Levitant per la independència

Està clar que bona part de la nostra classe política encara no s’ha adaptat a que el debat polític nacional deixi de girar en l’eix dretes – esquerres per a orbitar en l’eix dependentistes – independentistes i encara es mostra poruga i erràtica a l’hora de decidir-se en aquesta cruïlla de camins. La consulta per la independència del passat 10 d’abril a Barcelona ho va palesar amb tota cruesa…

En files socialistes, mentre l’exconseller d’economia, Antoni Castells, va anar a votar, l’alcaldable pel PSC, Jordi Hereu, en feia públicament escarafalls. La resta de dirigents i correligionaris es mantenien silenciosos a l’ombra, llevat de l’ex-exconseller Joan Mascarell, de qui ja no sabem si-és-o-no-és, que fou retratat papereta en mà a la seu de la rebatejada -i sóta sospita- Fundació CatDem.

A Iniciativa foren encara més dispars, ja que mentre l’ecosocialista Dolors Camats votava en blanc, el seu company de files Ricard Gomà ho feia públicament a favor i el secretari general Joan Herrera s’abstenia, adduint  el pretext de defensar una tercera via, descafeïnadament dependentista.

Però potser és a Convergència i Unió on la deriva s’ha mostrat amb més força: els Presidents Pujol i Mas votaven afirmativament, però de manera anticipada i lluny de càmeres, i els consellers Andreu Mas-Colell, Boi Ruiz, Joana Ortega i, fins i tot, la conversa Pilar Fernández-Bozal, dipositaven les seves paperetes amb total discreció i opacitat, mantenint el secret del vot; per la seva banda, el portaveu Oriol Pujol i l’alcaldable Xavier Trias, anant del bracet, es deixaven fotografiar somrients dipositant el “sí” a la seu d’Òmnium Cultural. Mentrestant, els companys unionistes, obedients a les prerrogatives del líder etern, prenien partit per l’abstenció, amb la Presidenta del Parlament Núria de Gispert excusant-se en el seu càrrec institucional i el conseller Joan Pelegrí argumentant la preferència per la tercera via, coincident –ves per on!- amb el líder roig-verd-violeta.

Capítol a part mereix el paper del carismàtic Josep Antoni Duran, a qui vàrem veure abandonar la seva actitud flemàtica i perdre els papers en un estirabot sexista, autoritari i despòtic que el portà a propagar “perquè em dona la gana” que la vicepresidenta del Govern havia votat que “no”, faltant el respecte a l’Honorable (ella sí, ell no) Joana Ortega. El líder unionista no va poder pair que alguns militants destacats del partit que regeix amb mà de ferro gosessin desobeir les seves instruccions, cosa que li ha costat una polèmica amb la venerable Marta Ferrussola i ha atiat dins el partit democristià la flama sobiranista i dissident, avivada des de Vic pel cavaller de Vidrà…

Pareix que només trobem coherència als extrems: per un cantó,  els Ciudadanos i els Peperos, que es mostren absolutament contraris a aquest exercici de secessió promogut en una regió de l’”indisoluble y unitario Reino” (tot i que, des de l’Espanya profunda ja se senten algunes veus interessants que defensen allò de que “no se van: ¡nosotros les echamos!”), i per altra, els Republicans i l’escapçada Solidaritat, que postulen aferrissadament l’opció independentista.

Per tant, després de la ressaca del 10 d’abril i ja dins la voràgine de les municipals, cal separar el blat de la palla i jutjar-los a tots pels seus actes.

Personalment he escoltat amb atenció en Quico Homs i l’Oriol Pujol, portaveus de la coalició política majoritària al país, Convergència i Unió, el missatge dels quals coincideix en defensar el camí de la independència de Catalunya, però a llarg termini, apostant abans per l’enèsima provatura d’acord amb Espanya: “el pacte de finançament en la línia del concert econòmic”. Temo que aquesta proposta generarà una nova frustració que, amb tota seguretat, convencerà encara a més ciutadans i ciutadanes de la conveniència de sortir d’Espanya, però ens allarga l’agonia dependentista uns quants anys més. “Nosaltres toquem de peus a terra”, s’afarten a dir els convergents, i així es llegeix al timó que presideix el despatx del Molt Honorable President. Per tant, des de les meves conviccions sobiranistes, arribo a la conclusió que, com fan els monjos d’una altra nació colonitzada, el Tibet, allò que ara ens cal als catalans és aprendre a enlairar-nos i levitar.

Ara bé, enlairar-se per deixar de tocar de peus a la terra hispànica no consisteix en els saltironets gallinacis del Jimmy Jump ni en els efectes lúbrics de les exhibicions impúdiques de la garriguenca Maria Lapiedra -ambdós independentistes militants, però de lluita estrafolària i de fireta-, ni tampoc en l’alçament un per un dels campistes del parc de la Ciutadella, recollits del terra la nit del 12 d’abril per part de la Guàrdia Urbana de Barcelona en un exercici ganàpia del joc de l’arrenca-cebes, sinó en quelcom més rigorós. Fermament considero que, si debò voleu arribar a veure i viure la República Catalana independent, quan us ofereixin la papereta electoral d’una força dependentista, unionista i/o cagadubtes, feu com jo: agafo aire, em concentro i l’evito.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 18 Abril 2011, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: