Amenaça liberal als castells

Darrerament, com ja he tractat en diverses ocasions en aquest espai, és notícia el deteriorament dels elements de patrimoni històric, artístic i arquitectònic. Les dificultats financeres per les quals travessen les institucions públiques, les entitats privades i les persones particulars fan que, dins l’ordre de preferències, la conservació dels monuments tingui un paper ben secundari. Per això, tot i algunes excepcions ben sonades (com les previsions dels 2.000.000 € per la fàbrica Trepat de Tàrrega, els 600.000 € pel castell de Concabella, els 400.000 € pel Molí de l’Espígol o els 300.000 € pel polèmic túmul de Seró), centenars i centenars de vestigis del passat s’esllangueixen lentament i sense aturador per a desconsol del veïnat.

Buc insígnia d’aquest patrimoni ho són, a les terres de Ponent en general i a la Segarra en particular, els castells. Aquests elements, tot i que gaudeixen d’una protecció legal des de l’any 1949, segueixen donant-nos disgustos, essent els darrers (fins ara) els despreniments de Vergós Guerrejat i d’Alta-riba. Cal reconèixer que  les venerables ruïnes castelleres compten amb perillosos companys de viatge: el franquisme de postguerra en fou pioner en la salvaguarda. “ Cualquiera pues, que sea su estado de ruina, deben ser objeto de la solicitud de nuestro Estado, tan celoso en la defensa de los valores espirituales de nuestra raza”, diu l’exposició de motius del “Decreto de 22 d’abril de 1949 sobre protección de los castillos españoles”, que els situa sota la protecció de l’Estat espanyol per constituir “evocación de la dedicatòria de Franco als AEAChistoria de nuestra Patria en sus épocas más gloriosas”. Cèlebre era l’afició del dictador pels castells i les fortaleses medievals i popular es va fer aquells frase -d’un lirisme pomposament ridícul-, pronunciada rere la càmera de videoaficionat enfocada a les romanalles d’un castell roquer: “las peñas parecen castillos y los castillos destruidos son peñas”. De fet, el tirà del Ferrol va ostentar el càrrec de Presidente de Honor de la Asociación espanyola de amigos de los castillos, entitat que, a la seva mort, publicà un panegíric on el qualificava de “vigía de la paz” (sic) i expressava el desig que “…cuando desde el cielo vigile sus fortalezas y previniendo peligros y desánimos su voz avise “centinela alerta”, de todos los castillos de España brote pronta la respuesta “alerta está””… És innegable doncs que, amb aquestes referències, es fa difícil sobreposar-se i coincidir amb simpaties.

L’any 1985 es recull la protecció del Decreto i es declaren tots els castells Béns d’Interès Cultural (BIC) i l’any 1993, des de Catalunya, s’aprova la Llei sobre el patrimoni cultural català, que els inclou dins els béns immobles a protegir i defensar especialment. L’objectiu rau en que “puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures”. El text legal estableix l’obligació de les administracions (central, comarcal i municipal) de vetllar per la preservació i dels propietaris a garantir-ne la conservació. Així, s’imposa als titulars de drets sobre aquests edificis històrics una estreta fiscalització per part dels òrgans de l’administració en totes les intervencions que s’hi projectin, així com la prohibició d’enderrocament, el dret d’adquisició preferent, la possibilitat d’expropiació i d’altres obligacions que limiten considerablement l’exercici dels drets dominicals.

Tot aquest cúmul de condicionants es tradueix, a la pràctica, en un compendi de càrregues que fan enormement burocràtica, costosa i lenta qualsevol intervenció que es projecti sobre els castells, de manera que pot arribar a extenuar a l’emprenedor quixotesc i filantrop que decideix recuperar un bé d’aquesta categoria.

Davant de tot això, front les queixes presentades per diversos propietaris de castells, des de la mateixa administració certes veus han suggerit reduir les obligacions, relaxant els condicionants que pesen sobre les intervencions que afecten al patrimoni arquitectònic. Procedir així suposaria aplicar també dins la gestió del patrimoni les teories liberalitzadores en voga entre els governs conservadors. En consonància amb les mesures privatitzants que posen en mans dels interessos particulars i del lliure mercat els serveis públics, el “laissez faire” (deixar fer, confiant en la pròpia consciència del propietari) seria el nou principi inspirador de la encomiable tasca de conservació del patrimoni.

Això seria un greu error. Abandonar el paper de gendarme que per llei assumeix el Departament de Cultura significaria el risc de deixar a l’arbitri dels propietaris dels castells (o de qualsevol altre element del patrimoni) el futur d’uns edificis que tenen una dimensió pública irrenunciable. Els castells, els monuments en general, són part indestriable de la història de la comunitat, element vinculat a la identitat del territori i motor de futur; i no només un element sumptuari vedat al gaudi d’uns pocs. La resposta no està en retallar les normes específiques de protecció del patrimoni, sinó en agilitzar els tràmits i potenciar les mesures de foment i difusió que les lleis ja estableixen, amb ajuts reals a la investigació, la conservació i la rehabilitació i amb incentius fiscals a les inversions i al mecenatge cultural. A més, també convé una gestió transparent i rigorosa de la principal mesura de foment de la conservació (l’u per cent cultural de les obres públiques) i el suport als petits municipis, els quals, administrant ínfims pressupostos, es veuen incapaços per complir amb l’obligació directa de vigilància i preservació del patrimoni.

És innegable que, al llarg dels segles, els castells han estat símbols de poder i instrument d’opressió per part d’una minoria privilegiada sobre el poble pla. Des dels seus murs s’ha perpetuat un model feudal de control de la població que encara ara cueja i, en aquest sentit, és ben comprensible l’acarnissament i l’espoli que van patir durant les desamortitzacions per part de tots aquells que, generació rere generació, havien viscut sota la seva ombra. És ja hora, doncs, d’ajudar les pobres pedres a purgar les seves culpes i a tenir cura perquè puguin obrir portes, hi corri l’aire i esdevinguin veritables dinamitzadors de cultura i generadors de riquesa, empeny en el qual ningú hauria de descuidar el seu paper.

ruïnes del Castell de la Manresana (Sant Ramon, la Segarra)

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 27 gener 2014, in Patrimoni, Sin categoría and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Bon article! Procupant la deixadesa i despreocupació de l’administració pública en vers el patrimoni històric, Ho pagarem car

  2. Molt encertat. El dia 19, a la inauguració de la restauració de l’església de Sant Vicenç de Pinós, gairebé l’única resta del seu castell i que ha vingut d’un pèl que no caigués del tot, em passaven pel cap pensaments molt semblants a més de la hipocresia de tots aquells que vàren fer la “Cruzada” per Dios i per España i després ho han deixat ensorrar tot.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: