Els últims segarrencs de Filipines

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Plaça Capdevila, 2 (Guissona)

Al punt més alt de la vila de Guissona, a la Plaça Capdevila, una estelada fa ombra a una placa. “A la heroica memòria del soldado RAMON MIR BRILS. Superviviente del Sitio de Baler. Filipinas 1898 – 1899”, s’hi llegeix. A l’estret carrer Major de Talteüll, al peu de les migrades restes del castell, hi ha una placa idèntica, dedicada però a PERE VILA GARGANTÉ. Ambdues esteles de marbre són l’únic record visible de la Segarra a dos fills seus que, fa 116 anys, van passar a la història dins dels trenta-tres últims de Filipines

Corria el mes de juliol de 1898 quan una patrulla formada per uns cinquanta-cinc soldats espanyols ocupava posicions a Baler, una petita població al sud de l’illa de Luzón, a les Filipines. Els insurrectes s’havien alçat en armes contra un domini hispà que, des del segle XVI, ensenyoria l’arxipèlag i els ardits combatents tenien ordres de defensar la plaça a tota costa. Ben aviat, però, els centenars d’atacants van fer recular les defenses dels soldats hispans. El destacament es va fer fort a l’església de la població, transformada en veritable fortalesa. Els robustos murs foren reforçats amb trinxeres, les obertures tapiades i transformades en espitlleres i s’excavà un pou per abastiment d’aigua. Poc esperaven, uns i altres, que el setge s’allargaria durant gairebé un any.

Entre aquells homes hi havia quatre catalans, dos d’ells de la Segarra: el guissonenc Ramon Mir i el talteüllí Pere Vila. Ambdós eren soldats rasos, tot i que el primer era considerat un “tirador selecto”, expert en l’ús del Mauser, rifle de repetició de cinc projectils que esdevenia invisible a l’enemic gràcies a que no fumejava després del tret.

Ramon i Pere

Ramon Mir (32) Pere Vila (31)

Llargues foren les penúries que els resistents de Baler van haver de superar. A banda de les ferides pròpies del combat, el llarg setge va fer cada cop més insostenible la situació. Donat que es van haver de tapiar portes i finestres, l’interior de l’església romania en tenebres i l’aire es feu irrespirable. Una alimentació cada cop més deficient va propagar entre els homes el beriberi, malaltia que ataca el sistema nerviós i cardiovascular i provoca fatiga intensa, i la disenteria, causant de greus dolors abdominals i diarrees. Esgotades les provisions, la gana s’havia d’alleugerir menjant rosegadors i rèptils els quals, per a més inri, s’havien de cuinar sense sal. Tan sols algunes escaramusses a l’exterior aconseguien puntualment pal·liar la fam amb algunes verdures i, un dia de sort, un “carabao”, un búfal la carn del qual, donada la manca de recursos per conservar-la, va haver de ser rostida i menjada en menys de tres dies. Els nostres protagonistes, a més, van patir nafres violentes durant els enfrontaments: dues ferides de bala el soldat Mir (el 18 de setembre i el 13 d’octubre de 1898) i una lesió per impacte de casc de metralla el soldat Vila (el 9 de maig de 1899).

Baler totsEl fet és que, mentre els herois de Baler resistien, l’agònic imperi espanyol havia venut als Estats Units d’Amèrica pel preu de 20 milions de dòlars les seves possessions a les Filipines. El 13 d’agost de 1898, dues setmanes després que aquells es fessin forts al lloc, el Regne d’Espanya s’havia rendit i havia iniciat la repatriació de les seves forces. Però el setge es va perllongar al llarg de tres-cents trenta-set dies… La causa fou la tossuderia del tinent Saturnino Martín Cerezo, militar de major rang al lloc, que desconfiant de tots els emissaris que li comunicaven la fi de les hostilitats, mantenia el seu ardor guerrer fins les darreres conseqüències, fet que incloïa ordenar la resistència fins a la mort (“pelearemos hasta morir y moriremos matando”, escriví) i afusellar els sospitosos de voler desertar.

Finalment, però, el 2 de juny de 1899 Martín Cerezo s’avingué a arriar la bandera espanyola i substituir-la per la bandera blanca. La rendició pactada ho fou amb honors: varen sortir amb les armes a l’espatlla i amb reconeixement de la “República que bizarramente les ha combatido” (com es llegeix al decret signat pel propi President filipí).

Pere Vila (placa)Després d’això, els herois varen rebre un seguit d’homenatges a la ciutat de Manila, però aviat es va enfosquir la gesta, amb  sospites sobre la veritable causa de la resistència a ultrança. Segons uns, entre els qui es comptava el propi Ministre de la Guerra, estaven “locos de remate” i, segons d’altres, volien ocultar el robatori de 3.000 duros que estaven dipositats a la caixa de la guarnició. Sigui com sigui, finalment, el tinent Martín Cerezo va ser condecorat amb la Cruz Laureada de San Fernando i ascendit a general, però no la resta de soldats, que van haver d’acontentar-se amb la Cruz de Plata del Mérito Militar i, deu anys més tard, amb una pensió vitalícia de 60 pessetes mensuals, renda que amb prou feines els mantenia en la indigència.

No obstant, quaranta anys més tard, amb l’estrena de la pel·lícula “Los últimos de Filipinas” (1945), el Régimen va voler instrumentalitzar els herois. El dictador va decidir ascendir a tinents honoraris els supervivents de Baler, però només si havien militat al bàndol franquista durant la Guerra Civil. Dels vuit supervivents, només tres complien el requisit: els altres tenien fills i néts al bàndol republicà i un, el corneta Santos González Roncal, de 63 anys, havia estat afusellat. En conseqüència, els últims de Filipines, els supervivents del setge de Baler, idealitzats col·lectivament per l’imaginari èpic del franquisme, es van esllanguir sense pena ni glòria.

La obediencia, el valor, la hidalguía / nuestro lema constante ha de ser. / Con tan noble divisa, a porfía, / siempre, siempre sabremos vencer” diuen els primers versos de l’Himno de Baler, composat durant el setge pel soldat Pedro Planas, de Sant Joan de les Abadesses. De tot això, de tant ardor guerrer, tanta lluita fins la mort, tanta “bizarria” en el combat i tanta heroica memòria només en queden unes lletres sobre una placa de marbre que ja ningú, llevat algun badoc rastrejador de petites històries, llegeix. Potser, ben mirat, no valia la pena…

Baler tots

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 7 Setembre 2015, in paisanatge and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: