Llançament (i poveri non possono aspettare)

La munió era cada cop més nombrosa. Avançar entre la multitud es feia difícil i només els més corpulents o aquelles que gaudien d’uns colzes més afilats podies obrir-se pas. Gent crida gent. Als que havien acudit al lloc amatents a la crida feta des de les xarxes socials, s’hi havien afegit centenars d’homes i dones atrets pel primari instint de la xafarderia…

L’habitacle era un vell galliner de planta baixa que feia anys havia perdut el seu ús. No devia tenir més de dotze o quinze metres quadrats. Des d’una petita finestra s’entrellucaven les antigues gàbies de les ponedores, reconvertides en lleixes per dipositar les pertinences familiars. Una estufa catalítica escalfava el lloc i, amb la seva ínfima flama, il·luminava l’escena. A recer de l’escalfor, una dona jove, abrigada amb parracs, alletava un infant. El nadó s’aferrava amb les manetes a la sina de la noia. A la porta, un home envellit, barbut,  despentinat i amb una crossa que pal·liava una coixesa més que evident, mirava d’atendre la multitud.

Aleshores va arribar la comissió judicial. Avançant entre la gentada fins el llindar d’aquella improvisada llar -si així se’n podia dir-, van procedir a identificar-se, tot exhibint les credencials. Estava formada per un home i una dona, oficial judicial i auxiliar habilitada, respectivament, acompanyants per un procurador i escortats per dos agents de la policia local. Portaven la notificació oficial d’una ordre de llançament. El jutjat havia resolt el desnonament, donat que ocupaven aquell immoble sense cap títol que ho legitimés; se’ls declarava precaristes i, si bé haurien pogut ser acollits en aquell recer un parell de dies com a favor magnànim de la propietat, se’ls requeria perquè immediatament el deixessin lliure, vacu i expedit i retornessin la seva possessió als propietaris legals, una caixa d’estalvis recentment bancaritzada, que compareixia representada pel procurador. Amb aital finalitat, acudia també un serraller que canviaria el pany de la porta d’accés, un camió de mudances per si tenien algun moble, el qual, prèvia acreditació de la seva titularitat, seria retirat i traslladat a les dependències del dipòsit judicial competent. En cas de negar-se, els agents de l’ordre procedirien a fer-ho efectiu amb els mitjans de constrenyiment escaients.

L’home no se’n sabia venir i amb penes i esforços atenia l’inintel·ligible devessall de termes judicials. Ell era un pobre fuster a l’atur, de bon ofici, però analfabet en patuleia jurídica. Va rebre els papers de mà de l’auxiliar i va fer posat de llegir-los.

De sobte, d’entre mig de la turba, van aparèixer altres quatre agents de l’ordre. Aquests no eren pas membres de la policia municipal, sinó del cos dels mossos d’esquadra, i anaven abillats amb l’equip d’antidisturbis. El més alt d’ells els va fer saber que era el caporal i que venia a requerir-los que abandonessin immediatament aquell lloc. Una altra ordre, emesa pel jutjat de guàrdia, els comminava a marxar d’allí, en tan en quan es constatava que feia menys de tres dies que ocupaven il·legalment aquell immoble i, com a usurpadors declarats, n’havien de marxar sense dilació. En cas contrari, els agents podien aplicar la força necessària; això sí: sempre de manera correcta, mínima i proporcionada. El pobre home, encara amb els papers a la mà, baixà la mirada fins al cinturó d’aquell homenàs, on hi penjava una llarga porra, un petit estoig amb kubotan i una cartutxera de la qual emergia la sinistra culata d’una pistola…

Els agents judicials i els mossos es van embrancar en una conversa, indignats per la coincidència d’ambdós i debatent quina era l’ordre que havia de tenir preeminència en aquell acte. Aleshores, altres dos homes van irrompre en l’escena. Venien en nom de l’ajuntament i portaven dues instàncies adreçades als “ignorats ocupants de l’immoble”, exigint-los que abans de tres dies procedissin al seu desallotjament pel fet d’haver transformat en habitatge un antiga nau qualificada d’us industrial, sense el preceptiu expedient de canvi d’objecte, contravenint així les normatives d’urbanisme i de salubritat; a més, una tercera persona, en funcions de tècnica reconeguda, prenia fotografies i feia amidaments, en previsió de promoure la declaració de ruïna de l’edifici.

En aquell moment, es van sentir un crits en mig de la gent. Un vehicle de la policia s’obria pas i, per megafonia, exhortava a tothom que abandonessin de seguida el lloc. Aquella manifestació no havia estat comunicada amb antelació a les autoritats d’Interior i, per tant, estava mancada de llicència. Tot aquell que es resistís seria acusat de desobediència i resistència a l’autoritat i en rebria les corresponents conseqüències. Simultàniament, una parella de la guàrdia civil havia procedit a demanar la documentació a tres dels homes que es concentraven davant la porta de la casa. Els forasters havien acudit a visitar la família instal·lada allí per a conèixer l’infant i obsequiar-lo amb uns presents que els haurien d’ajudar a suportar les penúries. Les faccions els delataven, amb tota probabilitat, com a naturals de països extracomunitaris (especialment un dels tres, de raça negra), i els policies acabaven de constatar que no tenien permís de residència. Tot i les protestes, eren detinguts i serien acompanyats fins al centre d’internament d’immigrants, on es revisaria amb calma burocràtica el seu estatus legal. A més, escorcollats allí mateix, se’ls havien intervingut uns objectes d’or i unes substàncies fortament oloroses, materials extremadament sospitosos, i dels quals no se’n podia acreditar la procedència, per la qual cosa se’ls atribuiria un origen presumptament delictiu i els hi eren requisats cautelarment. Ben a prop d’allí, uns músics de carrer, que amb guitarres i tambors havien improvisat un petit concert dedicat a l’infant nounat, patien el decomís dels seus instruments…

En mig de tot aquell desgavell, la jove mare, amb el nadó embolicat amb un mocador d’enfarcellar, sortí de l’humil refugi. Amb rostre enutjat, contemplà la gentada, i s’adreçà al seu company:

–          Pep, fes el favor d’entrar a casa ara mateix. Tu, jo i el petit Jesús ens quedem. Els pobres no podem esperar. Sí, es pot!

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 22 Desembre 2013, in Política, Sin categoría and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: