Nadala 2014

Fa dies que les gebrades de l’hivern han fet acte de presència. Les boires s’han endinsat entre el brancam de les alzineres i les punxes dels garrics n’esfilagarsen els tentacles. Els dies s’han anat escurçant, amb parsimònia, camí dels solstici que els darà pas de pardal… El tió s’espera al lloc de sempre: al peu d’un vell marge de pedra, cada any més ensulsiat; al costat d’un gran lledoner; prop del catau d’uns conills. Lluny queda la nit de Nadal passada, quan va marxar de la casa on, cada any i ja en fa deu, l’acollien, l’abrigaven i l’alimentaven, per, encabat, bastonejar-lo i tornar-lo al bosc ben alleugerit. Però, pel què sembla, no deu haver passat prou temps, perquè a aquestes alçades del calendari encara no l’han anat a cercar.

El tronc revisa una vegada i una altra l’emplaçament. N’està convençut: és el lloc acordat amb el pare. Cada any ve aquí a recollir-lo per portar-lo a la llar on retrobarà els infants. Potser ha arribat massa d’hora i ha errat comptant els dies. D’altra manera, no s’estén com a aquestes alçades no l’han passat a buscar…

Transcorren més matins emboirats, més vespres freds, més nits humides… i el pare no ve. Potser ha oblidat el lloc concertat! Ben segur, els nens estaran frisosos per la seva arribada… El tronc pateix pels minyons. Té presents aquells belluguets que any rere any -i cada vegada amb més força-, l’han anat masegant a cops de garrot, i pensa que el deuen enyorar. Reviu l’entusiasme dels infants quan deixaven anar els pals i li aixecaven la manta per recollir els presents amb els que generosament, masoquistament, els recompensava per haver-lo apallissat. Els rostres il·luminats. Els riures nerviosos. Els crits d’entusiasme…

Pren una decisió: ja no esperarà més, emprendrà tot sol la marxa cap a la casa. Bé coneix el camí, que cada any ha hagut de desfer després de la dolorosa deposició, i no li costarà arribar fins la llar. Així doncs, estira les dues potes i, ara una, ara l’altra, tot arrossegant el feixuc cos i deixant un solc al seu pas, encara el camí…

*  *  *

En aquella casa, el darrer any, tot ha canviat. Els nens s’han fet grans. Més del què els tocaria. I no és pas perquè ja coneguin el secret del tió: de fet, l’any passat picaren conscients que allò no era tal i com els ho havien explicat el pare i la mare. Sinó perquè, enguany, el panorama familiar no és el mateix: la mare no hi és. El pare, atordit i superat, ha decidit posar punt i final a la tradició de la Nit de Nadal. Únic adult a casa, se sent impossibilitat per a carregar tota la parafernàlia del cerimonial i no està per cantar nadales ni forçar rialles. El buit emplena tots els racons.

*  *  *

El tió s’atura a la porta de la casa. Arriba ben enfangat. El camí ha estat feixuc. De tant arrossegar el cos, ha perdut bona part de l’escorça. La pota dreta se li ha estellat per culpa d’un forat del tram asfaltat. La humitat l’ha calat i li ha estovat els colors del rostre; aquelles galtes enrojolides, aquell somriure ben dentat i aquells grans ulls blaus de llarguíssimes pestanyes, que amb tanta traça va pintar-li la mare, ara són només ombres difuminades sobre els anells concèntrics que revelaren l’antigor de l’arbre matriu. La fatiga el venç. Estintolat sobre la pota bona, s’endormisca…

*  *  *

De sobte, es desperta. Algú l’agafa per sota les cametes, el carrega amorosament i l’alça del terra per introduir-lo a casa. Un cop a dins, sent l’agradable sensació de l’abric d’una manta i com el cobreixen amb una barretina. Finalment, una mà invisible li repassa els colors del rostre. Ara, mercès als ulls repintats, reconeix el rostre que tants dies feia que anhelava veure: el pare l’ha reincorporat al seu lloc habitual al menjador de casa, al costat del foc a terra. A través de les restaurades orelles, escolta els passos atropellats dels dos galifardeus que, en un tres i no res, se li planten al davant per donar-li la benvinguda. Com han crescut des de l’any passat! El gran porta el cabell llarg, enrinxolat, i el petit du unes ulleres que accentuen el seu aire trapella.

Des de la cuina li arriba la veu dolça de la mare, que hi convoca els nens perquè recullin els bastons i els suquin amb la poció màgica, beuratge que donarà als garrots el poder màgic de fer cagar el tió. Els minyons corren cap a la cuina i, en breus instants, tornen enriolats, amb els bastons regalimant i llestos per estomacar-lo…

*  *  *

De sobte, es desperta. Algú l’agafa per una de les cames, el carrega i l’alça del terra per introduir-lo a casa. A dins, sent l’agradable sensació de l’escalfor del foc. Les mans invisibles el llencen a la foguera, on trigarà una bona estona a consumir-se degut a la humitat que l’ha deixat ben xopat.

Prop del foc a terra, s’arrauleixen el pare i les dues criatures, asseguts en un vell escó i tapats per una manta de quadres. El pare porta una barretina vella, tacada de resina. La flama il·lumina els rostres. El fill petit gira l’esguard cap al seu pare i li contempla els ulls enllagrimats…

• Que plores, pare?
• No pas, fillet –diu l’home, dissimulant un ruflet-. És la fumarada que deixa anar la fusta humida, que m’ha irritat els ulls…
• Quan vindrà la mare…?

En aquell instant, la pantalla del telèfon s’il·lumina. Truquen de l’hospital El pare esclata d’alegria quan escolta que la mare ha despertat i està conscient…

El tió, mentre s’extingeix en les darreres brases, els ha concedit el seu últim present. Finalment, tots quatre, tindran un Bon Nadal.