Carreus i carretons pel pedregar

A la Segarra comencem l’any nou amb una notícia vella: un altre element de patrimoni que, pedra a pedra i davant la mirada desesperada de la ciutadania, avança en la seva ensulsiada. Novament, sense presses ni pausa, una fortalesa medieval s’esmicola, per desesper d’aquells que se l’estimen: el castell d’Alta-riba. Els darrers esdeveniments fan témer que aquest “bé cultural d’interès nacional” tampoc arribi a bufar les espelmes del mil·lenari. Després de sobreviure a segles de conquestes i batalles, desamortitzacions i abandonaments, serà definitivament derrotat pels dos enemics més poderosos: la burocràcia administrativa i la indiferència institucional.

La intempèrie continuada n’ha accelerat la degradació. Recents despreniments de carreus afecten la torre i diverses dependències del recinte sobirà i les amenacen amb el col·lapse definitiu. El castell podria córrer la mateixa sort del seu veí de Gàver, de similars característiques arquitectòniques i històriques, i en un estat de ruïna encara més pronunciat; però entre un i altre hi ha un fet diferencial que fa les circumstàncies especialment preocupants: a Alta-riba existeix, des de l’any 2010, una activíssim col·lectiu humà que lluita per la preservació i posada en valor del castell. Per això, si bé a Gàver no es coneix cap empeny per reivindicar activament la conservació del castell (tot i que sí que es va actuar decididament per la restauració de la propera església romànica de Santa Maria), l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba està compromesa (i molt) en la voluntat de recuperació. L’AACSMA ha demostrat amb escreix la seva capacitat de treball, tant des de l’àmbit de la gestió (amb contínues instàncies a les administracions implicades), de la feina sobre el terreny (amb el descobriment i desenrunat, a pic i pala, de diversos espais de la fortalesa), com de l’activisme sociocultural (amb el retorn de la relíquia de Sant Jordi, la celebració anual del festum castrum per donar a conèixer el lloc, l’organització de visites turístiques, etc); no obstant, parafrasejant aquell monarca hispànic, no comptaven haver-se d’enfrontar als “elements”… Avui, després d’anys de tràmits estèrils davant la Generalitat, els esculls burocràtics plantats de forma reiterada i cruel pels responsables de Cultura i d’Urbanisme estan a punt d’ofegar les energies i les il·lusions d’un grup de dones i homes entossudits en preservar llurs cultura i identitat, fer-ne font de riquesa i llegar-la a les generacions futures.

És aquest un nou exemple de com des dels àmbits públics de responsabilitat en la gestió dels actius patrimonials i culturals es menysté, quan no es combat activament, els esforços de la societat civil en la defensa del seu patrimoni. No és un cas nou: com a mostra, també ben recent, tenim la dissolució de les institucions civils creades fa dues dècades a l’entorn de la conservació d’altres dos castells de la Segarra històrica (els de Ciutadilla i de Maldà), els quals, després de trobar continuats pals a les rodes en les seves iniciatives de restauració, patir la negació reiterada del pa i la sal en les seves peticions pressupostàries, constatar amb impotència reiterats despreniments en muralles i cobertes i veure’s tractats despòticament pels tecnòcrates de l’Administració han abaixat els braços i s’han dissolt, tot traspassant les seves demandes a una altra institució, aquest cop pública, lligada de mans i peus i de futur més aviat incert: el Consell comarcal (de l’Urgell, en aquest cas).

A més, paradoxalment, la notícia gairebé se solapa a un altre titular semblant: l’ensulsiada i amenaça de col·lapse del castell de Vergós Guerrejat, també pertanyent a Estaràs. Un primer pensament ens faria concloure que aquest municipi està de pega, però conèixer la situació ens ho desmenteix… Que dos castells pateixin despreniments no és pas -ni a la Segarra, ni al general del país-, cap esdeveniment extraordinari, sinó que allò que ho fa especialment notable és que la desgràcia transcendeixi. Si els deterioraments de Vergós Guerrejat i d’Alta-riba han estat notícia (i malauradament ho seguiran essent) és pel fet que darrera hi ha un Ajuntament i un col·lectiu a qui això preocupa seriosament; el consistori d’Estaràs ha demostrat amb fets la seva aposta pel castell de Vergós, restaurant-ne la seva immensa teulada i publicant el projecte de transformar-ho en equipament d’activitats socials, turístiques i culturals. D’altres castells (com el mateix de Gàver, o Mont-ros a Sant Ramon, o Castellnou a Cervera, o el Llor, a Torrefeta i Florejacs, per posar alguns exemples propers) s’esllangueixen dia a dia sense vessar cap gota de tinta en rotatius ni activar cap píxel en pantalles…

Davant d’aquest panorama poc encoratjador, no val rendir-se. La burocràcia és un monstre terrorífic i, quan es mescla amb el despotisme i la manca de voluntat política de l’Administració, esdevé quasi invencible: però no està tot perdut. En aquests moments, la batalla se centra en el camp de la informació: per sort o per desgràcia, el soroll atemoreix a la fera. La societat civil, conscienciada, organitzada i militant al voltant d’una causa, té a les seves mans la poderosa eina de la informació. Avui és molt més poderós un titular de premsa o una etiqueta (“hashtag”) a les xarxes socials que un centenar d’instàncies, al·legacions i recursos per via administrativa.

Arribarà el dia, confiem, que la preservació del patrimoni serà un bé considerat i emparat des de la més absoluta normalitat, però per arribar a aquesta fita caldrà recórrer un llarg i esgotador camí. Talment -després de dècades de lluita- s’ha assolit certa normalització en el respecte de valors com els mediambientals o la igualtat de gènere, també algun dia la irrenunciable tutela de la cultura i el llegat històric formaran part intrínseca de la gestió ordinària del bon govern. No obstant, encara som a les beceroles i tots els agents implicats (des dels àmbits polítics, socials, educatius i professionals) hauran de fer una profunda reflexió.

Ara i aquí, però, els carreus d’Alta-riba no poden esperar més. Ha arribat l’hora que surtin projectats a esberlar la testa del Goliat mandrós i burocratitzant. El cuir de la fona d’en David ha començat a girar. Als filisteus els convé esmolar l’eina…

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 7 gener 2014, in Patrimoni, Sin categoría and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: