Arxiu del Blog

Centenari del misteri del Misteri

El passat 15 de gener es va commemorar el centenari d’un fet que va trasbalsar enormement la ciutat de Cervera: el robatori definitiu de la relíquia del Santíssim Misteri. Com és àmpliament conegut, al segle XVI un tros de la Vera Creu fou portada a Cervera per mossèn Jaume Albesa. La relíquia es va convertir en el Santíssim Misteri quan, el 6 de febrer de 1540, va deixar anar una gota de sang en ésser-li arrabassada una estella. La caiguda de la gota, la seva divisió en tres (en al·lusió a la Trinitat) i l’ensordidor tro que va acompanyar l’escena van vestir el prodigi que es recorda a les Completes. OLYMPUS DIGITAL CAMERA

També és abastament conegut el primer robatori de la relíquia. Corria l’any 1619 quan Josep Balaguer, instigat pel seu pare, l’argenter Joan Balaguer, va manllevar-la amb el propòsit d’enriquir-se amb les cinc-centes lliures que pretenia obtenir com a rescat. Ni processons, lletanies o salms de Maledicció varen aconseguir aclarir el crim; tampoc el devessall de detencions aleatòries ni les perquisicions pericials… Fou la confessió feta pel lladre, responent a una convocatòria de comunió general, i el poc respecte al secret per part del superior de Sant Agustí, allò que va portar a la localització del tresor, als assots i el desterrament del criminal i la seva mare, i a l’arrossegament pels carrers de Cervera, desmembrament i decapitació del seu pare. De la truculenta execució, celebrada davant d’una gran concurrència a la plaça de Santa Anna, encara n’és record la gàbia de ferro que decora l’entrada a l’església de Santa Maria; i també el gegantó que acompanya el de na Magdalena de Montclar en les sortides de la colla gegantera de Cervera… Plaça del Fossar - Cervera

Però l’”horrororós crim” que ara rememorem esdevingué la nit del 14 al 15 de gener de 1915… Aprofitant la foscor, un mínim de tres persones, “homes perversos i criminals, cegats per la fam de l’or i faltats del temor i amor a Déu”, van accedir al pati del fossar, des d’on van escalar els aproximadament quatre metres i mig de paret de l’església fins accedir a la coberta. Un cop a dalt, es van dirigir al cimbori de la capella del Santíssim Misteri, van obrir-ne el finestral i van trencar el vidre inferior. Amb l’ajuda d’una corda d’espart, guarnida amb vint-i-dos nusos i lligada a la columna central del cimbori, varen descendir els dotze metres que els separaven del sòl de la capella. Un cop dins, emprant amb precisió una barrina, van fer un forat a l’urna de l’altar, prou gran per extreure’n el reliquiari del Santíssim Misteri, tot i que, segons els perits, segurament forçant-lo i trencant-lo. A continuació, els irreverents i sacrílegs lladres, van escalar la reixa de la capella, deixant l’empremta d’uns pantalons de pana, i es van reliquiaadreçar a la porta del fossar, que un cop violentada els franquejaria la fugida. El reliquiari robat era una exquisida peça d’orfebreria de plata daurada, decorada amb una agulla d’or que sostenia un topazi envoltat de diamants en forma de flor, entre molts d’altres objectes d’or i plata donats pels devots del Misteri. Evidentment, el més valuós es trobava al seu interior, que albergava les tres partícules de la Vera Creu i els testimonis del prodigi de 1540. De pas, els robadors s’havien ensacat també les joies de la imatge de Santa Filomena (entre elles, una cadena d’or de dos metres) i un seguit de custòdies, calzes i vinagreres d’argent. Tot plegat valorat en unes dues mil noranta-sis pessetes, tota una fortuna per l’època.

Mai es va aclarir l’autoria del crim, tot i la investigació feta per un tal Joan Castellà, àlies Rull, guàrdia civil jubilat de Torrefeta, que va intentar emular en Sherlock Holmes sense èxit. Les seves recerques, amb l’ajuda d’un confident conegut com Pepe el Lampista, el van posar en la pista de Julián el Madrileño i el Patas de Valencia, sospitosos que havien rondat dies abans per l’església, interessant-se pel sagrat objecte. D’altres possibles autors apuntats en les diligències serien un tal Josep Formentí, àlies el Moreno, i en Salvador de Castelló, àlies el Pagès, o en Josep Vicens, àlies el Niño (que fou el primer detingut com a tal), però tampoc es va poder esclarir la implicació en els fets de cap d’ells. Els seguiren dotzenes de detencions d’homes que es consideraren sospitosos pels seus antecedents, per posseir eines útils pel robatori o, fins i tot, per passejar-se de nit amb una funda de guitarra, que podia ser emprada per a traslladar els objectes robats (res hi feia si el detingut, un tal Cándido González, fos guitarrista de professió). Tampoc la recompensa pública oferta a qui pogués donar “noticias exactas” que portessin a esclarir els fets, per import de cinc mil pessetes que serien cobertes per subscriprocesopció popular, va donar cap resultat útil.

Finalment, conclòs infructuosament el sumari, la relíquia es va donar definitivament per perduda. Com a pragmàtica solució, es va demanar al Sant Pare la concessió d’una nova relíquia de la Vera Creu, que fou obsequiada per Benet XV i es venera a Cervera des de la seva vinguda, el 5 de febrer de 1918.

Avui, commemorats els cent anys d’aquella sacrílega lladregada, el misteri del Misteri segueix obert. Potser aquella joia fou fosa al cap de pocs dies i el seu metall preciós venut a pes, perdent-se per sempre més la prodigiosa càrrega, o potser roman en mans d’algun col·leccionista d’art americà o d’algun antiquari parisenc. Sigui com sigui, de la mateixa manera que un desconegut soldat de l’imperi espanyol, arribat del saqueig de Roma,  lliurà la relíquia a mossèn Albesa, una altra desconeguda persona va saquejar l’església de Santa Maria i es va endur el seu major tresor… Cent anys i es manté obert el misteri. Oh! Misteri! Capella del Santíssim Misteri - autor foto Carles Tarsà

El laicíssim Misteri

Els cinc homes de pau entren a l’habitació. Un a un s’asseuen en la única fila de cadires que, juntament amb una taula i una pantalla de televisió, moblen l’espai. No pronuncien cap paraula. Eviten creuar-se les mirades. Estan incòmodes. Un juga neguitós amb el clauer, mentre un altre fa veure que consulta el seu telèfon mòbil. Un tercer es burxa amb el dit petit l’orella. Tots mouen el cul nerviosos i, de tant en tant, llencen llambregades a la porta, esperant l’arribada d’aquell que els ha convocat…

L’inspector entra a la sala. Amb pas lent i expressió orgullosa i condescendent se’ls planta al davant. Comença el seu discurs, pausat i amb aires saberuts:

“Senyors, com saben, quatre segles després, la ciutat s’ha tornat a commoure per un robatori sacríleg. Novament, a la ciutat tenim un lladre de relíquies que emula aquell Joan Balaguer d’infausta memòria i, com el Consell va ordenar en aquells temps, cal executar un càstig exemplar. La gàbia de ferro de Santa Maria exigeix tornar a lluir la testa del malfactor!

Els he convocat ara i aquí per revelar-los les claus del misteri que aquesta matinada de diumenge he resolt. Sense cap mena de dubtes, els puc afirmar que ja conec la identitat de l’home que ha arrabassat la relíquia que onejava a la plaça de la Paeria. Per això els he reunit aquí i serà el meu dit inquisidor el què s’alçarà per desemmascarar el profanador.

Tal vegada vós, il·lustríssim Ramon, sou el culpable de l’afer? Sabem sobradament la vostra animadversió vers l’ensenya robada. La bandera alçada al punt principal de la casa consistorial representa un greuge per la vostra consciència nacional. Heu donat públicament i amb il·lusió suport a la moció que declara la ciutat que presidiu territori català lliure i exigeix que “les banderes oficials siguin només la local, la senyera i, fins al dia de la independència, l’estelada”. De paraula, escrita i verbal, teniu antecedents: us heu posicionat de forma valenta i decidida per un Estat independent i heu protestat enèrgicament per la immissió sobre la ciutat dels avions militars del país opressor. Però també les vostres accions us poden delatar, ja que teniu no pocs antecedents: ja vau ordenar la retirada del drap robat durant la Festa Major, la Diada i la Hispanitat… Per la qual cosa, tot apunta a què sou el causant de la malifeta!

