Un trosset de Sant Jordi

Les valls on s’escolen les aigües que fan néixer el riu Sió han atresorat al llarg dels segles símbols que han llaurat les bases del nostre país. Molt abans que la mula cega hi arribés i s’entossudís a donar tres toms fundacionals i caure més morta que la seva venerable càrrega, les dolls del Figarim ja feia més de mil anys que gestaven els trets definitoris de la nació. Des de la penombra dels temps, antigues llegendes ens parlen de guerrers ilergets en lluita amb legionaris romans, de les llàgrimes d’una nimfa obrint-se camí entre els turons o de tresors amagats de mans cobdicioses en pells de bou enterrades dins les entranyes de la terra. Els primers testimonis escrits confirmen el caràcter guerrejat d’aquests verals i descriuen la resistència dels sarraïns, renuents a rendir-les als seguidors de la creu, tot i que la frontera entre civilitzacions s’allunyava seguint el curs de l’Ondara. Els tossals s’eriçaven amb torres de guaita i formidables muralles garantien la seguretat i l’obediència dels habitants. Molins, reguers, peixeres i canals disciplinaven la principal riquesa del lloc, generant no poques disputes entre pagesos i senyors, cobejosos tots d’un bé que, ahir com avui, constitueix font de vida i objecte d’especulació…

És en aquesta llenca de país on, des de cents anys abans que l’hagiògraf Jacme de Voragine descrivís la mítica lluita per salvar la donzella Cleodolinda de les brutes urpes del drac i quatre segles abans que el rei Joan II destituís a Sant Martí del patronatge dels seus súbdits, emplaçat al tossal d’Alta-riba, Sant Jordi vetlla pels catalans. I, a fe de Déu que ho fa!, tot irradiant el seu vòrtex protector cap al país prenent aquest enclavament segarrenc com a node de la seva energia profilàctica. Com si no s’explicaria que, malgrat les contínues amenaces que assetgen aquest calmós llogaret, a dia d’avui preservi una bellesa i una identitat que sedueix als qui, amb el cap clar i el cor obert, s’hi aproximen? Victoriós va sortir aquest petit territori a l’aberrant projecte que, sota la batuta del Ministre Borrell i l’aplaudiment del President de la Diputació, pretenia esbudellar-lo de cap a cap passant-hi el corró d’un nou traçat de l’autovia. Victoriós també de la lluita contra els planificadors metropolitans que projectaven traslladar-hi la presó que enlletgeix i desentona a l’Eixample del disseny i el glamur barceloní; encara ara, a l’entrada d’Alta-riba, una senyal hexagonal de trànsit és testimoni de l’aturada d’una presó que, no pas per la resistència de la societat, sinó per l’estafa de la crisi actual, tampoc es farà a la Tàrrega que li obrí els braços. També els colossals aerogeneradors, cara amable de l’especulació energètica i soroll perpetu de mapes meteorològics, han aturat a les seves portes l’avenç gesticulant, temorencs potser del llancer empalador de dracs; així mateix, els temibles i assedegats cercadors de petroli, gas i urani, que en la seva fúria escanyapobres pretenen violar la nostra terra, tampoc no gosen trepitjar la vall. Sant Jordi, patró d’Alta-riba, molt abans que de Catalunya, s’encara una vegada rere l’altra als qui, amb mans tacades, volen manllevar els signes d’identitat de les deus del Sió. Noves amenaces s’hi abraonen: infernals dragons que anhelen devorar la bella princesa, en forma de rius d’asfalt, de vies ferroviàries, de línies d’alta tensió, de desmesurades pedreres o de dipòsits de residus…; però, vencedor en mil batalles, el cavaller de la creu vermella no s’arronsarà pas.

En mostra d’agraïment al seu advocat, el passat diumenge 21 d’abril, els Amics del Castell de Sant Miquel varen organitzar el trasllat de la relíquia del Sant de la parròquia de Santa Fe a l’església d’Alta-riba. Històric esdeveniment, conduït de forma impecable i entusiàstica per l’associació, encapçalada per un eufòric (amb raó) David Miquel, i que va comptar amb el suport d’uns dos-cents alta-ribencs, xifra que, considerant que el poble no arriba als trenta empadronats, acredita que per unes hores molts ens vam sentir veïns d’Alta-riba.

Dins l’església de Sant Pere de Santa Fe de Segarra, megàfon vermell en mà, el poeta (no pas l’exministre) Josep Borrell, vingut en representació del Departament de Cultura, va recollir els veritables protagonistes de l’esdeveniment en un al·legat en defensa dels símbols del país. Davant d’”un trosset del Patró de Catalunya”, una societat culta, respectuosa amb les seves tradicions, amant d’un paisatge fràgil, viu i bell, conscient de la seva identitat i de la pertinença a uns referents comuns i delerosa de seguir avançant cap a la llibertat, fou glossada pel Xerric de Mollerussa. “S’estima allò que es coneix i es preserva allò que s’estima” ressonà dins un temple que, precisament, acaba de ser restaurat també per l’empeny i la generositat dels veïns i les veïnes del poble.

Els goigs de Sant Jordi d’Alta-riba canten com el cavaller va sortir victoriós no només de l’envit d’un dragó infernal, sinó de les tortures aplicades amb grillons i garfis, dels patiments de tres dies sencers dins un forn de calç encès, de les cremades infligides amb un ferro roent i de la ingesta d’una beguda enverinada. Un cop rere l’altre, el màrtir Jordi s’alçava de nou, aliè al desànim i pertinaç en les seves conviccions. Com bé diuen els Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba: qui encarnaria millor al poble català?

Segurament algun iconoclasta només veurà dins el reliquiari un tros d’os -potser el resquill d’una falange, l’estella d’una tíbia o un fragment d’occipital-, esgrogueït pel pas del segles, però és ben possible que aquest mateix descregut assisteixi entusiàsticament al Bar Six de Sant Guim de Freixenet a contemplar una samarreta signada per Gerard Piqué o al Museu Comarcal de Cervera a retratar-se amb la moto de Marc Márquez. A fi de comptes, tendim a riure’ns del mort i de qui el vetlla, però venerem uns símbols que ens transmeten coratge, pertinença, identitat, tradició, exemple o seguretat, ja sigui una bandera, un himne, un personatge, un paisatge, una llengua o una relíquia, i és a través d’aquests símbols on trobem la resposta a les eternes preguntes de qui som, d’on venim i a on anem.