La reina de Tarawa

Avui consulto a la xarxa els resultats de les eleccions d’ahir diumenge i un plànol de l’estat espanyol apareix davant els meus ulls al web del Ministerio del Interior. La pell de brau s’hi mostra amb una amplíssima franja de color blau cel que la travessa de nord-oest a sud-est, deixant només unes taques vermelles sang al sud-oest i al nord-est, uns esquitxos verd esperança al nord i un gran triangle blau maó al sector nord-oriental… No sé pas perquè el Ministerio ha triat el mateix to blau de les camises tradicionals dels ferroviaris i dels falangistes per indicar que a les províncies de Catalunya ha guanyat CiU, distingint-les així del blau cel d’aquelles on ha guanyat el PP, i opino que, a menys que vulgui expressar que les diferències entre ambdues forces són només de to, podrien haver triat un altre color (el taronja, el marró, el groc?).

Sigui pel què sigui, està clar el missatge: la dreta inunda Espanya, tot anunciant una tendència expansiva i irrefrenable de les forces conservadores, mentre que les esquerres, captives i desarmades, es repleguen en retirada. També al nostre Principat, la marea blava, impulsada per la victòria al Govern de la Generalitat de la coalició conservadora, ha envaït tot el territori deixant només algunes illetes que, tímidament, emergeixen encara del pèlag uniformitzat.

De cop, me n’adono que visc en una d’aquestes illetes. Des del meu tossal, escodrinyo el voltant i observo la inundació resultant del canvi climàtic, originat el passat mes de novembre amb la convergència de tres fenòmens de desglaç:   la desfeta dels partits sobiranistes, la fusió de les forces progressistes i el tsunami conservador. Veig com, lentament però inexorable, els encontorns de la meva illa han anat sucumbint a l’onada blava i que ni dics ni cups semblen poder posar-hi fre. Talment els habitants de les illes del Pacífic sud, presagio que només es qüestió de temps perquè el futur de la nostra república insular acabi també sóta les profundes aigües de l’infinit blau, ja sigui de tonalitat maó o cel.

Ara, la torre del castell que encimella el meu poble esdevé un far que llença senyals a les illes veïnes, on d’altres resistents s’hi han anat replegant, tot maldant per frenar l’avenç de les onades, lamentant la seva manca de previsió i culpant als elements de la seva caiguda en desgràcia. Des dels arxipèlags de Banaba, Kiribati, Nauru i Tuvalu ens comuniquen que encara hi són, que han sobreviscut al terrible onatge, però que han perdut els referents que els hi donaven empara, que els seus aliats han sucumbit sóta l’aigua i que presagien un futur ple de caresties. Per tant, planegen constituir-se com a repúbliques independents i mirar de sobreviure a partir de l’autogestió, l’estalvi i l’aprofitament dels recursos propis. Poques esperances hi ha de mantenir-se a l’aire, dipositades totes en la darrera llum d’esperança prevista als congressos de refundació del proper octubre; si aquesta fracassa, ja res impedirà que el gran blau segueixi augmentant de nivell, s’estengui i engoleixi les darreres illes habitades, enfonsant la nostra Atlàntida dins un oceà, de superfície pacífica, però de profundíssimes i insondables fosses.

Nogensmenys, em sento il·lusionat. Una llum de canvi llueix en la meva illa. A l’equip de govern ha entrat, per primera vegada en tota la història del lloc, una dona. Per si això no fos prou extraordinari,  hi podem sumar que ve d’un arxipèlag eixampladament quadriculat i urbà i que acredita una extensa formació acadèmica i una prolongada experiència en càrrecs de responsabilitat i gestió. Tal vegada totes aquestes circumstàncies fan que la seva amplitud de mires vagi molt més enllà i li permeti albirar senyals en el cel que esdevenen inintel·ligibles pel cúmul d’illencs que compartim amb ella l’hàbitat insular, amb una clarividència que esborrona als harúspexs que pretenen endevinar el futur escodrinyant les entranyes de les aus de l’avícola.

Jo, nouvingut a l’illa, on vaig aterrar seguint les passes de Gauguin o Brel,  sóc ara una persona doblement afortunada, ja què convisc diàriament amb ella i l’observo amb nous ulls, amatents, encisats, sotmesos i, si s’escau, subordinats. Assumeixo que les meves inclinacions de politòleg de pa sucat amb oli i les meves anàlisis a mig camí de l’estirabot i la micció fora de test s’hauran de veure reprimides per respecte institucional, però estic convençut que valdrà la pena… Un poeta sicilià es lamentava dient “più nessuno mi portarà nel sud”, a mi ja no em cal, tinc aquí els meus mars del sud i visc al costat de la seva reina. Potser és perquè la veig radiant i en plenitud de les seves forces o potser és perquè, com tants d’altres mascles primaris, egoistes i impulsius, em veig atrapat per una atracció sobtada i irreprimible per descobrir la veritable essència de l’eròtica del poder.