Amor fracturat

Finalment, tothom va sortir de l’habitació. Es quedaren sols. Ella romania estesa a la llitera, amb els braços estirats als costats del seu cos escanyolit. El rostre encarat al trespol. Els ulls, clucs. L’expressió, serena. Les celles ja no s’arrufaven. El dolor havia cessat.

En silenci, en Jaume va prendre-li una mà entre les seves i, neguitosament, va començar a acaronar-la amb el polze de la destra. Van restar muts durant una eternitat. Algú va accionar la cisterna de l’habitació del costat. El so de l’aigua circulant per les canonades va aglomerar en la ment de l’home tots els records…

“Em sabràs perdonar, Roser? Em podràs perdonar, Roser? Hi he estat pensant molt. Tots aquests vespres sol a casa han esvaït orgulls i vanitats i m’han permès afrontar la meva gran culpa. T’hauria d’haver escoltat de bon començament, però la meva tossuderia, el meu mal cap, ho han esgarrat tot…

“En va he tractat de culpabilitzar al veí. Bé saps com em vaig deixar devorar per la ràbia i l’enveja quan en Ramon Nonat va cedir les seves terres del tossal perquè hi instal·lessin aquells molins. I més encara quan es va comprar el Mercedes amb uns quartos ploguts sense fúmer brot. Amb força serrava les dents cada cop que el veia passar per davant de casa! La rivalitat entre les nostres famílies i els remots conflictes per les fites no em va deixar dormir en una bona colla de dies… Per això, quan em van venir a veure els senyors de l’Empresa vaig sentir que era la meva: si els Nonat podien baixar de la cossetxadora i fer-se d’or només amb el lloguer d’una terra prima i assedegada, els Puig no podíem ser menys! Aquell era un regal del Cel! Durant deu anys ens pagarien pels trossos deu vegades el que s’hi produïa i, encabat, ens els retornarien com si res hagués passat…

“Recorda aquell vespre quan el senyor Rafael i l’alcalde van venir a casa per explicar-nos-ho tot. Llogarien la terra, millorarien la xarxa de camins per accedir-hi i farien uns pous tant profunds que res havíem de témer. Ens va fer veure que aquells que protestaven no eren més que una colla de pobletans enganyats pels ecologistes radicals i per un grup d’alarmistes d’extrema esquerra; que les calamitats que anaven profetitzant eren del tot falses… El senyor alcalde ens va animar a arrendar-los les finques, fent-nos entendre que, si no ho fèiem, ens podia passar com al padrí de Ca l’Isidro, que trenta anys enrere va negar als de les elèctriques que plantessin les torres d’alta tensió i, per cabut, les va acabar perdent, expropiades per l’Estat a canvi d’una indemnització ridícula. Eren molts diners, Roser! Tu ho saps! I teníem un fillet a qui volíem donar estudis! Havia de ser enginyer, advocat o metge, i no pas dependre de l’alça dels preus del cereal ni de les subvencions europees…

“Fet i fet, els de l’Empresa van complir amb el pactat: van arribar les màquines, van aplanar tota la finca, emportant-se uns bancals que feia temps que s’enrunaven, colgant les velles basses on feia anys que no hi abeurava el bestiar i arrencant unes fileres d’ametllers i d’oliveres que havíem deixat d’esporgar. Van transformar uns camins polsosos i solcats d’uns xaragalls que ja ningú arranjava per grans carreteres asfaltades. Aquells enormes camions i les descomunals grues ben aviat van alçar mitja dotzena de torres metàl·liques, al peu de les quals les excavadores van obrir unes enormes basses on hi hagués cabut la casa pairal, amb corrals i tot…

“I fou aleshores quan tot es va començar a tòrcer. Podíem suportar el trànsit de camions, amb el soroll i les vibracions nit i dia, però les explosions eren insofribles. Cada sis mesos arribaven aquells dinamiters per injectar els explosius a les entranyes de la terra i fer tremolar tota la contrada. Recordes els planys del veí? Recordes com va venir a queixar-se que tot allò esporuguia les verres i que ja no criaven com abans? Què hi podia fer jo…?

“Però el pitjor no havia arribat encara. Un matí, una flaire desconeguda ens va despertar. L’aire era ple d’una fortor que no havíem sentit mai, que recordava els efluvis que deixava anar la cisterna del gasoil, però cent vegades més forts. Aquelles torres gegants deixaven anar dolls d’un líquid llefiscós que emplenava les basses. Partícules del compost suraven empeses pel vent i fugien enllà… Un s’acostuma a tot, et vaig dir, oi? Infeliç de mi!

