Qui llençarà la primera pedra?

Ara farà un any, em lamentava en veu alta de la darrera actuació de saqueig patida al conjunt monumental de les Sitges. En aquella ocasió, els rapinyaires s’havien emportat una pedra que des de temps remots feia les funcions de pinacle de remat als murs del seu cementiri. Els mitjans de comunicació se’n feren ressò i, fins i tot, un programa de televisió ho va incloure dins la seva secció de “notícies curioses”, mostrant urbi et orbe les imatges del venerable i voluminós carreu. Ja pràcticament havia oblidat el lamentable succés quan, onze mesos després, m’he ensopegat de nassos amb la pedra…

Tot cercant materials petris per a les obres que tinc en marxa al pati de casa, vaig acudir a un magatzem de “materials antics per a la construcció i decoració”. Allí, passejant la mirada sobre infinitat de testimonis granítics del passat, la vaig trobar. La feixuga peça s’exhibia impúdicament i impune entre centenars d’elements ofertats per a donar pàtina d’antigor, pedigrí i bellesa rústica a patis i jardins.

Superada la primera sensació de sorpresa i astorament, la indignació i l’enuig han envaït el meu esperit i han derivat cap a un complex exercici de reflexió en negre sobre blanc que em caracteritza i inspira i que pateixen els meus silenciosos lectors…

El primer instint m’ha cridat a carregar les tintes sobre el venedor de la peça. La poca vergonya que demostra exhibint una peça robada a pocs quilòmetres de distància, la sensació de menfotisme i impunitat demostrada amb aquesta manera de fer i el menyspreu al patrimoni històric i cultural que destil·la la seva conducta són francament deplorables. Més sorprenent encara si considerem la publicitat que va tenir el lladrocini, ja que la fotografia de la peça va donar la volta a Catalunya apareixent en premsa escrita, ràdio i televisió. Tot i això, la seva actuació no és pròpiament un robatori, donat que el magatzemista s’ha limitat a adquirir la peça d’un bandit que l’ha arrencada del seu emplaçament original, per la qual cosa –no puc obviar els coneixements jurídics que em donen de menjar- tècnicament és culpable de receptació: ha adquirit i comerciat amb la peça robada, ja fos amb coneixement o –en una actitud pròpia dels micos de Gibraltar- sense.

En conseqüència, la meva fúria s’ha reorientat vers el facinerós que, aprofitant l’isolament del lloc, es va dirigir al veïnat disposat a sostreure la pedra dels murs del vell fossar. A menys que es tracti d’un autèntic harrijasotzaile, emulador d’Iñaki Perurena, és palesa la seva traïdoria si considerem que per a arrencar-la -deu pesar un quart de tona- va haver d’acudir al lloc al volant d’un camionet grua. Poter és el mateix causant de les desaparicions de corrons i curres de les eres i camps de les rodalies o, fins i tot, de l’espoli de les esteles funeràries que durant segles varen afilerar-se al cementiri de la capella de Sant Pere.

No obstant, anant més enllà, diu l’adagi que l’ocasió fa al lladre, i l’ocasió té la seva causa de ser en la manca de cura que alguns propietaris i administracions públiques tenen vers el patrimoni. Ara no parlaré (m’ho reservo) sobre les actuacions explícites de destrucció i eliminació de béns, però sí de l’actuació omisiva que els fa culpables del deteriorament i la pèrdua d’elements irrecuperables. L’oblit, la deixadesa i l’abandó del nostre patrimoni abonen el camp per a l’actuació de saquejadors, metrallers i vàndals.

Tanmateix, finalment, una llum d’alarma se m’encén quan concloc que, en el fons, jo també en sóc còmplice. El fet d’acudir a un magatzem de materials antics -més aviat caòtic dipòsit de pedres desarrelades que no pas respectable antiquari-, a cercar carreus per a incorporar a les meves obres, em fa còmplice del robatori i de la receptació. La meva voluntat d’adquirir aquest tipus d’antiguitats per a gaudi personal i embelliment de la meva llar, m’apropa a l’ostentositat kitsch del nou ric i m’allunya dels postulats dels veritables amants i defensors del patrimoni històric, cultural i identitari que tan admiro. Adreçar-me, talonari en mà, a un establiment on per un mòdic preu i sense fer preguntes puc adquirir peces com una llinda gòtica, la carreuada motllurada d’un portal, un conjunt de mènsules medievals o infinitat de corrons, curres, coms, piques, pedres de molí, brocals de pou o, fins i tot, una premsa de vi sencera, em fa col·laborador de l’actuació que tan m’escandalitza.

Per tant, com un fariseu més davant la dona adúltera, no sóc qui per a llençar la primera pedra. Deixaré que ho facin les autoritats policials. Pel què fa a mi, com a acte de contrició davant el meu pecat de pensament, adquiriré els materials petris de casa meva en una pedrera legalitzada i m’esmerçaré per a restituir el carreu en qüestió al seu lloc original (tot enganxant-lo amb resina epoxídica).


Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 11 Octubre 2010, in Patrimoni and tagged , , , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: