Ídols trempats

Ben entrades les 4 de la matinada, el passat dissabte tingué lloc el clímax ja tradicional de l’Aquelarre de Cervera. Una gentada impertorbable a la fatiga i enardida per l’olor de pólvora, bona música a tot drap i certs efluvis alcohòlics, fou xopada per l’escumosa escorreguda del Mascle Cabró. Un any més i sense defallir, el Diable banyut va executar una dansa satànica i sobre-humana,  considerant que cap baró mortal hauria estat capaç d’irrigar aital membre sense patir un ictus, ni executar cap ball sense por al flaquejat de cames ni a l’aparatosa ensopegada. Inestimable ajuda, és just recordar, va rebre per part de l’estol de bruixes, les quals, desvestides de l’acolorit abillament, varen exhibir-li (i en algun cas, fregar-li) unes quantes lliures de carn del tot inspiradores per a consumar la cerimònia. Tot plegat, ens pot sorprendre per impúdic, descarat o irreverent, però cal recordar que la representació d’un ídol itifàl·lic, altrament dit trempat, és quelcom ben habitual en la cultura mediterrània…

De fet, no cal anar gaire lluny en la geografia, sí en el temps, per a contemplar la representació d’un personatge masculí amb un membre viril sobredimensionat i turgent envoltat de figures femenines en actitud festiva: la “Roca dels Moros”, del Cogul (les Garrigues), s’ha fet famosa per aquestes pintures rupestres, interpretades per alguns com una dansa fàl·lica ritual que evoca la fecunditat i la reproducció.

També a l’altra banda del nostre mar, a l’antic Egipte, els temples són rics en la representació de dues divinitats generosament dotades. Una és Min, venerat com a déu de la fertilitat i, per extensió,  de les collites i la vegetació. La cultura agrària del Nil el tenia com la personificació de la força generadora de la naturalesa i, sobretot, del gra, per això el denominava “aquell que ha creat la vegetació per permetre que visqui el bestiar”. En les seves celebracions, se’l representava dret sobre un pedestal, amb un flagell a la mà i un llarg penis erecte, i se l’adorava amb enciams, considerat afrodisíac pel líquid lletós que deixa anar quan se’n tallen les fulles. L’altre era el mateix Ammon, un dels principals déus, que sota la forma d’Ammon-Min-Kamutef es presentava com divinitat creadora. Conegut com “el toro de la seva mare”, també arribava precedit d’una destacable cigala erecta.

Més proper a la nostra cultura llatina tenim a Príap, qui la mitologia fa fill d’Afrodita i Zeus. Diuen que mentre la seva mare gestava, Hera, temorenca que  unís la força del pare i la bellesa de la mare i esdevingués un perill per l’equilibri de l’Olimp, va procurar que nasqués deforme. Per sort o per desgràcia, la deformitat adquirida es concretà en un penis enorme. Evidentment, adquirí el caràcter de déu fecundador i el seu culte es va estendre per tot l’arc mediterrani, tot i que el cristianisme s’encarregaria de fer desaparèixer bona part de les seves efígies. No obstant, el Museu d’Arqueologia de Catalunya conserva una gran escultura, feta amb pedra sorrenca de Montjuïc, que el mostra en acció d’arremangar-se la túnica, tot descobrint un enorme i erecte membre viril , que permet sostenir plecs de roba on hi guarda flors i fruits…

Però que aquestes representacions cobrin vida a Cervera i convoquin a milers de persones per a retre’ls apassionat i fogós culte sembla, a primera vista, del tot impropi.  Tinguem present que la capital de la Segarra va guanyar popularment el títol de “Ciutat de la Creu”, gràcies a les seves sovintejades festes vinculades a la Passió de Crist: la representació de la Passió, declarada d’interès públic i representada des del segle XIV; la Festa del Santíssim Misteri de la Creu, al febrer; o la Festa Major del Sant Crist, l’última setmana de setembre, són esdeveniments cabdals en la tradició festiva de Cervera i vinculades a la pietosa devoció catòlica. Però, les darreres dècades, la promoció de l’Aquelarre sembla entrar en contradicció amb aquestes tradicions i apostar (com digueren els e-Cristians en una vella polèmica) per  “renovar el fals paganisme (…) en contradicció amb la seva pròpia tradició cristiana”.

Enguany, per a filar més prim, a més, es dóna la circumstància que GREPP Teatre, grup teatral nascut a redós de les representacions de la Passió i dels Pastorets, hagi perpetrat la, a primera vista, idolàtrica representació.

Però, llegint l’antropòleg Manuel Delgado (bon coneixedor de la cultura  segarrenca), trobem certa vinculació entre ambdues formes de festa cerverina o, al menys, cert fil argumental que serviria de coartada. Diu l’antropòleg que algunes formes de culte als santcrists tendien a la obscenització i a “subratllar el seu estatus de paradigma de la virilitat”; en aquest sentit, certes interpretacions veurien en les representacions del “Crist que els catòlics adoraven en els seus temples no era l’autèntic Fill de Déu de les Escriptures, sinó un dels déus obscens de la natura que l’Església havia permès sobreviure en el si de la seva religió, demostrant que era patrocinadora de les restes del paganisme que l’avenç de la civilització no havia pogut eliminar del tot” i que fins i tot algú havia arribat a “confondre el Crist del catòlics entre els déus híper-virils i itifàl·lics dels antics”. Així, “la sexuació de les imatges de Crist ha de ser posat en relació amb el lloc que li era atribuït en la imaginació d’una dona cada cop més histeritzada per la psicologia moderna” i posa com exemple les experiències místiques de Santa Teresa i el fet que des de “la retòrica religiosa o afí s’ha posat èmfasi en l’extrema masculinitat del Crist de la creu”. Com a il·lustració d’aquesta interpretació, cita uns versos de l’escriptor i intel·lectual cristià, Miguel de Unamuno, que en al·lusió al Crist de Velázquez escriu: “Debajo de ese velo de misterio / que luminoso tus rinones ciñe / la fuerza del varón, / Señr se esconde”.

Per tant, vés a saber si, a fi de comptes, la pretesa crida a l’escatologia i la irreverència que representaria la cerimònia de l’adoració al Mascle Cabró, trempat i ballaruc, podria esdevenir la continuació d’un culte a uns ídols, uns déus i un senyor, exemples de virilitat, que s’enfonsa en la nit dels temps. Sigui com sigui, és públic i notori que el cabró cerverí, banyut i itifàl·lic, gaudeix de bona salut, i que durant una bona colla d’anys seguirà fent córrer rius de tinta i cabals d’escuma.