“I, mentrestant, els camions anaven i tornaven sense aturador. Portant l’aigua que a nosaltres se’ns havia negat pel conreu i les barreges químiques pudents que injectarien sota terra. Després, marxaven enduent-se aquell líquid que xuclaven després de filtrar les aigües infectes d’unes grans basses que cada cop tenien més degoters. Fins que un vespre desgraciat un d’aquells monstres va envestir el nostre fill i ens va deixar ben sols…”

Al Jaume se li va trencar la veu. Va prémer amb força la mà de la Roser, que seguia immòbil i amb els ulls tancats. Va agafar un mocador de paper de la tauleta, es va mocar sorollosament i, entre ruflets, va continuar…

“…de res van servir les meves lamentacions, ni les meves amenaces, com de res havien servit les protestes dels veïns. El bestiar es marcia i ningú volia comprar els productes d’uns camps maleïts, on l’aire estava enverinat i on l’aigua era inflamable. Aliens a tot, nit i dia, els camions seguien circulant, els pous seguien bombant el líquid pudent i la terra seguia removent-se amb una cadència sense aturador.

“Però Déu sap que vaig fer el cor fort fins que tu vas emmalaltir. Quan ens van anunciar la diagnosis, em vaig esfondrar. Havia perdut les terres i el fill, però no suportava la idea de perdre’t a tu… Ara, tots els bruts diners se’ns n’han anat amb metges i tractaments i jo, trist i miserable, ja no sóc res…”

De sobte, dos cops sords van precedir l’entrada dels portalliteres. En Jaume va deixar la mà de la Roser, que va quedar penjant, inerta i freda, i es va tapar la cara amb les mans. Un infermer va estirar el llençol per cobrir el rostre de la dona i va acompanyar l’home fins al taulell del passadís, on hauria de signar la paperassa.

En Jaume, instintivament, es va gratar l’aixella, on un bony revelava la presència d’un gangli. Com que feia mesos que no s’abraçaven, la Roser no n’havia sabut res.

 

Cucs barrinaires

El món de la biologia és fascinant! No fa ni tres anys, un mol·lusc marí, perforador de la fusta, propi de les costes de l’Amèrica austral i conegut històricament pels mariners per causar estralls en embarcacions i molls, saltava a la fama: el seu nom era bankia i, al cap de molt poc temps de presentar-se al públic espanyol amb fanfàrries i llums de color, provocava un forat a les finances espanyoles del qual trigaran dècades a recuperar-se. Aquest mol·lusc bivalve està dotat d’un òrgan, batejat pels entesos com “perforatium”, que el faculta de gran capacitat per barrinar i obrir grans orificis que esdevenen fatals per a la flotació de les embarcacions…

Quan encara restem astorats pel foradot provocat per aquest animaló, un altre mol·lusc bivalve marí es llança també a l’atac àvid de perforar el nostre país. En aquest cas, el seu nom és teredo i, tot i tenir l’aparença d’un innocent cuc i una llargària inferior a un pam, també està dotat d’unes poderoses glàndules taladradores. Aital és la seva capacitat perforadora que vulgarment se l’anomena “tèrmit de mar” i colonitza, gràcies al seu resistent cap perforador i al filtratge a través del seu organisme de gran quantitat d’aigua, tot allò que es proposi…

Sota el nom d’aquest perillós i traïdor cuc, al nostre país ha aterrat una corporació multinacional britànica a la recerca d’hidrocarburs no convencionals. Si a Ponent hem d’estar especialment preocupats per l’amenaça de la canadenca Montero Oil, al Ripollès, la Garrotxa i Osona (en una extensió de cinquanta mil hectàrees) l’amenaça respon al nom de Teredo Oil. De fet, després de setmanes de mobilització per part de dotzenes de col·lectius ciutadans i administracions afectades, el teredo ha decidit sortir del catau i presentar-se al públic. Així hem conegut a Phillip Paris, director general de la companyia, venerable ancià que té una imatge que ens resultaria ben familiar entre els acabalats jubilats que s’han retirat a viure a les poblacions de la Costa Brava, on frueixen d’un joiós retir a l’escalf d’un Sol que els hi era negat a l’arxipèlag britànic. Amb un  correctíssim espanyol ens informa que “tal vez” hauran de tallar un o dos arbres per fer arribar els equips al terreny i que vetllaran perquè tot el material tòxic que faran emergir del subsòl no esquitxi més enllà de les basses previstes per a recollir-lo. En exclusiva per la televisió del Grup Godó, portaveu oficiós del lobby promotor de l’explotació de Shale Gas, s’ha comunicat que, “de moment”, en les prospeccions no es preveu aplicar la tècnica del fracking o fractura hidràulica, sinó un altre “sistema evolucionat d’estimulació anàloga” que diuen minimitza a la perfecció els riscos i només utilitza “productes químics no complexos”…

Mentrestant, el Col·legi Oficial de Geòlegs de Catalunya, es manifesta favorable a deixar “que les companyies facin les prospeccions per esbrinar quina riquesa hi ha al subsòl” i un dels més destacats geòlegs de l’àmbit universitari aprofundeix en aquesta tesi i afirma que “negar-ho seria posar traves a la ciència”. Acte seguit, des de la Direcció General d’Energia i Mines se’ns tranquil·litza afirmant que els permisos concedits de prospecció no contemplen l’aplicació del fracking.

