Els innumerables màrtirs

El diumenge, 13 d’octubre, la ciutat de Tarragona ha estat l’escenari de la beatificació més massiva duta a terme en la història de l’Església Catòlica. Un total de 522 dones i homes s’han elevat al primer graó de l’escala que condueix a la santedat per la seva condició de màrtirs del segle XX a Espanya, “ferms i valents testimonis de la fe”, segons resa el lema de l’acte. Enrere queda la polèmica causada per l’activa participació de les administracions públiques en l’esdeveniment, començant pel mateix Ajuntament tarragoní (que va impedir que el suport i els recursos públics destinats fossin debatuts al ple del consistori) o per la presència de la màxima autoritat de Catalunya i successor del President Companys, en una escenificació allunyada de la pretesa separació entre Església i Estat i del model aconfessional –sinó laic- que és de preveure en la Catalunya independent. També queda per les hemeroteques l’afluència de col·lectius feixistoides arribats de la pell de brau, engrescats per assistir a “la beatificació de màrtirs de les hordes marxistes i sota el govern del nacionalista Companys”, dins la programació d’un cap de setmana temàtic a Catalunya dedicat per aquests grupuscles de nostàlgia casposa a l’exaltació de la Hispanidad

Tot i les puntuals absències a l’extensíssima llista de màrtirs caiguts durant la contesa fratricida  (com la de mossèn Joan Bòria, capellà i mestre de Sant Guim, assassinat a Sant Pere dels Arquells l’any 1936, o la de Monsenyor Irurita, Bisbe de Barcelona, icona del nacionalcatolicisme, el pretès afusellament del qual cada cop està més qüestionat), sorprèn el gran nombre de testimonis de la fe beatificats d’un patac. En clau segarreta, no puc sinó recordar aquells innumerables màrtirs saragossans, canonitzats qui-sap-los segles també en lot per la voluntat popular, origen d’una de les advocacions més conegudes de la nostra comarca i que, guardant les distàncies, tindrien cert paral·lelisme als fets que ens ocupen: les Santes Masses…

L’origen llegendari de la devoció a la Verge de Santesmasses ens parla de la imatge d’una marededéu trobada per un pastor de Tarroja, colgada en un guaret, mentre pasturava el ramat per un camp curull de terrossos. Per desenterrar la bonica talla (una escultura de tradició romànica que avui podem contemplar a l’església parroquial de Sedó) hauria calgut emprar les masses que li acabarien donant nom… Però la realitat històrica és ben diferent i ens entronca amb el culte de las Santas Mazas, les relíquies dels coneguts com “los innumerables mártires de Zaragoza”, que reposen al costat de les restes de Santa Engràcia, a la Basílica de la copatrona de la capital aragonesa. Aquestes “mazas”, segons la creença local, són les restes humanes d’una “turba innumerable de mártires” (com podem llegir a la làpida de la cripta) que formarien el sèquit de la futura Santa en un viatge entre la seva Braga natal i Narbona, on era previst que contragués matrimoni amb un noble cristià. La història daurada d’aquests innumerables màrtirs els fa caure degollats i trossejats sota l’espasa despietada del pretor Publi Dacià (malvat omnipresent a les històries de màrtirs hispans de tradició mossàrab). L’autor del relat, Prudenci, ens explica amb tota mena de detalls els assassinats d’Engràcia, el seu oncle Luperco, la seva dida i tota la corrua d’esclaus que l’acompanyaven, de noms ara tristament en desús com Optato, Frontonio, Apodemio, Quintiliano, Ceciliano, Matutino o Evencio, entre d’altres. Especialment escabrosa la narració de la passió de Santa Engràcia, assotada, arrossegada, espellada, esventrada i dessagnada en un catau ple de rates per negar-se a abjurar de la fe crisantos màrtires (Saragossa)stiana. No content amb el carnatge i per evitar que els cossos esdevinguessin relíquies pel culte, el funest Dacià hauria ordenat mesclar-los amb les restes de delinqüents comuns executats i cremar conjuntament tots els cadàvers… Però, segons conta el cronista, “Dios, que desde las alturas hacía irrisión de las ideas del Tirano, aplicó su Omnipotencia a la ejecución de un milagro, y separadas las cenizas de los Mártires, las formó en varias Mazas de una admirable blancura distribuidas en ellas algunes líneas de sangre (…); y observada la Maravilla del cuidado de los Fieles, las cogieron y colocaron en varias Urnas en el Cementerio de los Mártires”. Capítol a part mereix l’episodi de Sant Lamberto, un dels esclaus decapitats, les restes del qual foren oblidades pels piadosos fidels i va veure’s obligat a alçar-se tot sol, recollir el seu cap amb les mans i caminar fins el dit cementiri darrera dels bous que en vida havia manat en la comitiva nupcial de la seva senyora Engràcia.

La narració del martiri múltiple de Saragossa fou escrita tres-cents anys després dels fets que s’hi descriuen, amb evident voluntat d’apologia del catolicisme front l’heretgia arriana, mentre que avui, la beatificació massiva de Tarragona succeeix tres generacions després dels tràgics fets de la Guerra Civil. Tampoc és especialment innovadora, considerant que des de 1987 ja són més de mil els homes i dones beatificats a Espanya, i la seva oportunitat i el lloc triat són ben escaients, en un moment quan cada cop són més les veus que reclamen una derogació dels Concordats entre la Santa Seu i el Regne d’Espanya o que demanen la institució de la Conferència Episcopal Catalana.

baixaCom podem constatar, doncs, la macrobeatificació dels campions de la fe no és un esdeveniment casual: la voluntat de propaganda, avui, com 1400 anys enrere, hi és ben present.  Per desgràcia, milers d’homes i dones que van caure defensant les llibertats, la democràcia i el Govern legítim de la República (entre els quals, per cert, també diversos religiosos), orfes de panegírics i hagiògrafs, han suportat un nou greuge, mentre segueixen esperant reconeixement i dignificació, molts d’ells encara soterrats en fosses comunes i cunetes. Desafortunadament també,  la vida i la figura d’unes persones assassinades pel sol fet de vestir sotana o hàbit, seguiran essent exaltades i instrumentalitzades per una Església oficial que ahir no va fer escarafalls a beneir la Cruzada i erigir-se com un dels pilars ideològics d’una dictadura feixista i avui, encara, esdevé una institució privilegiada, retrògrada i renuent a reconèixer l’errada i demanar-ne perdó

522

Confiem, no obstant, que els aires de canvi que porta Francesc acabin amb tota aquesta parafernàlia neomedieval, i que l’Església, si no vol morir d’inanició, sàpiga renovar-se per afrontar amb respecte i dedicació els drets i les llibertats de les persones i encarar amb coratge i humilitat els desafiaments dels nous temps.

thumb_474__4

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 13 Octubre 2013, in Esdeveniments and tagged , , , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: