Qüestió de fe

Un dels fets d’aquest estiu a les terres de Ponent, sobre el qual –al meu humil criteri- no se n’ha donat la rellevància que mereix, ha estat la decisió del poble d’Anglesola de fer analitzar les relíquies de la Vera Creu. Val a dir que la notícia principal era la troballa a l’interior del reliquiari d’un altre de més antic que, segons els experts, és un exemplar extraordinari del segle XII, un element només comparable als que es custodien a la catedral de Sant Jaume de Compostel·la o al museu del Louvre de París. Durant la restauració de l’interior d’aquesta segona joia s’hi identificaren un os, unes pedres, una tela i, allò més rellevant, unes estelles arbòries…

La tradició atribueix a Santa Helena, mare de l’emperador Constantí el Gran, el descobriment a Palestina dels fragments de la Creu de la Crucifixió de Jesucrist. El prodigi, esdevingut al segle IV, incloïa no només dels dos travesseres, sinó també el cartell amb la inscripció INRI. Al lloc hi manà construir una basílica, on diposità les fustes. Segles més tard, durant les croades, al lloc s’hi instal·laren els cavallers del Sant Sepulcre, orde militar formada per esforçats i pietosos cavallers destinats a protegir el lloc. Aquests, constituïts en Custodis de la Creu del Senyor, potser per estendre la fe, potser per enginyeries financeres de l’època, varen resoldre esqueixar-la en bocinets i repartir-la entre els croats i els pelegrins il·lustres que visitaven Terra Santa. Així, centenars d’aquests fragments arribaren a l’Occident cristià entre els segles XI i XII, fins que l’any 1187 la Ciutat Santa de Jerusalem va caure a mans dels temibles infidels i, amb la ciutat, es van perdre les romanalles de les Fustes sagrades.

Un fragment hauria arribat a Anglesola a mitjans del segle XII, coincidint amb unes donacions fetes pels nobles del lloc a l’Orde del Sant Sepulcre. La llegenda afirma que fou un Àngel, encarnat en un pelegrí malalt, de nom Martinus de monte sancto, qui portà els fragments de la Santa Creu a l’hospital dels pobres d’Anglesola; allí mateix hauria mort -en aparença, evidentment-, les seves despulles haurien desaparegut i la relíquia hauria estat el seu llegat a la vila acollidora. No obstant, el culte a la Vera Creu d’Anglesola no adquiriria rellevància fins dos segles més tard, quan els senyors d’Anglesola van decidir emprar-la com a eina de propaganda del seu poder.

Des d’aleshores, la Santa Creu ha estat un instrument de profilaxi contra els elements de la natura: davant l’amenaça de tempestes i calamarses ha estat pujada al cloquer de l’església, acompanyada de tres tocs de campana, per protegir collites i persones de malvestats. De fet, avui en dia, malgrat els avenços amb les xarxes anti-pedra, les assegurances agràries i el no menys miraculós iodur de plata, aquesta entranyable tradició de foragitar temporals no s’ha perdut. Així, la Vera Creu s’empra cada any per beneir milers de panets que es reparteixen entre les finques agràries de la plana d’Urgell i del Segrià per emparar-les de la pedra.

No obstant, des de temps de Sant Tomàs, sempre hi ha hagut desconfiats i hom ha gosat qüestionar l’autenticitat de la relíquia. Cal dir que, ja al segle XIII, el Concili de Laterà prohibí la veneració de relíquies que no gaudissin del certificat i registre d’autenticitat aprovat pel Pontífex Romà. I podem recordar com, al segle XVI, Erasme de Rotterdam bromejà dient que si es reunissin tots els fragments de la Vera Creu es podria construir un vaixell… Tampoc és gaire condemnable aquest dubte, especialment si considerem que, entre d’altres meravelles, el cristianisme venera trenta Claus de Crist, quatre Sants Calzes o, fins i tot, disset (dotze a França!) Prepucis de la circumcisió de Jesús Infant; per no parlar del sospir de Sant Josep (embotellat en una església de Blois), l’esternut de l’Esperit Sant (també embotellat i conservat a Roma) o plomes caigudes de les ales dels arcàngels Gabriel i Miquel (a la catedral de València).

Per això, la restauració de la relíquia anglesolina ha reviscolat la polèmica i ha dut a qüestionar-se sobre l’autenticitat dels fragments de fusta localitzats. Finalment, per decisió majoritària del consell dels Prohoms d’Anglesola (amb l’oposició expressa d’una part minoritària), es requerirà al Centre de restauració de bens mobles de Catalunya que sotmeti la troballa a les proves científiques pertinents, carboni 14 inclòs, que en determinin l’antigor. El propòsit també ha provocat un disgust en el senyor rector de la parròquia de Sant Pau, que considera poc rellevant allò que pugui concloure la investigació, posant èmfasi en el simbolisme de l’objecte i la devoció que suscita, i també en el mateix bisbe de Solsona, que s’oposa a “racionalitzar la fe” i dóna com a prova concloent de l’autenticitat “totes les bones accions que ha portat als veïns d’Anglesola”.

No convé banalitzar les explicacions del Bisbe Novell, quan defensa que la fe no ha de ser analitzada des dels ulls de la raó, ja que el perill del possible desencís entre la feligresia pot ser devastador i de conseqüències imprevisibles. I, si no, pensem en tots aquells que durant dècades han tingut devoció inesquinçable en el dit Molt Honorable President Pujol o, ja posats,  en què podem arribar a pensar tots aquells que, encara ara, tenim la fe que el 9 de novembre podrem votar sobre l’emancipació de Catalunya…

I és que, tal vegada, per Vera Creu, la que arrosseguem catalans i catalanes sobre les espatlles quan patim que els nostres impostos i els recursos públics de l’Estat social s’escolen com aigua en un cistell entre corrupteles, espolis, incompetències, complicitats i amiguismes dels d’aquí i dels d’allà.