Or blau

Molt abans de pentinar trenes i emmascarar-se amb pintura blava o de presentar-se com a ensangonada encarnació del Déu-fet-Home, un jove actor australià va saltar a la fama mundial gràcies a la saga de pel·lícules “Mad Max”. Des del cel·luloide, en Mel Gibson encarnava un agent de l’ordre que, en un món apocalíptic, lluitava amb eines poc reglamentàries contra trepes de malfactors que pugnaven pel control del petroli i l’aigua, béns que, per imprescindibles i escassos, eren el motiu d’una gran guerra global. En un entorn de violència extrema, a poc a poc, l’exemplar Max Rockatansky es transformava en el Boig (Mad) Max i acabava revelant-se com algú més ferotge i brètol que els mateixos bandits. El film, que va tenir diverses seqüeles, és un dels llargmetratges de ciència-ficció que més va marcar a una generació que, entre el Naranjito i el Cobi, vam començar a qüestionar el dogma que diu que el progrés sempre és un camí cap a endavant i cap a millor… No obstant, a principis dels anys vuitanta, la distòpia presentada pels guionistes (una societat futura sotmesa a l’autoritarisme, la violència i la restricció dels béns i les energies de primera necessitat) es veia encara com quelcom fal·laç i impossible i, amb els anys, la pel·lícula s’ha anat difuminant al mateix ritme que les imatges en un vídeo VHS. No obstant, els signes dels temps, com en tantes d’altres distòpies, fan que l’argument de Mad Max migri de la trama de ficció a la narració profètica.

La guerra pel control dels hidrocarburs ha transformat moltes parts del planeta en entorns tòxics, desordenats i salvatges on només la brutalitat i la cobdícia marquen les normes. La maledicció del petroli ha fet que zones riques en jaciments, paradoxalment, esdevinguin les més pobres en democràcia i llibertat. Però, com a la pel·lícula, no només el petroli és objecte de disputes, també ho són matèries primeres, aliments i el recurs més preuat de tots: l’aigua.

De fet, l’aigua sempre ha estat motiu de conflictes entre comunitats. La mateixa paraula “rival”, que refereix interessos contraposats, deriva del llatí “rivalis”, que al·ludeix a “aquell que empra el mateix rierol (rivus)”. Des de que els homínids caminem a dues potes, les comunitats han maldat per desviar les aigües per regar els seus camps, per abeurar el seu bestiar, per moure les rodes del seu molí i, evidentment, per nodrir la seva població, i això no ha acostumat a ser pacífic.

Avui l’aigua continua essent un bé preuat, cobejat i objecte d’especulació i enfrontament. Així constatem que molts Estats de l’assedegada Àfrica es veuen obligats a pagar el seu deute exterior exportant aigua o que diverses comunitats rurals a la Índia o a la Xina hagin d’emigrar, accentuant l’èxode rural cap a les grans metròpolis, pel control sobre el líquid element exercit per comunitats amb supremacia; moviment demogràfic que despobla el camp, lloc productor dels aliments, amb la consegüent crisi alimentària. Ningú és aliè a aquestes circumstàncies i les grans potències es posicionen estratègicament per assegurar el seu abastiment: Estats Units ha col·locat una base militar al Paraguay, prop del Guaraní, ambicionant l’aigua del Brasil o Bolívia genera un conflicte diplomàtic amb els mateixos nord-americans expulsant del país la gran multinacional Bechtel, que havia arribat a privatitzar l’aigua de pluja.

I si centrem l’objectiu en el nostre país, veiem que no en som mers espectadors i que l’especulació pel domini de l’aigua d’uns en perjudici dels altres fa temps ens ha arribat. Mostra evident fou la lluita de les Terres de l’Ebre contra aquell Plan Hidrológico Nacional que l’aleshores, i ara, Ministre d’Agricultura, Miguel Arias Cañete, s’entossudia a fer avançar com un “paseo militar”. Aquell conflicte va tancar-se amb una victòria per la Plataforma contra el PHN, però, com ha passat amb el propi Ministre (com diu l’anunci: “la caspa sempre torna”), en qualsevol moment el projecte pot sortir del seu tenebrós bagul.

I una altra mostra és el fantasma de la interconnexió del Segre amb el sistema Ter – Llobregat a través del Canal Segarra – Garrigues. Aquesta sospita ja es va expressar quan tot just les obres del canal s’iniciaven, i va ser reiteradament desmentit tant des del Govern de la Generalitat, com des de les comunitats de regants, que afirmaven que l’excedent hídric seria nul i que era impensable el transvasament cap a l’àrea metropolitana. L’ecosocialista Francesc Baltasar, Conseller en aquells moments de Medi Ambient, va titllar de “serp d’estiu” la insinuació feta des de l’Agència Catalana de l’Aigua d’interconnectar Segre i Llobregat.

Tot i això, ara, la situació és diferent. Amb un territori degradat per un Canal d’infraestructures demolidores i humiliat amb la impossibilitat de servir-se’n, amb un preu de l’aigua que la fa inabastable per molts dels regants, amb unes arques públiques afamades i obertes de cames a qualsevol festejador adinerat i amb la gestió de l’aigua en alta traspassada a corporacions mercantils, la cosa ha canviat. En mig de la matussera privatització d’Aigües Ter Llobregat (un més dels diversos marrons que ha deixat l’anterior Conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder – avui en guaret i a l’espera de nous temps a venir-, a l’Honorable Santi Vila), el negoci de l’aigua portarà conseqüències de futur de les quals, si d’alguna cosa podem estar-ne convençuts, és que no beneficiarà gens als consumidors. El campi-qui-pugui provocarà unes aigües revoltades on els pescadors dels guanys estaran entre Acciona o Agbar, entre la família Entrecanales o Caixa Holding, entre la Confederación Hidrográfica del Ebro o l’Agència Catalana de l’Aigua… i aquells que estem a l’extrem de la canonada ens tocarà el rebre. Pel camí, els centenars de milions invertits a la dessaladora del Prat, que produeix només una sisena part de l’aigua potable prevista, o aquell concepte de la gestió responsable dels recursos, s’hauran escolat, una vegada més, com aigua en un cistell…

Amb un panorama així, no és d’estranyar que el ciutadà desesperat, com a la gran pantalla li va passar a en Max Rockatansky o a la Piazza Colonna a en Luigi Preiti, acabi perdent els estreps.

aqüeducte del Canal Segarra - Garriguez

 

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 29 Abril 2013, in Sin categoría and tagged , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Les pelis de Mad Max em recordaven un somni recurrent i força inquietant que tenia de petita: el meu poble presentava una estampa desoladora i completament “post-bèl·lica”, com després d’un bombardeig. Jo anava vestida amb parracs negres per uns carrers amb una llum escassa, tristíssima, amb una bossa de farina, fins que arribava a un lloc que se suposava que era on vivia (prop de la Placeta d’estudi): un soterrani on hi accedia per una mena de montacàrregues i on m’esperaven altres amigues meves del poble, vestides de la mateixa manera i que semblava que, amb mi, havien sobreviscut a la castàstrofe, fos quina fos la que s’hagués esdevingut. El tema és que semblava que totes ens havíem quedat òrfenes (érem massa joves encara per tenir parella) i sense família, però vivíem amb una certa normalitat aquella desolació sense paliatius…Era un somni que el vaig tenir diversos cops, però que no m’angoixava: era com d’una estranya “normalitat” o resignació… .

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: