El retrat del criminal

Ben a prop del poble de Gra, al terme de Torrefeta i Florejacs, encara hi trobem les restes de l’antic priorat femení de Santa Maria de Tauladells. El nom deriva de teula o teulada, fet paradoxal quan constatem que l’església, única construcció que en roman dempeus, fa molts anys que va perdre la coberta.

El jaciment va tenir una espurna de celebritat fa un parell d’anys quan, durant l’excavació de rases per canalitzar el reg, s’hi van descobrir prop de trenta tombes medievals. La presència de la necròpolis era coneguda, especialment per la tomba de l’abadessa, excavada al cingle a tocar de l’església, i encara prou identificable. De fet, al visitant pedraferit que s’acosti a lloc, no li costarà ensopegar amb  fragments sepulcrals esmicolats entre els pedregars acumulats als clapers dels extrems dels camps de cereals que envolten la ruïna.

La història ens diu que el cenobi agustí fou impulsat al segle XIII per Gueraua de Coscó, de la qual poc o res més en sabem, però la llegenda (recollida per en Vidal Vidal al “País de les Pomes”, segon volum de les imprescindibles “Rutes de Ponent”) ens vesteix d’èpica aquest episodi fundacional…

Diuen que en aquells temps de mals usos i violències, el senyor del castell de les Sitges (a Florejacs), empès per les baixes passions i enardit pel poder feudal, encalçava contra el seu consentiment l’esposa d’un dels seus vassalls. Irat per la pertinaç negativa d’ella, l’aristòcrata, emulant l’episodi bíblic del rei David amb Urias i Betsabé, va fer matar l’home. Però com al rei bíblic, els malvats plans no van sortir l’efecte desitjat i ella va fugir, prenent els hàbits de l’orde agustina i refugiant-se a la vall del Sió, on va fundar el priorat de Santa Maria de Tauladells.

Fa poques setmanes, tot pensant en aquesta història, vagarejava jo pels encontorns de Tauladells. Entre argelagues i bardisses, i no sense esgarrinxar-me, vaig penetrar a les ruïnes de l’església i, badant entre la carreuada de l’absis, vaig trobar-me de fit a fit amb un rostre barbut, d’expressió atordida. Esculpit en posició horitzontal, fent funcions de mènsula, aquella cara aguanta amb l’orella esquerra una cornisa que sustenta, a manca del quart d’esfera ensulsiat qui sap quants anys fa, la línia del cel. Tal vegada estava davant del retrat de l’assetjador, gravat en pedra, per eterna vergonya del crim? Potser na Gueraua, dirigint personalment les obres de construcció de l’església, va ordenar aquell memorial de l’oprobi, precursora vuit segles abans dels fets de la Manada i la difusió dels cinc retrats barbuts?

Mai sabrem del cert si el personatge retratat és el nefand senyor de les Sitges ni si la nostra protagonista va reposar en pau al sepulcre de l’abadessa. Però avui, encara, també al lloc isolat de Tauladells, les pedres ens conten que cal preservar la memòria per no repetir els errors del passat.