Una ullada al melic

Com que em trobo de vacances i m’han abandonat les muses, segurament per desinhibir-se de forma desvergonyida, etílica i impúdica en algun destí de sol i platja, he decidit (confiant temeràriament que els meus lectors -i algun company de pàgines- estaran allunyats d’aquesta publicació)  rendir-me al pecat capital de la supèrbia i parlar de mi mateix…

El fet està provocat en un correu del director d’aquesta publicació -que té la bondat, clemència i discutible criteri de publicar els meus textos setmanalment-, on em diu que el meu il·lustre veí de pàgina deixa definitivament la seva columna d’opinió i que, a partir d’ara, allò que escric guanyarà rellevància. Certament, com l’amic Ton n’és plenament conscient, això serà massa responsabilitat per a mi: el meu paper de teloner, a l’ombra de les vivències del pas del temps d’en Ramon Prats, m’han permès fer de la redacció del miler de paraules setmanals quelcom semblant a un exercici personal de catarsi, molt gratificant com a teràpia personal, quasi una confessió laica, però molt poc recomanable pel lector assenyat, rigorós i benpensant.

Fa ja més d’un any que escric regularment per La Veu i, tot i que de vegades he estat infidel amb escapades furtives i voluptuoses a d’altres rotatius, el meu cor ha estat sempre pel setmanari que porta el nom de la meva comarca adoptiva. Allò que va començar com la recerca de la identitat personal (nouvingut? foraster? neorural? pixapins? immigrant?), a poc a poc va anar derivant cap a un seguit de textos, a voltes diatribes contra els atacs a la llengua, de tant en tant crítiques vers la classe política, sovint defenses d’una concepció personal de la cultura, el patrimoni i el paisatge, freqüentment demagògies sobre el futur del país i d’altres escrits tacats de citacions pedants, frivolitats inadmissibles, ironies inapropiades i tergiversacions rebutjables.

No obstant, el fet d’alçar la veu difuminada entre d’altres columnes d’opinió molt més solvents, líriques colpidores, anunciants seductors i humor gràfic intel·ligent –tant que a vegades supera el meu humil senderi-,  m’ha permès donar via lliure a allò que em dictava l’estat anímic. A més, he copsat la poca transcendència del publicat, ja què, més enllà dels comentaris afalagadors (per això estan els amics), molt poques crítiques negatives he rebut; val a dir que aquestes reprovacions (com la d’un alcalde, per una banda, i d’una associació cultural, per l’altra, que m’atribuïen de forma simultània i sagaç parlar des del desconeixement i de forma parcial sobre el contenciós que els enfronta) han estat molt ben rebudes i m’han ajudat a seguir endavant. Com aquell pintor empordanès (vet aquí la primera citació pedant d’avui), no puc evitar que m’estimuli “que parlin de mi, encara que sigui bé”…

Tot i això, assumeixo amb irresponsabilitat i rauxa aquesta nova etapa i, obviant el focus de llum que des d’ara il·luminarà la meva catilinària, faré mans i mànigues per continuar en la mateixa línia, bolcant en negre sobre blanc les meves obsessions del moment, ja sigui en forma d’agitació i propaganda, ja arribin camuflades de paràbola exemplarizant, ja estiguin contaminades de messianisme, fatxenderia i cinisme o ja es revesteixin d’un esperit contradictori (sinó autodestructiu) indigerible. Vagi per endavant les més humils disculpes als lectors, la meva profunda comprensió per aquells que m’obviïn i saltin directament a les pàgines centrals i il·lustrades de La Veu i, si s’escau, la crida a tothom que es vegi molest o copsat per la meva retòrica demagògica perquè reaccioni com s’escau i repliqui tot posant-me els punts sobre les is a través de la secció de les cartes al director o per mitjà del blog d’en Giliet de Florejacs, el meu alter ego errant per l’univers internàutic (https://giliet.wordpress.com/).

En conseqüència, advertit tothom (inclòs l’editor) i tenint ben present el principi general que diu que no es pot fer broma de tot (encara que no he descobert sobre què no es pot bromejar), miraré de mantenir en els futurs articles el llistó al mateix nivell vagarós i tèrbol.

Com a compromís de fidelitat i en senyal de la nova aliança, he decidit batejar la meva secció “cul entre dues cadires”, homenatge a Michel de Montaigne, pare del gènere literari de l’assaig, a qui he descobert gràcies a un amable lector (i exegeta en privat). La citació “montaignesa” no és pas cap declaració de motius, ni cap exercici presumptuós d’emulació del mestre gascó, sinó per una banda quelcom semblant al “memento mori” dels generals de la Roma antiga, fre a les temptacions de supèrbia i autocomplaença, i, per altra banda, recordatori d’aquesta dualitat des de la que escric, pròpia d’un urbanita desertor, d’un neorural lligat a les noves tecnologies, d’un jurista desenganyat i d’un progressista conservacionista.

Per cert, pels dies que queden de vacances estivals, recomano a tothom la lectura dels assajos de Montaigne (i no pas els meus textos bandejables). Allí, dins el capítol LIV dedicat a les vanes subtilitats, es defineix a la perfecció en quin estadi s’assenta el seu cul, el meu i el de tants altres.


Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 18 Agost 2011, in paisanatge and tagged , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Bravo !! en prenant Montaigne comme référence du titre de tes articles, tu as gagné le cœur d’un grand nombre de tes lecteurs. Et pas de fausse modestie, s’il te plaît !!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: