Allò que esdevingué al Passerell

La lluita pels ideals té la màxima expressió romàntica quan hom, empès per l’ardor guerrer, les ànsies de transcendència i fama i el compromís a ultrança, hi deixa la vida. D’aquests heroics episodis n’hi ha hagut molts al llarg de la història, malgrat la memòria en no poques vegades s’ha esvaït, però rellegint algun d’aquests, contemplat segurament fora de context per la distància temporal i ideològica, hom pot sentir certes reserves sobre el valor del sacrifici i en tot plegat només copsar-hi tragicomèdia…

La primera guerra carlina  (1833 – 1840) va tenir una gran projecció en l’Europa de l’època, especialment pels sectors tradicionalistes, que li van atorgar el caràcter d’enfrontament crucial. En la carlinada hi veieren la fita que havia de frenar l’avenç del pensament liberal que s’estenia com a taca d’oli pel Vell Continent. La lluita de don Carlos havia de ser la batalla definitiva per esvair els aires revolucionaris, descreguts i menjacapellans, del racionalisme i la il·lustració.

D’aquesta manera, en la defensa a ultrança de l’Altar i el Tron es varen allistar individualment a la causa legitimista del carlisme un gran nombre de voluntaris provinents d’àmbits socials partidaris de la tradició i l’ordre diví de les coses. Multitud de joves, especialment prussians i austríacs, enfervorits per l’onada de misticisme religiós i cavalleresc alçada pel romanticisme es van encaminar a la península Ibèrica per a defensar els ideals tradicionals mentre, alhora, perseguien trobar en la milícia l’honor i la glòria.

De fet, els empenyia allò que s’anomenà el “zeitgeist” (“l’esperit del temps” en alemany). El mateix esperit aventurer que havia dut a d’altres a participar a Grècia o Sèrbia en les guerres d’alliberament contra els turcs, els conduïa cap a Espanya en la defensa de la religió veritable i la monarquia absoluta. El lloc on s’havia de combatre els era força indiferent, donat que el veritablement rellevant se centrava en uns ideals que es volien defensar amb les armes fins a les últimes conseqüències.

Tres prínceps alemanys varen participar a la guerra (Stolberg, Schwarzenberg i Lichnowsky), al costat d’altres militars experts (von Rahden i von Goeben), diplomàtics (von Vaerst) i centenars d’altres aventurers, com Laurens, Mils, von Rappard i, el que ens inspira aquestes línies: el prussià Bernhard von Plessen.

Els testimonis escrits de Lichnowsky, Rahden i Goeben, en forma de records de la carlinada, ens donen testimoni de la fatídica peripècia del nostre protagonista.

Plessen tenia una bona amistat amb el tinent coronel Wilhelm von Rahden, amb qui formava part de l’Expedició Reial de Sa Altesa Reial En Carles Maria Isidre de Borbó. Ambdós, integrats en l’exèrcit, havien emprès la marxa que, des d’Estella i passant per Catalunya, havia d’asseure al Tron de les Espanyes el Pretendent legítim. En el seu encontre a Navarra, explica Rahden, havien compartit tasses de xocolata exquisida, obsequi que demostrava la deferència vers les visites més il·lustres.

El nostre nou amic estava destinat amb el rang de capità al servei d’una de les bateries d’artilleria, fet que moltes vegades li impedia entrar directament en acció. Romania especialment queixós des de les primeres marxes perquè s’havia vist aturat per les dificultats de creuar amb els canons el riu Arga, donats el risc que suposava la mala conservació dels pontons. Els galons l’obligaven a aturar-se vetllant l’artilleria, cosa que l’omplia de frisança, mentre contemplava com la resta de soldats i equipaments seguien el curs de l’expedició.

el coronel Rahden

D’aquesta manera es va quedar sense poder participar a la batalla de Barbastre, una de les més cruentes fins al moment. En ella, segons explica Lichnowsky en les seves memòries, s’havien enfrontat amb la baioneta calada membres de les legions estrangeres de cada bàndol, molts dels quals eren antics camarades que es van reconèixer i es van cridar en alemany i en francès, abans d’estripar-se literalment les entranyes.

Després de la trifulga, Plessen es va adreçar a l’amic i coronel Rahden fent-lo partícip del seu malestar. Volia entrar en acció i anhelava poder ser condecorat per les gestes guerreres, de la mateixa manera que ho estaven assolint molts dels seus compatriotes.

“Jo, en el seu lloc, prendria a la propera ocasió una arma a les mans i m’afegiria voluntari als caçadors”, li va aconsellar el compatriota. Aquesta propera ocasió tingué lloc a la batalla de Guissona, dita “el foc de Gra“, i el consell no va acabar de funcionar bé del tot.

imatge aèria del nucli de Gra

Amb el cor enardit per les ànsies de capçar-se els llorers de la fama i el cap escalfat pel sol immisericorde d’un migdia de juny segarrenc, Plessen va decidir deixar de banda els privilegis de capità. Amb el fusell ben engrapat i des de l’elevació de Gra, es va llençar a l’avantguarda de les tropes a l’encalç de l’exèrcit cristí, que, des de Concabella, havia iniciat el foc d’artilleria.

No feia ni deu minuts que havia començat l’escaramussa quan, a tocar del torrent de Passerell, una bala de canó posà fi a les frisances de l’ardit prussià arrencant-li el cap.

I és que, ja ho diuen ja, les presses són males conselleres!