Nadala 2012

–          No hi ha dret, companya mula! –bramula la figureta del bou-. Després de centenars d’anys hostatjats al pessebre, ara ens veiem llençats a aquesta caixa de cartró! Nosaltres, que tant embellíem el fons de l’estampa, ens hem de veure desnonats a cop de decret papal. Aquest Sant Pare s’ha ben begut l’enteniment! Que no veu el buit deixat en l’escena presidida per Maria bressolant l’Infant i el vell Josep sostenint la vara florida? Mira que dir que el bou i la mula som un afegit fals, inventat per la “iconografia cristiana”! Que no sap que fou el mateix Sant Francesc qui, en representar per primera vegada el pessebre, ens va anar a cercar per acompanyar la Sagrada Família? Que potser jo no dono exemple als homes de l’esforç necessari per mantenir dins la llar un espai càlid i amorós? Que potser tu, mula, no ets l’encarnació del més humil entre els animals, record etern de la senzillesa del Naixement? Que no fou el mateix profeta Isaïes qui ens va encarnar com l’exemple de l’obediència al Senyor que havia de venir? Ai, amiga mula, quina desgràcia més gran ens ha caigut a sobre! Nosaltres, que sempre hem estat col·locats en primer lloc entre molses i suro pels dits dels infants que munten el pessebre per Santa Llúcia ara ens hi veiem desterrats per sempre més! Desnonats de la llar com si fóssim deutors hipotecaris en mora! Ai, estimada mula! Què serà de nosaltres…?

–           Tens tota la raó, amic bou –brama la mula ceràmica-. Qui ens ho hauria d’haver dit? Tu, que eres el tribut que portava el vell Josep a la seva ciutat natal per pagar al Cèsar l’impost d’empadronament. Jo, que al llarg de les quatre jornades del camí entre Natzaret i Betlem vaig transportar als meus lloms a Maria encinta, ja amb contraccions de part… Tots dos, que amb el nostre alè donàvem escalfor a l’Infant i als seus Pares i que, amb la nostra presència representem la intuïció que han de tenir homes i dones per acceptar la grandesa del Redemptor! Nosaltres, perennes figurants del pessebre, a qui cantaren Martí i Pol “Hem bastit el pessebre en un angle / del menjador, sobre una taula vella,  / el pessebre mateix de cada any  / amb la mula i el bou i l’Infant  / i els tres Reis i l’estrella”, Marià Manent “El bou pesant, veient la gent / que tantes coses oferia, / diu que volia fer un present / al dolç Infant de l’establia” o Guerau de Liost “El bou recula / poquet a poc. / “Decanta’t, mula, / per fer-li lloc“… ens veiem expulsats de casa nostra talment és tractés d’uns okupes pollosos!

–          Certament, companya mula, el Papa Benet ens ha ben desgraciat! Després de tant de temps, ja em diràs si calia qüestionar la nostra presència… Ara diu que en el naixement de Jesús no hi havia cap animal i que, si fins ara se’ns ha tolerat, ha estat només per explicitar que va tenir lloc en un pessebre, allí on menjaven les bèsties domèstiques. Ja posats, podria dir també que els Evangelis no diuen pas que hi hagués cap riu de paper de plata, que nevés farina o que el cel s’il·luminés intermitentment amb bombetes de colors fabricades a la Xina!

–          …i que en cap versicle ni Lluc, ni Mateu, ni Marc, ni Joan varen indicar la presència d’un home amb espardenyes, barretina i faixa, amb els pantalons al garró encongit i defecant!

–          Ep! Alto les seques! –exclama el caganer-. Que us estic sentit! Que jo, tot i que  tinc el meu lloc guanyat al pessebre per mèrits propis, sé prou bé que la meva posició cada cop està més en precari! Que, amb els temps que corren, qualsevol dia el Cardenal Rouco o algun altre d’aquests mitrats espanyols m’assenyalaran amb el seu dit enjoiat i em veuré llençat a la mateixa caixa de cartró que vosaltres! I no feu tant de temperi amb els vostres esgarips, que si el Sant Pare, amb la seva infal·libilitat, ha escrit que no hi éreu, doncs apa: calladets i a la caixa! Encara esteu de sort que sou de ceràmica artesanal i podreu acabar decorant alguna vitrina, que si fóssiu de plàstic us veuríeu relegats amb les joguines, mesclats amb els clics, els gormitis i les barbies de la canalla… Fet i fet, al menys vosaltres dos no us veieu ferits en la vostre dignitat per les noves teories sobre la infància de Jesús publicades pel Papa: fixeu-vos en les figures d’aquell racó…

El bou i la mula adrecen el seu plorós esguard cap a una cantonada del pessebre, fitant tres imatges humanes vers les quals, en el seu desconsol, no havien parat atenció. La primera, un home alt i prim, vestit amb barret d’ala ample, camisa prisada blanca, armilla i jaqueta curta  ben negres, mocador i pantaló de serrells també foscos i polaines i botins de cuir. El segon, una figura coberta de cap a peus amb una caputxa esclavina, amb dos petits orificis a l’alçada dels ulls per a poder veure-hi, una túnica fins als peus descalços i una llarga capa. El tercer vestit impecablement de torero, des de la montera i el corbatí fins a les mitges roses i les sabatilles de xarol, planes i guarnides amb llaç, i un capot de passeig lligat a l’espatlla esquerra…

–          …i aquests, què hi fan aquí? És que potser ara el Papa ha donat cabuda al pessebre a un rociero, un nazareno i un torero? –brama indignat l’ase.

–          Doncs per aquí va la cosa… –contesta el caganer-. Sa Santedat també ha afirmat que els Reis Mags de l’Orient ni eren Reis ni venien de l’Orient, sinó que eren uns homes notables vinguts de terres andaluses i, si abans amb corones i camells la imatgeria ho tenia ben fàcil, ara cal cercar uns nous referents per mostrar-ne l’origen.

–          Vés per on, estimada mula –exclama el bou-, encara trobarem un nou encaix al Pessebre tot tibant les carretes d’una germandat rociera!