En conseqüència, ja està tot preparat perquè, després de la zona Ripoll, el nostre Govern català concedeixi les autoritzacions per les més de dues-centes mil hectàrees amb llicències pendents de resoldre, amb el missatge que només es treballa pel desenvolupament de la ciència i amb unes tècniques que són gairebé innòcues… A més, el Govern, seguint la seva política “business friendly”, li ho posa especialment fàcil a l’empresa quan, en una resolució publicada al DOGC de Cap d’Any, rebaixa les fiances que garantirien la restauració del paisatge i el medi afectat des dels gairebé 6 milions d’euros inicials a només 200.000 euros + 3000 per quadrícula minera afectada (unes 30 hectàrees).

No obstant, rere aquesta pretesa innocuïtat dels treballs de prospecció projectats i la minimització i banalització dels efectes que aquests ja tindran sobre el medi natural, l’economia local,  la salut i el paisatge, un seguit d’aspectes queden a l’ombra:

Amb la legislació espanyola actual, el concessionari dels drets de prospecció pot transmetre els permisos a terceres corporacions, obrint pas a una pràctica tan castissa com aquella del “pelotazo” que tan popular es va fer els anys de la bombolla immobiliària. Així, el venerable senyor Paris de Teredo (o el rodanxó senyor López de Montero), no tindran gaires dificultats per, un cop aconseguida la llicència, traspassar-la a d’altres corporacions multinacionals que prenen sempre llurs decisions amb els ulls posats només en la cotització de les seves accions. A més, la llei garanteix la confidencialitat dels resultats obtinguts en els treballs de camp durant un període de set anys, de manera que, tot l’avenç científic anhelat des del Col·legi de Geòlegs, quedarà emmagatzemat durant un llarg període d’anys. A més, la Ley de Hidrocarburos concedeix en exclusiva a l’empresa concessionària els drets de rebre la titularitat de la posterior explotació, de manera que serà només la corporació gratificada amb la llicència la que podrà extraure els hidrocarburs detectats i controlar-ne la seva comercialització. Sense oblidar que és el Govern de l’Estat, superada la fase de prospecció, l’únic competent per decidir sobre l’explotació,sigui quina sigui la tècnica emprada i, amb el precedent que el ministre del ram, en José Manuel Soria, ja s’ha mostrat obertament favorable a l’ús del fracking.

Per si això fos poc, tots aquests drets adquirits per la concessionària generarien unes perspectives llamineres de guanys i unes expectatives ben lucratives que, cas que fossin frustrades per un posterior desenvolupament legislatiu que prohibís les tècniques emprades, donarien lloc a un dret de crèdit per lucre cessant que hauríem de pagar –com sempre- entre tots; de manera semblant, per posar un exemple, a la indemnització milionària  que l’empresa productora d’armament Instalaza (de la qual Pedro Morenés, actual Ministre de Defensa, fou conseller) rebrà del Govern espanyol per la prohibició per part d’aquest de la fabricació del seu producte estrella: les bombes de fragmentació.

A més, només el més il·lús (o el corrupte), pot esperar que les empreses, un cop han costejat tota la gran inversió per cercar els hidrocarburs, resisteixin la temptació de fer assajos amb la fractura hidràulica, en diguin fracking, ECBM, estimulació anàloga o de qualsevol altre manera, aprofitant, a més, que la fase de prospecció està sotmesa a uns controls molt més laxes que la d’explotació.

Se’ns dirà que no hi ha risc, que tot estarà controlat i que, si les coses es fan bé, no hi ha d’haver cap temor. Talment es deia a Aznalcóllar abans que rebentés la bassa de residus tòxics que va enverinar Doñana o a Flix abans que es descobrís la immensa contaminació de residus d’Ercross o a Sallent abans que el barri de l’estació s’enfonsés per efectes de les explotacions de Potassa i quaranta-tres famílies haguessin d’abandonar per sempre casa seva o a Miranda de Ebro quan una explosió va alliberar un gran núvol tòxic o a…