Lladrucs

Cada cop que creuo Tàrrega vers els meus estimats verals de la Baixa Segarra o, travessant la Vall del Corb, de camí a la preciosa vila de Montblanc, tinc un esglai. Quan enfilo l’Avinguda de Tarragona per sortir a la carretera C-14, després de les despulles d’un gran arbre escapçat i mort, una gegantina bandera espanyola crida el meu esguard i enterboleix el meu esperit. Les seves dimensions farien enrogir d’enveja al mateix Federico Trillo, aquell Ministre de Defensa i President del Congrés de Diputats, famós pel seu verb marcial i gallard, que va passar a la posteritat i als programes de zàping gràcies als seus manda huevos” o ¡Viva Honduras! ¡…viva El Salvador!”. A banda de la seva impagable incontinència verbal, en Federico va deixar com a llegat onejant a la madrilenya plaça de Colom una colossal bandera rojigualda,  de 294 metres quadrats. No obstant, proporcionalment al volum de les respectives viles, la bandera que acomiada als què deixem enrere la capital de l’Urgell encarant les vies de la costa, no queda curta en comparació amb el mastodòntic estendard d’en Trillo.

Aquests darrers dies, la targarina casa-quarter de la Benemèrita on cada jorn s’hissa l’ensenya en qüestió ha estat l’escenari d’una rocambolesca història: un Policia Nacional (espanyol) s’ha negat a fer el document oficial d’identitat a una nena de nou anys perquè en la signatura embolcallava el nom amb una rúbrica en forma d’estel de cinc puntes… Perspicaç com només algú disposat a donar-ho tot per la pàtria és capaç de ser, el funcionari del cos armat ha advertit que una estrella pentangular al voltant del nom de la minyona esdevé quelcom subversiu, ultratjant i del tot inadmissible en un document que acrediti la nacionalitat espanyola. Llest com una mostela, el policia ràpidament ha vist en l’estrella la representació de la lluita internacionalista i marxista de les banderes de Cuba, Corea del Nord o la República Popular de la Xina, la icona revolucionària i perenne de la gorra del Che i, el més terrible de tot, l’estel de la senyera separatista catalana. Lletraferit com pocs, a l’uniformat agent de l’ordre li han vingut al cap els versos de Jordi Pàmias cantant a la bandera de l’emancipació dels catalans i, clarivident semiòleg, ha reconegut en el símbol una clara al·lusió a la revolta i el secessionisme. A més, per si no estigués prou clar, el nom de la nena –Laia!- ha confirmat les seves conjectures: algú que tingui el mateix nom d’aquella noia que, a la Barcino de divuit segles enrere, va preferir el martiri a mans de les forces d’ocupació romanes abans de renegar de llurs conviccions i que fou enlairada als altars com patrona de la capital de Catalunya, ben segur que ha d’estar sota sospita, cridada a l’ordre i lligada ben curt…

El fet que la Laia només tingués nou anys i que acudís en companyia del seu germanet de tres a fer-se un carnet que, tot i no ser obligatori fins als catorze anys, mai se sap quan et pot fer servei, no va apartar al rigorós funcionari de complir allò que ell va advertir com el seu deure. Després d’estripar ostentosament el paper on la nena havia plasmat el provocador dibuix i de demanar explicacions a la mare de la criatura, tot convidant-les a reproduir la signatura d’una manera concorde amb l’ordre públic i constitucional, va poder constatar que mare i filla no només perseveraven en la seva actitud insubmisa, sinó que a més el desafiaven demanant-li el seu número de placa per cursar la corresponent queixa. Per tant, l’indignat agent no va tenir altra opció que denegar l’emissió del carnet i la Laia va sortit de la casa-quarter tan indocumentada com hi havia entrat…

No ens ha d’estranyar l’actitud del policia en qüestió. A poc a poc, els representants de les forces armades i cossos policials del Regne d’Espanya destinats a Catalunya van veient com l’Estat els va abandonant a la seva dissort en terra hostil… És patent com el Govern central va deixant de banda Catalunya en els seus plans de futur: corredors ferroviaris que es planifiquen evitant creuar el Principat, deutes financers que són impagats i desviats a d’altres territoris, fons estructurals que es deriven a d’altres comunitats, corrents fluvials que es volen tòrcer cap al sud, ports marítims i aeroports que són bandejats del trànsit internacional… Fins i tot  l’exèrcit desallotja l’acadèmia de suboficials de Talarn i deixa les seves instal·lacions a mercè dels catalans. Per tant, tot apunta a que els governants espanyols han assumit que, més aviat que tard, Catalunya deixarà de ser una part integrant de l’Estat espanyol, per la qual cosa no val la pena esmerçar-hi esforços de cap tipus ni, encara menys, els fons del Tesoro Público.

En conseqüència, l’enuig de la policia espanyola destinada a aquesta part perifèrica de la regió sud-pirinenca és més que comprensible. Els darrers mohicans encara volen fer prevaldre els valors de l’espanyolitat en un territori que els percep cada cop més aliens i talment vestigis d’uns temps que aviat quedaran enrere. Els seus deixos autoritaris i les seves enrabiades són ben humanes. Davant les pujades de sang i les actituds fanfarrones o histèriques, els podem recordar aquella cita apòcrifa de Cervantes (en realitat, del nicaragüenc Rubén Darío) “ladran, luego cabalgamos”, o bé l’original de Goethe, qui digué que “el gos voldria acompanyar-nos, però els ressò dels seus lladrucs ens demostra que cavalquem”.

No ens enutgem, ans al contrari: compadim-los. Si no es relaxen i accepten l’esdevenir, acabaran com aquells soldats de l’exèrcit japonès que, abandonats a les illes del Pacífic, no van assabentar-se de la claudicació de l’imperi nipó ni del final de la Segona Guerra Mundial i durant tres dècades varen seguir vagarejant per la jungla, furtius, esparracats i famolencs fidels al jurament fet a una pàtria que els va oblidar.

Ben segur que quan la Laia tingui l’edat en la qual el Document Nacional d’Identitat li sigui exigible, la nació que l’identificarà ja no serà aquella que el malcarat policia defensa i, arribat el moment, el funcionari que li reculli la signatura no veurà en l’estel res amenaçador ni provocador, sinó quelcom evocador de la nit calmosa, dels fons marins o dels restaurants de la guia Michelin.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 8 Mai 2012, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: