Els senyors dels vents

La mitologia grega ens diu que Èol, senyor d’Eòlia, havia rebut de Zeus el poder de governar els vents que, en forma de cavalls, tenia tancats als seus estables. Com a guardià dels vents, els deslligava per a fer realitat tot allò que li passava pel cap: tan aviat generava tempestes destructives com concedia brises favorables als navegants, a voltes provocava aires calents que portaven la sequera i la fam o n’agitava altres d’humits que fertilitzaven la terra… Al Cant X de l’Odissea, Homer ens narra com Odisseus (també anomenat Ulisses) i els seus homes, de retorn cap a Ítaca, s’aturen a Eòlia i reben l’acolliment del senyor del lloc, que els omple d’afalacs i hospitalitat. Quan l’heroi de Troia decideix seguir el camí de retorn cap a la llar, Èol l’obsequia amb una bossa de pell que conté tots els vents, no només el suau vent de llevant que l’ajudarà a creuar el Jònic, sinó també tota la resta per si decideix alterar el seu rumb. Odisseus emprarà amb prudència el regal i portarà les naus fins albirar la pàtria a la línia de l’horitzó, moment en el que, cansat, decideix fer una becaina. En aquell instant, la seva tripulació, encuriosida per la bossa que el seu capità ha rebut del senyor d’Eòlia i convençuda que atresora grans riqueses, aprofita que Odisseus dorm per deslligar la corda d’argent que reté els vents i provoca que tots els cavalls emergeixin renillant amb força i arrosseguin la flota novament cap a l’est, vers l’illa del senyor dels vents, tot esvaint l’esperança de tornar a casa…

El mite ens mostra com l’aprofitament de la força del vent amb prudència i saviesa esdevé un element de progrés i futur, una ajuda inestimable pel assolir el destí desitjat, la Ítaca d’Ulisses (i Konstantin Kavafis, i Lluís Llach…), però que, al contrari, emprar-lo amb cobdícia i ignorància pot fer recular els guanys assolits i provocar uns efectes devastadors.

Quelcom semblant està passant al nostre país amb la indústria aerogeneradora d’electricitat. El Govern va aprovar les Zones de Desenvolupament Prioritari (ZDP) per a l’energia eòlica, definint les àrees on, per disposar de vent suficient, d’un sòl apte des del punt de vista ambiental, urbanístic i paisatgístic i d’una bona xarxa d’evacuació de l’energia generada, fos viable instal·lar centrals generadores (eufemísticament anomenades “parcs eòlics”) de més de cinc aerogeneradors. La fixació de les ZDP responia a la voluntat de potenciar les energies renovables com a eina de futur en la lluita contra l’escalfament global, alternativa a l’esgotament dels combustibles fòssils i instrument de desenvolupament d’una indústria sostenible, neta i respectuosa amb el mediambient. No obstant, aquests bons propòsits s’han acabat traduint en uns planejaments engendrats des de despatxos allunyats del territori, menystenint la població directament afectada, aprofundint en l’enfrontament camp – ciutat, obrint un camí al capital especulatiu orfe de la construcció i revertint en uns beneficis que només cauen en mans de les promotores multinacionals habituals i, les molletes servides dins un morral, en una minoria de propietaris i consistoris àvids d’ingressos.

Per si això no fos suficient -feta la llei, feta la trampa!-, l’aprovació de les ZDP no impedeix que, fora de les zones definides, es puguin implantar d’altres camps d’aerogeneradors, sempre i quan no excedeixin en número de cinc. Aquesta pragmàtica sanció ha obert una esquerda per la qual, aquestes darreres setmanes, s’han escolat multitud de sol·licituds de llicències d’implantació de “mini parcs eòlics”, denominació que camufla diversos conjunts de cinc molins aerogeneradors, d’una alçada de 95 metres més unes pales de 50 metres de llarg. Aquests “mini parcs” es volen estendre pels nostres voltants (afectant espais dins els municipis de Calaf, Sant Pere Sallavinera, Aguilar de Segarra  i Montoliu de Segarra), en un mapa que, si el superposem a les zones ja integrades dins les ZDP (Copons, Veciana, Argençola, Ivorra, Estaràs, Sant Ramon, Sant Guim de Freixenet, Talavera, Ribera d’Ondara, etc) ens converteixen bona part de la Segarra i l’Alta Anoia en un coixí aguller, de llums estroboscòpiques i braços giratoris. A més, com acostuma a ser habitual, els promotors d’aquests projectes són empreses forànies -entitats que abans es dedicaven a la construcció-, sense cap vincle amb el territori i la seva gent, i que, com hi ha precedents, un cop aconseguida l’autorització, acaben traspassant-la a les totpoderoses corporacions energètiques multinacionals. Per si no n’hi hagués prou, amb nocturnitat i traïdoria, els períodes d’exposició pública d’aquestes llicències es fan coincidir amb el mes d’agost (en el cas del Parc de Sant Julià, actualment una zona de conreus de secà a menys d’1 km de Montoliu, el termini per al·legacions fineix el 31).

Davant d’això, cal anhelar la racionalització de la implantació de l’energia eòlica, en emplaçaments que no generin rebuig social i amb projectes que reverteixin en benefici del territori i els seus habitants i respectin els valors paisatgístics i tot el seu potencial generador de riquesa.  Això ja és una realitat a Europa, on el model habitual opta per una densitat molt menor d’aerogeneradors, de mides reduïdes, en àmbits consensuats per la gent de l’entorn i que els reverteix en beneficis tangibles. També, al nostre país, la població ha pres la iniciativa amb projectes com SomEnergia, cooperativa sense ànim de lucre que reuneix ja un miler de persones amb la voluntat d’invertir en energies renovables en gestió transparent, respectuosa, local i independent dels oligopolis.

El camí contrari ens porta a un conflicte que té tots els visos d’enquistar-se. Una fita ha estat el ridícul de Vallbona de les Monges, on una sentència judicial obliga a enderrocar 28 aerogeneradors: l’enfrontament entre veïns, administracions, jutjats, partits polítics i organitzacions ecologistes està servit i l’arma llancívola de la demagògia ja vola per sobre la serra del Tallat…

Quan Odisseus va tornar a posar el peu a Eòlia i va demanar de nou al guardià dels vents que l’ajudés, aquest li va donar un cop de porta als nassos al crit de “No puc ajudar a un home que té els Déus en contra”. Ben segur que, si fem les coses bé i emprem racionalment i eficaç el do dels vents amb que la natura ha obsequiat les nostres contrades, no ens caldrà humiliar-nos tornant enrere i suplicant un ajut que, quan l’hem tingut a les mans, hem malbaratat de forma nècia, avara i irresponsable.