Ni molt català, ni catalanet, ni catalufo

El passat divendres vaig tenir el goig, compartit amb més de vuitanta membres de la faràndula cerverina, de pujar a l’escenari del Gran Teatre de la Passió i participar en la Nit del Teatre Viu. Per obra i gràcia de la ment recargolada i histriònica del meu director, vaig haver de perpetrar un galop sardanista enfundat dins el vestit tradicional català, faixa, mitges, espardenyes de set vetes i barretina incloses… El fet és que, durant les tasques de producció de l’espectacle, vaig manifestar que jo no posseïa cap barretina (llevat la reservada al tió de Nadal) i que, ni tan sols per interpretar els Pastorets (el meu paper fou el de Satanàs), m’havia vestit amb aital abillament. Aquesta confessió va despertar certa sorpresa entre els meus companys i cert comentari amb to foteta que apuntava que com podia ser que algú “molt català” no comptés dins el seu fons d’armari d’aquest capell nostrat i identitari que és la lligadura tradicional i màxim símbol de catalanitat…

Fet i fet, sentir-me qualificar de “molt català” m’ha sovintejat al llarg dels anys, a voltes acompanyat de cert deix irònic: episodis vitals com la traducció registral del meu nom a la llengua pròpia de Catalunya -corregint la prohibició imposada des de la dictadura sota la qual vaig néixer-, exigir el respecte del meu nom en la meva llengua -aquí “i en la Xina Popular!”-, entossudir-me a escriure i parlar el català davant l’Administració de Justícia, demanar als restaurants que apostin per la gastronomia i els vins de Catalunya, declarar-me obertament independentista i militar activament en agrupacions i plataformes de defensa dels drets nacionals i la dignitat catalana, penjar la senyera a la finestra de casa per la Diada, la Festa Major i d’altres dates assenyalades, exigir que els productes i serveis que consumeixo estiguin etiquetats i publicitats en la meva llengua, fer constar “catalana” en la casella de “nacionalitat” dels més diversos formularis… m’han creat una imatge que, per alguns, és prou meritòria per assolir l’estatus de “molt català”.

Estic convençut que molts dels què llegiu aquestes línies també heu passat per això i, actes tan senzills com aquests i d’altres que no tindrien cap mèrit en un país normal, han fet que us assenyalin com a “molt català” o “molt catalana”. Potser, a més de “molt català”, també us heu pogut sentir dir amb to paternalista i condescendent “catalanet” o “catalaneta” o, de manera despectiva -sovintejada des dels partidaris del nacionalisme espanyol-, “catalufo”, expressió que, per cert, emprava fa ben poc el porter Iker Casillas per referir-se al seu gran amic Xavi Hernández i als demés catalans que juguen a la selecció espanyola de futbol i mengen en una taula separada “de los del resto de España”.

L’adverbi “molt”, acompanyant l’adjectiu identificador de la pertinència al poble de Catalunya, pot fer sentir a hom orgullós i distingit, però és en realitat un parany relliscós. Que el fet d’emprar la llengua, defensar la identitat, reivindicar uns valors o preferir uns productes propis en front dels aliens suposi encasellar-se dins la militància i trencar amb allò que es pot considerar ordinari o quotidià, significa necessàriament que no estem en un país normal. Consumir vi dels Costers de Segre, anxoves de l’Escala o fruita de Lleida, portar música dels Manel o Quico Pi de la Serra al lector de CD del cotxe, seguir l’actualitat des de TV3 o RAC1 o triar un aparell de telefonia mòbil perquè té les aplicacions i menús en català, no és pas ser molt català, i ni tan sols ha de suposar ser més català d’aquell qui tria un Rioja per acompanyar un filet o un préssec de Calanda per cloure un àpat, escolta Camaron o Radio Futura al cotxe, segueix l’actualitat per la Cadena Ser o TVE o canvia el seu mòbil nou partint només d’uns raonaments econòmics o  tecnològics.

L’essència de la catalanitat, des del meu parer, no rau en una gestualitat externa, que es resumiria en un decàleg naftalinat que passaria per ser del Barça, votar Convergència, tenir els diners a la Caixa o cantar ben alt i sense dubtar -i lluny d’una xuleta o un karaoke- les tres estrofes centrals dels Segadors (requisits dels quals, reconec -i per això em fuetejo-, no en compleixo cap), ni ve condicionada pel lloc de naixement, les creences o, fins i tot, la llengua habitual, ni s’adquireix amb el simple empadronament ni s’acredita amb un document administratiu… En el nostre país anòmal, encara mancat d’un Estat, ser català ve determinat per un sentiment íntim i per una voluntat manifesta. Català, com el mateix President Pujol ha acabat rectificant amb els anys, no és aquell que “viu i treballa a Catalunya”, sinó aquell qui desitja ser-ho i se’n sent. Per tant, de la mateixa manera que ningú té dret a excloure a ningú de la catalanitat, tampoc podem dir d’algú que sigui molt o poc català: de català un se’n sent o no se’n sent, se n’és o no se n’és. No hi ha graus de catalanitat ni, tampoc, incompatibilitats amb d’altres sentiments, tot i que, com han cantat Machín, Diego el Cigala i la Trinca, no sigui fàcil d’explicar ni d’entendre “cómo se pueden querer / dos mujeres a la vez / y no estar loco”.

Aviat –més aviat del què ens pensàvem- arribarà el dia que assolim un Estat normal i que haurem de crear un ordenament jurídic que estableixi qui té la facultat i qui no per a ser català, així com llurs drets i obligacions. Arribat aquest moment, deixar enrere els sentiments i superar el debat identitari posarà a prova la capacitat integradora que tan prediquem com a intrínseca del poble de Catalunya.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 18 Setembre 2012, in Política and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: