El Canal presocràtic

Finalment, s’ha filtrat a la llum pública el document sobre el Canal Segarra – Garrigues elaborat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat. L’informe respon a l’encàrrec de Presidència perquè els experts valorin la rendibilitat econòmica i social del projecte i de la desitjada extensió del reg a les comarques afectades per l’obra. El treball, signat pel president del CADS el 17 de juliol de 2013, ha arribat a la ciutadania a través de mitjans no convencionals i gens oficials, després que, front les reiterades peticions en seu parlamentària, el Govern n’hagués negat l’existència. Aquells que tinguin la paciència de llegir les gairebé cent planes del document i annexos entendran el perquè s’ha volgut ocultar: les seves conclusions aporten una sensació que va més enllà del desencís i la frustració

El pedigrí dels intervinents en l’elaboració de l’informe es impressionant. S’hi compten tot un seguit de catedràtics en matèries vinculades a la gran obra (enginyeria, geografia, geologia, ecologia, ambientologia…), així com experts en la gestió de l’aigua, polítiques ambientals, eficiència de recursos i, fins i tot, marketing. No obstant, és ben segur que d’entre tots els implicats, ha actuat amb protagonisme algun entès en filosofia grega presocràtica, especialment en els postulats del qui fou conegut com el “filòsof obscur”: Heràclit d’Efes.

Heràclit basava els postulats en la màxima del canvi incessant. “Mai no et podràs banyar dos cops al mateix riu”, deixà dit, perquè mai l’aigua, essència del riu, serà la mateixa. A partir d’aquest exemple, llegà el cèlebre panta rei (tot flueix), resum de la seva filosofia. Avui, dos mil cinc-cents anys després, l’imprevisible fluir de l’aigua del Canal Segarra – Garrigues el fa un principi del tot actual.

En la concepció del Canal, es preveia que algun dia la infraestructura assoliria el ple funcionament. Segons l’informe del CADS això no podrà ser possible, ja que l’embassament de Rialb no pot dotar d’aigua alhora el Canal d’Urgell i el Canal Segarra – Garrigues i, al mateix temps, garantir el cabal ambiental del riu Segre. A més, afirma que el canvi climàtic suposarà una reducció de les precipitacions i, en conseqüència, dels recursos disponibles. Això, sumat a l’antiquada xarxa del Canal d’Urgell (la imprescindible modernització del qual costaria una inversió milionària inabastable) i als costos d’explotació, dibuixen el canal com quelcom sobredimensionat que condueix un cabdal d’aigua molt inferior al projectat.

En el seu disseny, es preveia l’extensió de reg que, en uns sectors, transformés en regadiu grans extensions de baixa productivitat i, en d’altres, donés garantia de subministrament a aquelles les que es mantenien en el secà, però que comptaven amb el valor afegit del bon preu del cereal o de la vinculació a les Denominacions d’Origen. No obstant, l’envelliment de la població activa agrària, l’exclusió de grans extensions per la designació de zones ZEPA, l’error en la previsió de l’adequació a la normativa mediambiental europea, l’estructura de preu de l’aigua -que beneficia a les explotacions amb major dotació, en perjudici de les petites explotacions de caire familiar- i els possibles efectes d’increment de plagues i disminució de la qualitat de l’aigua fan que la transformació agrària possible disti de la projectada.

També es concebia el canal com un pas endavant en l’autosuficiència alimentària de Catalunya i cap a l’increment de la renda agrària. Dels nivells actuals d’autoproveïment agrícola baix (46%), es preveia que l’eficiència del canal permetés incrementar-ho fins al 60% (xifra que es considera acceptable internacionalment), generant aliment per a més de mig milió de catalans… No obstant, el fet que bona part de la producció es destini a l’exportació, prenent com a referència els mercats internacionals, i no pas les necessitats internes, desvirtua aquest anhel. Tot plegat, fa dependre les expectatives de factors externs (cotitzacions internacionals), sotmeses a especulació constant i volatilitat fora de control.

També el Canal es concebia com una gran inversió pública, transparent, sostenible i de futur. No obstant, més d’una dècada després de l’inici de les obres, l’enorme desviament pressupostari, les portes giratòries i els vasos comunicants entre polítics i interessos privats, la desconfiança creixent en el territori, la manca de implicació dels usuaris finals, el moviment especulatiu generat al voltant de les terres afectades i l’oposició reiterada a portar a terme una auditoria economicofinancera que fixi el cost real de l’obra, enterboleix en gran mesura l’aigua que flueix.

I, com a gran colofó final, l’informe del CADS ve a obrir la porta a allò que estava proscrit i anatemitzat: el transvasament i la interconnexió de conques. Plantejat com última solució, en cas de sequera, i com a moneda de canvi econòmica i financera per contribuir en el desenvolupament de les Terres de Lleida, s’ofereixen els recursos hídrics del Segre com a suport dels migrats recursos del Ter, amb l’objectiu de donar seguretat d’abastament a la Regió Metropolitana. Aquesta opció es traça dins una filosofia d’una ajuda mutual a nivell de tot el país basada en l’aigua… No cal dir que, des de les Terres de l’Ebre, la reducció en qualitat i quantitat de l’aigua que manté viu el Delta tornarà a mobilitzar la ciutadania.

En conseqüència, les aigües del Canal Segarra – Garrigues, fluint en un canvi incessant, donen la raó al filòsof obscur. Ara bé, al bell mig del fluir, crida l’atenció un Ésser, immutable, estàtic i immòbil que faria les delícies de Parmènides, el gran rival d’Heràclit. Aquell que abans era Conseller d’Agricultura i àrbitre en la concessió de les obres del Canal i que ara és president de l’empresa Aigües del Segarra – Garrigues, privada (avalada per la Generalitat, això sí) i responsable de l’execució, explotació i manteniment de la xarxa de distribució del sistema.

I és que, en el fons, com repeteix un padrí televisiu, si algú vol entendre què passa amb tot plegat, convé preguntar-se allò de “¿comprendes la filosofía?”.

CANAL

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 23 Setembre 2014, in Sin categoría and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: