Sionisme segarreta

Fa uns dies vaig tenir ocasió de visitar “Tragèdia al Call”, exposició permanent del Museu de Tàrrega. Extraordinària en tots els sentits, i popularitzada gràcies a una de les edicions del programa “Sota Terra” de Tv3, centra la seva atenció en la matança de jueus que va tenir lloc l’any 1348 a la capital de l’Urgell. Aquell avalot popular va acabar amb un assalt al call, la matança de centenars dels seus habitants (tres-cents, segons l’historiador Joseph Ha-Cohen) i el consegüent saqueig de les seves possessions. Venia precedit d’un altre pogrom succeït tres dies abans al call cerverí, durant el qual, segons el mateix Cohen, foren divuit els morts. La fúria del rei, protector dels hebreus, grans contribuents a les seves arques, fou apaivagada pels paers de la vila i el rigor de les represàlies es va centrar en dos homes, inculpats de tot el desordre, que purgaren les culpes penjats a la plaça del Corral… Immediatament el monarca va procurar la reconstrucció de les aljames de Tàrrega i Cervera. S’hi construïren escoles, sinagogues i nous habitatges, i aviat foren ampliades cap a indrets que romanien erms, però la vida de les comunitats jueves ja mai més va ser igual. Durant la resta del segle XIV i XV, fins la definitiva expulsió l’any 1492, les comunitats jueves van haver de patir blasmes i persecucions. Foren l’ase dels cops en èpoques de fam i males collites, culpabilitats de les pestes i les crisis econòmiques, i assenyalats causants de la conducta pecaminosa de molts cristians vells. Els frares predicadors, amb l’autèntic showman medieval Sant Vicent Ferrer al davant, no deixaren de sermonar contra els jueus, instigadors de la vida llicenciosa, l’adulteri i el joc i, si amb això no n’hi havia prou, deïcides per haver clavat Nostre Senyor a la creu. Als avalots de 1348 en seguiren d’altres: especialment acarnissat el de l’any 1391, que va deixar definitivament desertes moltes aljames catalanes. Després d’això, tot i les generoses contribucions, els serveis professionals prestats (sobretot en el camp de la medicina) i les donacions de viandes i diners fetes a institucions religioses cristianes, especialment als frares de Sant Francesc, va quedar enrere l’esplendor dels nostres jueus dels segles XII i XIII, quan la cultura havia florit fins a produir joies com la Bíblia de Cervera (un dels més valuosos pergamins bíblics il·luminats sefardites que es conserven, elaborat a la capital de la Segarra entre 1299 i 1300) . Mortes les jueries per l’estocada de l’expulsió de 1492 i abandonats els calls, l’oblit  es va apoderar de la presència d’uns homes i unes dones que havien incidit decididament en la vida de viles i ciutats. Poc més que la nomenclatura de barris i carrers recorden avui a Agramunt, Tàrrega, Guissona, Torà, Cervera, Santa Coloma de Queralt i d’altres llocs dels nostres encontorns les desaparegudes comunitats hebrees. I, com acostuma a passar, sobre el silenci i la ignorància, s’escriuen les més arrauxades i agosarades ocurrències… Afirma Lluís Foix, segarrenc de Rocafort de Vallbona, que un paisà li assegura que la vall de Josafat, lloc on segons la Bíblia seran jutjats els gentils al final dels dies, s’obre pel coll de Cabra, entre la serra de Jordà i la serra de Voltorera (a tocar de Sarral) i s’estén per tot l’altiplà de la Segarra. D’altres veuen en el nom del riu Sió la referència explícita al mont Sió, antiga fortalesa enclavada al punt més alt de Jerusalem i centre espiritual del poble jueu, “mare de tots els pobles” i, per extensió, “Terra promesa”. Des d’aquí en avall, tot s’hi val… El topònim Torà, com no podia ser d’una altra manera, s’identifica amb la Torah, text sagrat que conté la llei i el patrimoni identitari del poble israelita, base del judaisme, i que es recull en rotlles de pergamí; el nom vindria del costum dels animals transhumants que, arribats a Torà en el camí de les carrerades a la recerca de les pastures estivals, s’afilerarien i traçarien moviments en espiral en imitació dels plecs dels rotlles. Guimerà, per la seva banda, vindria de Guemarà, llibre que, juntament amb la Mixnà, formen el Talmud, segon llibre sagrat dels hebreus després de la Torah. També Massoteres tindria origen en els llibres sagrats, ja que provindria de “mesoretes“, funcionaris encarregats de redactar còpies del Pentatèuc i de conduir les lectures de la Torah a les comunitats jueves de Catalunya, o de “masoret“, que en hebreu significaria “tradició”. I, així, donem ales a la imaginació fins a límits insospitats… Com ho és la teoria, una volta de cargol en l’etimologia imaginativa i agosarada, que defensa que el riu Ebre rep el nom per les giragonses que fa en el seu darrer tram, talment fa borratxo, un “ebri”; d’ebri derivaria “iber” i, donat que la llengua hebrea no compta les vocals, d’iber vindria “hebreu”. Resultat: la primigènia pàtria del pobre d’Israel, el poble hebreu, seria als dominis del riu Ebre! Fascinant. Tal vegada seria convenient seguir l’estela dels estudis rigorosos promoguts pel museu targarí i posar una mica d’ordre en tot aquest desgavell. I més ara que la internacionalització turística de les terres de Lleida es fixa en Israel amb caràcter estratègic, amb la voluntat d’atraure turistes a les nostres terres i d’evitar que l’aeroport d’Alguaire imiti el de Castelló. Consolidada al Pallars l’oferta dels Camins de la Llibertat, el rastre de les comunitats jueves a la Segarra és un ítem a posar en valor. Fet i fet, i ja posats a parar l’orella a enraonies d’erudits locals i a murmuradors de bar, els pogroms, o matances de jueus, i els camins de la llibertat, o vies transpirinenques de fugida de la barbàrie nazi cap a Espanya, també tindrien el seu aturador a la vall del Llobregós. Però aquesta és una altra rondalla escabellada; o potser no…