Però això no és tot… Vós, Raimon, també teniu motius. És ben palès el vostre enfrontament amb el Paer en cap. Les vostres renyines han acabat amb una ruptura oberta i la seva caiguda ben segur que us alegraria. Coneixedor com sou que la desaparició de la bandera robada podria causar greus problemes legals a l’il·lustríssim, podeu haver instigat el robatori per a imputar-li l’acció. Sabeu que si l’incomplimemt de la Llei de Banderes arriba a les orelles de les instàncies del Govern estatal, pot acabar causant el seu cessament i la inhabilitació pel càrrec, cosa que podria suposar una dolça venjança. A més, ningú sospitaria de vós, ja que en matèria sobiranista mai us heu destacat especialment.

Però tal vegada no és aquesta la clau… Està clar que vós, Juli, podeu haver estat l’autor dels fets. Salta a la vista: durant molts anys, la força que encapçaleu ha estat l’única veu independentista en el govern de la ciutat. Fins i tot en aquells anys, quan els que ara governen i pretenen capitalitzar el sobiranisme restituïen el títol comtal a l’Hereu de la Corona hispànica, la vostra força feia la seva particular travessa del desert i s’hi oposava obertament. Ara, promotors de les declaracions sobiranistes, us resulta del tot intolerable i ignominiós que la bandera de l’Estat opressor presideixi la Casa de la vila, trencant amb les mocions aprovades i recordant perennement la submissió a un país ocupant. Per tant, sereu potser el brètol que ha robat la relíquia drapejada?

O potser, serà a vós, Joan, a qui haurà d’assenyalar el meu dit inquisidor? De tots és sabut que quan vau ocupar el lloc principal del Govern vau centrar-vos més en els afers socials que no pas en els debats identitaris i que el partit que representeu, tot i les trifulgues internes, no aposta per sortir de l’Estat la bandera del qual ha estat profanada, sinó per reformar-ne els lligams amb el nostre poble. Per tant, semblaria del tot descabellat insinuar la vostra autoria. No obstant, sabeu que l’acte aprofundeix la ferida oberta en el Govern municipal i posa en evidència una situació precària que vós, amb la mà estesa, us oferiu amablement a corregir. Un pacte amb vós seria la gran coartada que permetria a l’il·lustríssim abandonar la seva postura radical i rebaixar els posicionaments rebels, excusant-se en la pluralitat de l’equip i en què la governabilitat ha de ser la llum que guiï l’actuació municipal. Així doncs, sou vós tal vegada l’autor de tan reprovable acció?

I vós, Mateu, no teniu res a dir-hi? Sabem que sou el gran adalil de la defensa a ultrança de l’espanyolitat de Catalunya, baluard de la indissoluble unitat de la nació espanyola i que teniu en el catalanisme el vostre pitjor malson. En conseqüència, és inversemblant considerar que vós esteu al darrera de l’afer… O tal vegada no? L’esgarrifosa profanació del pendó groc i vermell és una llum d’alarma que despertarà als vostres correligionaris d’arreu del país. Darrerament, els secessionistes han proliferat i les senyeres estelades llueixen desvergonyidament per tota la ciutat, fins i tot violentant la torre de la Fe, per la qual cosa cada cop us sentiu més isolat. Aquesta acció pot fer despertar les consciències dels patriotes hispànics i, de fet, així ha estat, motivant que uns avions militars sobrevolin a baixa alçada el cel de la ciutat, palesant una amenaça que esdevé latent i allunya quimeres.

Dit això, benvolguts homes de pau, el meu dit no ha de tremolar per desvetllar el causant del sacríleg i esfereïdor robatori…!”

L’inspector alça l’índex de la mà dreta i, de forma premeditadament parsimoniosa, el fa circular de costat a costat per davant dels rostres dels presents, que muts i amb els ulls ben oberts el segueixen hipnotitzats. De cop, l’inspector es gira, els dóna l’esquena i estira la mà en direcció a la televisió. Amb el dit ben tens, engega l’aparell i s’enretira perquè tots els homes puguin contemplar l’escena.

A través de la pantalla, des de les antípodes del món, arriben les imatges d’un jove que, emulant el tro, cavalca a tota velocitat una moto fent la volta d’honor a un circuït de carreres. Tots fan un bot al seu seient quan reconeixen, sostinguda i onejant al braç esquerre del pilot, una gran bandera roja i vermella guarnida amb l’escut constitucional…

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...