Cul entre dues cadires

Fa uns mesos, a propòsit del meu text “Garreperia i la filantropia segarreta” (que, per cert, es va publicar en premsa substituint “garreperia” per “gasivitat”), un amic artista i lletraferit, em felicitava i, tot fent expressament una lloança exagerada, em deia “té un aire d’Essai, molt montaignesc, segur que els has llegit, però fa per tu rellegir-los a la teva torre segarrenca”… Empassant-me la meva propensió a la pedanteria, vaig haver de reconèixer que, més enllà de poder dir allò d’“em sona”, no havia llegit res de Montaigne, però comprometent-me (potser retòricament?) a descobrir la seva obra per si hi trobava quelcom que em pogués inspirar en l’àrdua i pretenciosa tasca que m’he imposat d’escriure un article de mil paraules per setmana…

En la seva resposta, l’artista, mestre cisteller per més dades, em va fer un regal en forma de citació:

Quan vaig retirar-me recentment a casa meva, decidit en la mesura del possible no emprar-me d’altra cosa que de transcórrer en pau i apartat aquesta mica que em resta de vida, em va semblar que no podia fer més gran favor al meu esperit que deixar-lo en plena ociositat ocupar-se sol, deturar-se i reposar en ell mateix: cosa que esperava que pogués fer a partir d’aquell moment més fàcilment, esdevingut en el temps més greu i més madur; però trobo que al contrari, com un cavall desbocat, es dóna cent voltes més feina ell sol que no tindria per causa d’altres; i m’engendra tantes quimeres i tants monstres fantàstics uns rere els altres, sense ordre ni concert, que, per contemplar amplament la seva bestiesa i excentricitat, he començat a registrar-los, esperant amb el temps fer que s’avergonyeixi de si mateix“.

La seducció fou immediata i vaig trigar segons en cercar a la xarxa dades de qui havia descrit els símptomes que ara pateixo. La sorpresa fou doble quan vaig descobrir que Michel de Montaigne, a l’edat que jo ara tinc, s’havia retirat a la biblioteca del seu castell al Perigord per escriure una obra on, des de l’escepticisme i amb un estil planer, rebutjava les doctrines massa rígides, els dogmes cecs i els artificis que emmascaren l’essència de les coses. Molts pocs dies més tard, per obra i gràcia de la meva estimada tieta de Barcelona, rebia a les meves mans el llibre primer dels Assaigs de Michel de Motaigne, deliciosament traduït al català de València per Vicent Alonso.

El temps ha revelat que l’obsequi que m’han fet en Carles i la Montserrat està ben enverinat: en els assaigs del gascó hi trobo massa paraules que subscriuria íntegrament, d’una actualitat sorprenent (contínuament he de rellegir la contracoberta per verificar que l’obra és del segle XVI) i que provoquen que sovint hagi de lluitar contra la temptació, directament, de caure en el nefand crim del plagiari…

Per tant, penjaré aquest text al meu blog, sense enviar-lo a ningú, recomanar-lo a les xarxes socials ni, molt menys, remetre’l a cap diari perquè el publiqui, ja que, en el fons, hi estic ensenyant les vísceres dels meus escrits, talment un alquimista que revela les seves fórmules o un artista que presenta en societat la seva musa… A més, temo que, d’una o quatre potes, cauré de tant en tant en la temptació imitativa.

Dit això i bolcada la meva mala consciència, deixo tres citacions literals que, qui ho sap?, potser també poden tenir l’efecte seductor a qui –pels obscurs viaranys de la xarxa internàutica- caigui en aquestes línies, amb la lectura de les quals em fuetejaré de tant en tant:

Feliç aquell que haja regulat en una mesura tan justa la seua necessitat que les riqueses hi puguen bastar sense preocupar-se ni molestar-se per elles, i sense que distribuir-les o agrupar-les interrompa unes altres ocupacions més convenients i tranquil·les, i més d’acord amb el seu cor.

Al camperol i al sabater els veiem anar al seu aire, simplement i naturalment, parlant d’allò que saben; aquells, per voler elevar-se i armar-se del saber que neda en la superfície del seu cervell, s’embarassen i s’emboliquen constantment. D’ells s’escapen belles paraules, però que uns altes apliquen.”

Els simples llauradors són gent honesta, i gent honesta també els filòsofs, o, segons la nostra època, les naturaleses fortes i clares, enriquides per una llarga instrucció de ciències útils. Els qui són al mig, que han menyspreat el primer estadi d’ignorància de les lletres, i no han pogut arribar a l’altre (el cul entre dues cadires, entre els quals em compte, com tants altres) són perillosos, incapaços, inoportuns; aquests torben el món. És per això que, per la meua banda, em retire tant com puc fins al primer i natural estadi, d’on he intentat eixir vanament.”

Dit i copiat això, em retire de vacances estivals.

Bon estiu!

 

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 12 Agost 2011, in Sin categoría and tagged , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: