Segarra Oil District

Aquells que valorem la qualitat de vida, la preservació del paisatge i la defensa del fràgil equilibri amb la natura no guanyem per ensurts. Quan encara flairem en l’aire l’olor de laca de perruqueria mesclat amb aroma d’ambientador de cotxe “pi silvestre” que ens va deixar el magnat llefiscós i ultraconservador Sheldon Adelson, una nova tenebra amenaça en passar pel nostre petit país com una cavalcada dels genets de Genghis Khan… Silenciosament –el soroll és poc amic d’aquests projectes- la madrilenya Montero Energy Corporation, filial espanyola d’una multinacional canadenca dedicada a l’explotació de jaciments d’hidrocarburs, ha demanat autorització a la Generalitat per a posar en marxa prospeccions al llarg i ample de bona part de la Segarra, la Noguera i l’Urgell. La zona, que abasta unes 90.000 hectàrees, ha estat batejada amb el nom de “Darwin”, en homenatge al savi anglès que afirmà que en la lluita per la supervivència no triomfa ni el més fort ni el més intel·ligent, sinó aquell que millor s’adapta als canvis, i, de pas, insinuant que aquells que hi vivim som poc més que rars espècimens de tortugues llestos per a ser viviseccionats.

No obstant, algun indiscret lector del Diari Oficial de la Generalitat ha posat llum sobre l’edició de 27 de setembre on s’hi donava la publicitat legalment exigible. Talment com va passar amb els primers rumors sobre l’Eurovegas, l’humor s’ha vist ben estimulat per una idea que, a primera vista, sembla del tot eixelebrada i al·lucinant. Certament, aquell projecte de substituir  l’espai natural protegit del delta del Llobregat per un conjunt de gratacels barreja de macro prostíbul, paradís del joc i centre de blanqueig de divises, en imitació de Las Vegas o Macao, tenia tota l’aparença de ser allò que ha acabat resultant: una immensa broma, gràcies a la qual el seu repulsiu promotor i els seus sequaços s’han regalat unes bones fartaneres a base de tapes i vi i unes millors excursions guiades a càrrec del nostre malmès erari públic. Si davant d’aquell projecte l’enginy nacional va donar les més variades bromes partint de l’imaginari musical, cinematogràfic i nupcial vinculat al món dels casinos californians, el camp per córrer relacionat a l’explotació petroliera és encara més ampli…

Des de Concabella, ja hi ha qui parla dels “Emirats de Plans de Sió”, o des de Sant Guim s’han suggerit paral·lelismes amb Giant, el film pòstum de James Dean que narra les desventures d’una família de ramaders convertits en infeliços magnats de l’or negre. També des de la Curullada, immersos encara en la lluita per evitar l’atemptat antiètic i antiestètic d’un dipòsit gegant d’aigua al capdamunt del poble, feien conya dient que en realitat aquell seria una cisterna de petroli i que finalment el canal Segarra-Garrigues esdevindria útil convertit en oleoducte… També a Torà profetitzaven la propera moda de barrets texans o a Guissona encarregaven una remesa de gel·labes i xadors per adaptar-se a l’estilisme dels petrodòlars. No hi ha dubte que els catalans tenim bona habilitat en fer acudits inspirats en les pitjors tragèdies, cosa que pot portar a la banalització de les amenaces, però que, si més no, remeia les penes amb punyalades.

L’existència de reserves de petroli sota l’escorça segarrenca és coneguda des de fa molts anys i de prospeccions ja se n’han fet històricament. El mateix Espinàs, des del seu viatge a peu de l’estiu de 1962, ens descriu “…que a Palou hi ha uns estrangers que busquen petroli, i que ja han alçat una gran torre. Han perforat sis-cents metres, i volen arribar fins als dos mil”. Aquell pou va quedar en no-res, potser degut a que la seva explotació no era rendible, i avui, més enllà d’unes fotos en blanc i negre, només roman el testimoni d’una peça de terreny propera al Mas Canet encara ben erma per l’efecte dels residus de l’hidrocarbur vessat. També pels encontorns de Torà es donà una ullada a les entranyes de la terra, amb uns pous que romanen encara segellats per una llosa de formigó armat…

No obstant, la petició és un fet. La mateixa empresa que ha aixecat polseguera demanant prospeccions a Cantàbria, Burgos, Àlava o l’Alt Maestrat, aterra a Catalunya i presenta una instància demanant autorització per furgar el subsòl de les comarques, de la perifèria, de l’interior o d’allò que darrerament s’anomena “rerepaís” (sempre queda bé ficar mà a Pla).  La polèmica està servida. Tots aquells que gosem qüestionar el projecte perquè suposa un nou atac a la integritat del paisatge, una agressió al medi ambient, un model insostenible de creixement, una activitat incompatible amb l’aturada de l’escalfament global i multiplicadora de l’efecte hivernacle, una indústria terriblement contaminadora i destructora dels pocs recursos hídrics que encara tenim, un atac a la qualitat de vida dels nuclis rurals i un factor desertitzant pels pobles, un alt risc de danys a la salut humana per l’emanació de gasos tòxics o una pràctica susceptible de remoure les masses d’urani radioactiu que es concentren en la vall del Llobregós… ens sentirem dir de tot. Els dits inquisidors ens assenyalaran com membres militants de la cultura del no. Els més llegits ens diran que som egoistes gurus del NIMBY. Els demagogs ens amenaçaran amb talls d’energia, amb aturades dels nostres vehicles i ens negaran el dret a escalfar-nos o gaudir de la televisió o la nevera. Se’ns titllarà de catastrofistes, de involucionistes, d’utòpics i de bufanúvols. Mentrestant, d’altres es fregaran les mans esperant que el petroli emergeixi des de la seva finca i molts estaran delerosos de ser contractats com a capatassos en una explotació petroliera. Fins i tot, alguns ajuntaments, amb les arques ben buides perquè anteriors corns de l’abundància no van acabar de rajar, s’erigiran com els principals valedors amb l’argument grapejat de la creació de llocs de treball i de riquesa pel territori.

La Segarra no és Dallas i dins la seva població no s’hi compten ni els Ewing ni els Farlow, però si patinem amb l’or negre les futures generacions ens diran, talment en Jock a la Sue Ellen, que mentre la comarca era a la UVI agonitzant pels impactes rebuts, nosaltres érem “fent el pendó vés a saber per on”…

(informe de la Unió Europea sobre la fractura hidràulica)

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 9 Octubre 2012, in Paisatge and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: