Pobres pobres

A mitjans dels anys vuitanta, en un centre educatiu de la part alta de Barcelona, el mestre de religió va voler incitar a la reflexió als seus alumnes amb la següent interrogació: “¿Sabéis niños –la llengua espanyola era la vehicular en aquella escola- que con lo que cuesta un portaviones se podría erradicar la lepra del mundo?”. Des de la primera fila, un nen, fill d’un important empresari barceloní i d’una destacada catequista del mateix col·legi, va alçar la mà i va dir: “Sí, claro, padre: compramos el portaviones, lo llenamos con todos los leprosos y lo mandamos al centro del océano”… La gracieta fou celebrada amb generoses riotes per tota la camarilla del púber, mentre que jo, més preocupat per l’acne que començava a envair el meu rostre que per aquella malaltia que només coneixia per fosques pel·lícules i pietoses lectures dominicals vaig fer com si sentís ploure. No obstant, l’anècdota em va quedar gravada i ben sovint se’m fa present quan contemplo les mesures que, en la lluita contra la pobresa, apliquen diversos governants.

És un fet que la pobresa s’estén cada cop a més capes de la població i que la seva derivada pública, la indigència, la fa més visible a la ciutadania. Això suposa determinades conductes que afecten l’espai públic i que esdevenen sovint molestes, insalubres i –fet i fet- fan de mal veure. Per combatre això, diversos consistoris s’apunten a la figura que va fer famosa  l’Ajuntament barceloní de l’alcalde Clos (i que li va causar no pas pocs maldecaps jurídics): les ordenances de civisme, eina estratègica per a eradicar del carrer tot allò que es titlla d’incívic.

Amb aquestes ordenances, la lluita per l’eliminació dels pobres de l’espai públic disposa d’un instrument ben versàtil, tot i que, a voltes, les conseqüències esdevenen absurdes. Així constatem que l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, amb els anhels de “millorar la vida en comunitat” ha decidit multar a les persones que practiquin la mendicitat a la via pública amb 150 euros (300 si s’auxilien de menors o discapacitats); a Lloret de Mar, vila que protagonitza sovint la crònica de successos –i no pas pel seus pidolaires-, la idea els ha semblat ben bona i ja debaten incorporar-la al seu ordenament de convivència ciutadana.  El que no ens diuen és com ho faran per a fer efectiva la multa, ni sobre quins béns del mendicant s’adreçarà el constrenyiment… No obstant, molt més eficaç és la normativa generalitzada en municipis de platja que prohibeixen el “top manta” o aquella altra vigent a Barcelona que ho fa amb el comerç sexual al carrer: en ambdós casos, es preveuen multes no només contra qui fa l’oferta, sinó sobre els qui n’adquireixen el producte o servei (els quals, especialment els segons, no triguen en fer efectiva la sanció per por que transcendeixi socialment una conducta tan reprovable).

En la mateixa línia, veiem com l’Ajuntament de Manresa prohibeix jugar a pilota als infants a les places públiques i el d’Alcarràs ha decidit multar a tots aquells que gosin remenar als interiors dels contenidors, conducta que el de Girona afronta posant cadenatsa les tanques d’aquests receptacles, impedint així que els indigents afamats hi accedeixin a la recerca dels aliments que d’altres rebutgen i llencen…

Si amb aquestes mesures ja s’aconsegueix escombrar de carrers i places certes activitats poc agradoses i que trenquen amb l’anhel de fer de la via pública un lloc lliure d’activitats poc decoroses, insalubres, molestes i antiestètiques, o més ben dit: incíviques, podem constatar com els consistoris de Salt i de Badalona encara han anat més enllà: el municipi veí de la capital gironina ha decidit retirar de la via pública bona part de les fonts públiques per acabar amb les llargues cues de gent sense recursos que s’hi afileraven per a omplir garrafes, rentar-se i, fins i tot, afaitar-se (tot i que, val a dir, l’argument principal esgrimit estava en la lluita contra el mosquit tigre). Per la seva banda, l’ínclit alcalde de la tercera ciutat de Catalunya, a banda de plagiar la mesura saltenca i tallar les dolls d’aigua pública, ha decidit retirar els bancs públics dels barris més humils de Badalona com a mesura per acabar amb les concentracions d’immigrants que els empren amb nocturnitat i traïdoria a mode de somier per dormir-hi. D’altres municipis, de forma més subtil, han optat per un mobiliari urbà més preventiu i han substituït els clàssics bancs per cadires individuals o d’altres amb reposabraços que impedeixen d’estirar-s’hi…

Així doncs, la lluita contra la pobresa avança a les viles i ciutats del nostre país. Potser no s’eradicarà, però sí que s’aconseguirà amagar-la del carrer i, sota la catifa, esdevindrà invisible per tots aquells que, afortunadament,  no hi hem caigut, tot i que les retallades en despesa social, la liberalització del mercat laboral, les reduccions de salaris i expedients de regulació de treballadors i la revisió dels models de prestacions pels desocupats i pensionistes fan que molt pocs privilegiats puguin estar del tot convençuts de no haver de precisar algun dia un banc on anar a dormir, una font on sadollar-se o una caixa de galetes caducades per alimentar-se…

Trenta anys després, cercant per la xarxa, constato que aquell enginyós nen de bona família és ara directiu tècnic d’una de les principals multinacionals energètiques espanyoles. Algun dia m’entretindré en cercar per facebooks, linkedins, tweeters i demés xarxes socials, què se n’ha fet de la caterva de preadolescents que varen saber riure-li l’acudit: suposo que no els trobaré remenant contenidors, sinó ocupant alts càrrecs en consells d’administració de grans corporacions, secretariats de partits polítics o poderosos conglomerats de la informació o, tal vegada,  dissenyant portaavions.