El trencaclosques territorial

El govern espanyol ha acollit amb simpatia l’informe de la Federación Española de Municipios y Provincias que proposa una reorganització territorial i promou vies d’integració de municipis que no superin els vint mil habitants. El text en qüestió, relatiu a “las competencias de las corporaciones locales” denuncia la insuficiència de la normativa legal actual, especialment el fet que la Llei de bases de règim local no distingeix quines competències han d’exercir les Diputacions provincials i quines han de raure en mans dels municipis, a banda de no establir els mecanismes de col·laboració intermunicipals en la prestació de serveis, és a dir, de no concretar en què ha de consistir la “mancomunitat serveis” que molts prediquen, però ningú ens fa entenedor ni viable. A tot això, s’hi afegeix un sistema de finançament insuficient, finalista i absolutament desconnectat de les competències atribuïdes als organismes locals. Com a conclusió, la FEMP demana una regulació legal blindada (a través d’una Llei orgànica), el respecte als municipis com a entitat política -no com a protagonista de la prestació de serveis-, i una regulació legal de la suficiència financera de les entitats locals.

El marc presentat, en una primera lectura, se’ns presenta carregat de bones intencions, no obstant, si gratem la capa de vernís brillant, hi veiem la secular desconfiança cap als governs municipals. De fet, s’hi afirma que no tots els ajuntaments són capaços de dur els comptes ordenadament, ni d’executar-los, ni de prestar serveis de manera eficient. Per tant, s’hi propugna la reordenació de competències en àmbit locals, traslladant-les dels municipis a favor de les Diputacions provincials. Serien aquets organismes provincials els que vetllarien perquè, en cas d’“insuficient capacitat per l’exercici adequat de la competència i la consegüent prestació de serveis”, assumirien la competència per tal de dotar-les d’eficiència, evitar duplicitats i obeir els criteris d’estabilitat pressupostària reconsagrats i sacralitzats en la darrera reforma constitucional.

En conseqüència, el projecte paternalista de la FEMP concedeix el protagonisme a les Diputacions provincials i ignora clamorosament els Consells comarcals (als qui en cap cas ni tan sols anomena). En províncies com Lleida, on només la capital supera la xifra de vint mil habitants, la incidència és ben evident.

No podem pas negar la desconnexió entre el finançament local i les competències municipals i, encara menys, qüestionar que en més d’un (i més de dos) municipis, la gestió pública ha estat matussera i ha creat situacions ben galdoses. Ara no assenyalaré cap exemple proper -que cadascú examini el seu municipi i opini-, però, per cercar un cas extrem i llunyà, tinguem present el cas de Pioz, pintoresc municipi de Guadalajara de 3500 habitants que necessitarà 7000 (set mil!) anys per a saldar el deute municipal; com a anècdota, l’alcaldessa popular ha respost a l’oposició socialista amb el concebut  demolidor argument del “mira-quién-habla” o “y tu más”…

La filosofia de definir potestats pròpies dels ens locals com urbanisme, medi ambient, infraestructura, gestió d’aigües i residus, protecció civil i seguretat, desenvolupament econòmic i turístic, equipaments culturals o participació ciutadana i establir un sistema de mancomunitat i garanties de finançament certament dona seguretat jurídica. La trampa rau en preveure que, si el municipi és massa “petit i incapaç”, les competències passin a ser assumides per una administració centralista, opaca i d’elecció indirecta: les Diputacions provincials. Recordem que aquestes institucions són organismes creats al segle XIX com a delegacions perifèriques i de segon ordre dels governs centrals del Regne d’Espanya. Històricament, Catalunya ja ha intentat eliminar-les, per la via de la unificació en la Mancomunitat (suprimida per Primo de Rivera) o per la seva substitució per la Generalitat de Catalunya (durant la República), però els dictadors sempre les han restaurat, com a eina eficaç de control centralitzador. Avui les tenim encara surant en l’imprecís magma administratiu entre la Generalitat i els municipis. Val a dir que algunes comunitats han aconseguit suprimir-les, substituint-les pel govern autonòmic a través de la uniprovincialitat (present avui a Madrid, Múrcia, Cantàbria… i ahir, abans de la Pepa de 1812, a Catalunya) o pels governs insulars balears i canaris.

En conseqüència, ens trobem davant una nova proposta que, sota el pretext de l’eficiència i l’eficàcia, és un nou corró homogeneïtzador i jacobí de l’Estat espanyol.

Davant això, com sempre, s’ha de reaccionar proposant un model alternatiu o, com per desgràcia sovint passa, adoptar la tàctica de l’estruç fins que el naufragi es consumi. Per tant, si agaféssim el rave per les fulles, fora bo repensar l’organització territorial en clau catalana, treballar per la supressió de les Diputacions i la constitució d’una entitat única a nivell de tot el país, dividida internament en vegueries o comarques (com en vulguem dir), d’identitat pròpia i no artificial i d’una estructura transparent i democràtica, evitant esdevenir una mera oficina de col·locació o la traducció de les rivalitats i les polaritzacions locals. No oblidem que, per a més inri, els diputats es designen sobre la base dels partits judicials i, com també ha transcendit les darreres setmanes, el partit judicial de Cervera (potser la darrera capitalitat orgànica que sobreviu a la Segarra) podria ser traslladat a Lleida…

Des de la Segarra, la supressió de les Diputacions i la consegüent eliminació de les províncies ens alliberaria de les fronteres que l’esquarteren en tres cantons. Cosits els traus, de nou podríem reunir el territori històric i, sota la forma d’una gran comarca (o vegueria, si ho preferim així), superar localismes miops i patològics i treballar seriosament per la col·laboració en la prestació de serveis. Aquesta entitat forta, cohesionada i eficaç, podria reivindicar els serveis sanitaris, educatius, culturals, industrials, logístics, mediambientals, energètics i tants d’altres dels quals som clarament deficitaris i dependents. Per tant, cal posicionar-se o seguir fent la viu-viu fins a ser engolits per un Estat central que pinça la Generalitat per dalt i per baix i amenaça en provocar-li una gangrena incurable.

Si no actuem, per escapolir-nos del tsunami del “cafè-para-todos” que arriba des de Castella, haurem de fugir grimpant al capdamunt del cim més alt de la comarca i, un cop allí, demanar asil polític a la República Independent de Suró.

 

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 15 Mai 2012, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: