Majoria dissoluta

Pertanyo a una generació, nascuda durant les raneres del dictador, a la qual no es va fer gaire fàcil entendre el funcionament democràtic de les institucions. Ben just començàvem a articular paraules o fer les primers passes quan els nostres progenitors van tenir el gran goig de participar en la recuperació de les eleccions democràtiques. Però nosaltres no teníem consciència de la naturalesa perversa de la dictadura i de la lluita i el patiment de molts per recuperar les urnes. Ens mancava discerniment per apreciar la il·lusió del pare i la mare quan,  a voltes sobre les seves espatlles, els acompanyàvem als col·legis electorals papereta en  mà a participar a “la gran festa de la democràcia”. I, mentre creixíem, talment la generació anterior, contemplàvem com les cares del poder no canviaven. L’Estat espanyol era encapçalat per una figura, el Rey Don Juan Carlos (rei d’Espanya entre 1975 i 2014), que per anys que passessin seguia fent els missatges de Nadal i posant el rostre a la xavalla. El Gobierno de España era encapçalat per un senyor, en Felipe González (presidente entre 1982 i 1996), el cabell del qual s’aclaria dia a dia, però mantenint un poder tan immutable com el seu accent andalús. A Catalunya les coses tampoc eren diferents, doncs l’òrgan de Govern autonòmic era presidit pel Molt Honorable Sr. Jordi Pujol (president entre 1980 i 2003), mentre l’altre gran institució -i pal de paller- de la Nació, el Futbol Club Barcelona, restava en mans d’en Josep Lluís Núñez (president entre 1978 i 2000). Fins i tot se’ns feia difícil concebre el relleu en el sí de l’Església catòlica, encapçalada pel Sant Pare en Joan Pau II (Màxim Pontífex entre 1978 i 2005).

Eren els anys de la majoria absoluta, quan els personatges, dotats d’alguna virtut carismàtica, feien i desfeien pel bé d’un poble que, dòcil i prudent, els perpetuava en el poder, lliurant-los carta blanca perquè decidissin i executessin allò que ells, dotats d’un poder superior, sabien que era pel seu bé. Aquesta majoria, a poc a poc, es va anar reforçant, especialment en el camp polític, on els tentacles dels governants varen tenallar els poders legislatiu i judicial, blindant la seva capacitat de maniobra, esdevenint una mena de tirania legitimada per les urnes. La sensació d’impunitat del polític emparat per la majoria absoluta fou arrel de la degeneració democràtica, germen de corrupció, canya i pastanaga pels mesells i arribistes i arma llancívola contra els díscols i crítics.

Entrat el segle XXI les majories absolutes s’han apaivagat i la rotació en el poder s’ha fet més intermitent, però encara n’hem hagut de patir (i en patim), especialment des del Gobierno de España. Tenim presents els anys de les majories absolutes de l’Aznar o l’actual d’en Rajoy, on l’executiu conservador, nacionalista i neoliberal s’ha dedicat a aprovar a tort i a dret textos legals que retallen els marges d’actuació de les altres institucions (comunitats i ajuntaments), a castigar aquells nuclis de població o aquells sectors socials que són contraris al seu full de ruta i a dissenyar una societat, una economia i una cultura a partir d’uns principis excloents i desigualitaris, en un cúmul d’actuacions retrògrades que porten a eliminar d’un patac les conquestes de l’Estat social i de dret conquerides al llarg de dècades. Amb això, la majoria absoluta acaba configurant-se com una degeneració de la democràcia, una forma de tirania, en la qual l’estirabot preval sobre la generositat, l’autoritat sobre la negociació i la testosterona sobre el diàleg i on els interessos d’uns s’imposen sobre tots.

Però ara, dins l’il·lusionant procés de constitució d’un nou Estat, hi ha una proposta que podria acabar amb aquesta institució pèrfida i que faria exemplars les estructures democràtiques del nou país…

Un equip de juristes, encapçalats pel magistrat Santiago Vidal, acaba de presentar el projecte de Constitució de la república parlamentària unicameral i no presidencialista de Catalunya. Els seus noranta-set articles no estan exempts de punts polèmics i susceptibles de generar un apassionant debat (el manteniment del castellà com a llengua cooficial, art. 4.2, el compromís de mantenir els límits actuals de Catalunya, art. 35.1,  l’organització administrativa amb la comarca com a base, art. 36.1, o l’abolició de l’exèrcit, art. 85.1), però hi ha un punt, l’art. 41.4 que entra de ple en la figura que ens ocupa: “La llei regularà els criteris específics de proporcionalitat a fi i efecte d’evitar que una sola llista o partit pugui assolir la majoria absoluta dels escons”. És a dir: s’estableix un topall màxim electoral perquè cap força política pugui assolir el poder de la majoria absoluta i s’imposa com a norma per a exercir el poder el recurs al diàleg i la negociació. “Així s’impediria l’error d’algunes democràcies en les quals si un partit aconsegueix la majoria absoluta, el poder legislatiu deixa de representar el poble i passa a representar aquest partit”, manifesta el mateix Santiago Vidal, qui ha patit en carns pròpies el mal i el desprestigi de les institucions judicials, desemparades per un Poder Judicial espanyol agenollat davant l’executiu del PP.

Mentre esperem la consecució de l’Estat propi, a la Segarra ja podem gaudir del privilegi de la manca de majoria absoluta en molts dels governs. Les darreres municipals, a banda de foragitar els feixistes, ens han donat l’alegria que en organismes clau es farà necessari el diàleg entre forces políticament rivals, però amb l’interès centrat  (o -al menys- se’ls presumeix, com el valor al soldat) en el progrés ciutadà i el benestar social. Confiem que aquest diàleg tingui com a premissa el bé comú, i no pas el bescanvi de regalies, es desenvolupi amb transparència i honestedat, i no a partir de confrontació d’egos o revengisme, es formalitzi dins el marc de les institucions, i no sobre estovalles luxoses, i es ratifiqui amb el cap clar i el seny afilat i no pas entre efluvis etílics de sobretaules generoses o estimulats per un excés de cafeïna. I, ja posats a demanar, com diu la màxima, s’actuï localment, pensant globalment.

ma

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 2 Juny 2015, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: