Reivindicant Santa Bàrbara

És públic i notori que aquest mes de juliol diversos episodis de pedregades han castigat les terres de Ponent. L’espai estrella dels TN, “el Temps”, no ha parat d’exhibir gravacions de vídeo i fotografies remeses pels telespectadors on vèiem caure granís del cel sobre cases i vehicles o imatges de pedres al costat de monedes, ous o pilotes de golf. Els danys sobre el mobiliari urbà ha estat notable, a més de les afectacions sobre cultius fructícoles i sobre alguns camps de cereal, pels quals tan bona collita s’augurava. L’alarma ha saltat de seguida i, amb una agilitat que ja voldríem en d’altres ocasions, els responsables polítics no han trigat en saltar a la palestra, mostrar la seva preocupació i oferir solucions per lluitar contra els efectes perniciosos de les forces de la natura…

El conseller d’Agricultura s’ha compromès en fer gestions perquè les companyies asseguradores actuïn amb rigor i honradesa i valorin i cobreixin els danys patits, a facilitar instruments financers per facilitar l’extensió de les xarxes anti-pedra i a negociar amb l’Estat una millora en la fiscalitat per a la pagesia afectada… Però el President de la Diputació ho ha volgut superar i ha reobert la caixa dels trons, rescatant-ne un instrument que semblava mort i enterrat: els cremadors de iodur de plata.

Aquesta aparells,  emprats en les terres de Ponent al darrer quart del segle XX i inicis del XXI, tenen partidaris i detractors a ultrança i plantejar la seva recuperació, després de quasi deu anys d’abandonament, destapa la polèmica. Els partidaris, encapçalats per l’Agrupació de Defensa Vegetal de les Terres de Ponent, argumenten que el iodur de plata no és contaminant (i, si ho fos, les ínfimes quantitats alliberades el farien innocu), que els seus efectes suposen que la pedra s’empetiteixi i que, en cap cas, suposa la disminució de precipitacions. Els detractors, en canvi, fan un llarga llista d’objeccions, centrades en l’emissió d’elements contaminants (iode, metalls pesants i acetona) i gasos d’efecte hivernacle i el perjudici sobre el medi-ambient, amb danys als ecosistemes, l’aire i els cursos hídrics, així com a la salut de les persones, amb afectacions sobre el sistema circulatori, les vies respiratòries i, fins i tot, l’extensió de l’argíria, malaltia incurable que es manifesta en les persones amb una pigmentació blavosa de pell i ulls, talment els barrufets d’en Peyo… Més enllà dels efectes sobre l’ecosistema i la salut, camps on és segur que ningú es posarà d’acord, també hi ha la constatació que aquesta tècnica fou abandonada no pas per prohibida, sinó perquè l’any 2006 el Govern de la Generalitat va tallar el finançament que concedia a l’ADV per la seva implementació, deixant així de resultar rendible. I, més preocupant encara, és el greuge que suposa entre pagesos del secà i del regadiu, ja que els primers se sentirien perjudicats per la pràctica estesa entre els segons que, d’aquesta manera, podrien controlar artificialment el cicle hidrològic i concentrar les pluges sobre els camps fructícoles.

Val a dir que, si bé fa una dècada que els cremadors de iodur de plata haurien deixat de funcionar, encara ara, esporàdicament, es denuncia la presència dels “avions fantasma” que espargirien a dins dels núvol amenaçadors el iodur de plata per evitar que descarregui la tempesta sobre llocs “no desitjats”, emplaçaments que la veu popular identifica amb certs dipòsits de vehicles a l’aire de lliure a l’Alta Segarra o amb grans extensions de vinya a la Noguera… El mateix tipus d’avions que, per exemple, es culpabilitzava l’any 1978 d’haver causat grans inundacions a Califòrnia o l’any 1986 eren enviats des de Moscou perquè el núvol radioactiu de Chernobyl alliberés les seves partícules radioactives sobre Bielorússia i no pas sobre territori rus.

I, tot i els vint anys d’experimentació, l’eficàcia de l’ús del iodur de plata en la lluita contra la pedra encara és qüestionada per la comunitat científica. De fet, les estadístiques revelen un increment de pedregades a Catalunya durant els anys en que més es va emprar i organismes internacionals com l’Organització Meteorològica Mundial o la Reial Societat Americana de Meteorologia han qüestionat abastament la fiabilitat del mètode.

Per tant, aquí –com en tants d’altres conflictes- seria desitjable posar seny i, per precaució, no donar via lliure a una nova amenaça que ve a sumar-se a tantes d’altres que posen en perill el nostre fràgil hàbitat. No hi ha dubte que als responsables polítics se’ls ha d’exigir una reacció valenta i eficaç, però no pas soroll i ni visceralitat.

La saviesa popular diu que “només recordem Santa Bàrbara quan trona”… Bàrbara de Nicomèdia fou una jove màrtir cristiana que fou perseguida i executada pel seu propi pare per perseverar en la seva fe. Diu la seva hagiografia que, com a càstig diví, un llamp va fulminar el seu parricida després d’haver-la torturat i decapitat. Recull Joan Amades la llegenda que explica com, un cop la noia va arribar al Cel, Nostre Senyor va voler recompensar-la pel seu heroisme i fidelitat i li va deixar triar entre governar les dones o les tempestes, i ella es va manifestar capaç de dominar els llamps i trons, però no pas les persones no masculines… Arran d’això, és venerada com a advocada contra els danys de les tronades sobre els cultius i les persones.

En conseqüència, com a mesura profilàctica davant les tempestes, posats a cercar remeis pretesament innocus i amb un alt component placebo, millor que engegar a la babalà partícules contaminants o explotar artefactes des de vols furtius, podríem tornar a fer voleiar les campanes i cantar amb fervor els goigs en llaor de la verge i màrtir escapçada: “Puig que sou nostra Advocada / I de est poble protectora, / De tempestats defensora / Siau, Barbara sagrada”. Potser aquesta mesura, acompanyada d’un desplegament de xarxes anti-pedra, activat per l’avís del Servei de Meteorologia de Catalunya, i finançades amb ajuts públics, i d’una bona assegurança, a poder ser nacional i auto-gestionada, seria ben eficaç.