Arriba Espanya

Aquest divendres es commemoraran setanta-nou anys de les morts del lluitador anarquista  Buenaventura Durruti i de l’ideòleg feixista José Antonio Primo de Rivera i, al mateix temps,  quaranta de la del dictador Francisco Franco. En memòria dels dos darrers –i no pas de primer-la Fundación Nacional Francisco Franco ha convocat fins a setze misses solemnes, una de les quals tindrà lloc a la capella dels Desemparats de Figueres. La capital tramuntanada acollirà l’única celebració religiosa en respons de l’ànima del caudillo por la Gracia de Dios al llarg i ample de Catalunya, però no pas laica, ja que Cervera no ha volgut quedar-se enrere en la commemoració de l’efemèride.

L’any 1963, el dictador va enriquir la vitrina domèstica de trofeus, medalles i botins diversos amb la primera medalla d’honor creada pel Patronat (aleshores “Patronato”) de la Passió de Cervera. La condecoració li havia estat lliurada per la junta superior de la institució, en un acte on els acompanyà el ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, i els caps provincials a Lleida (aleshores “Lérida”) del Movimiento i del Gobierno civil.  El guardó era una “expresión de gratitud por el constante apoyo que el Gobierno dispensa a la històrica Ciudad”. En el solemne discurs de lliurança s’hi manifestà que, de la mateixa manera que “los cervarienses merecieron antaño ser llamados fidelísimos por el rey Felipe V, más que nunca podéis tenernos hoy por fidelísimos a vos” i s’agraïa a Su Excelencia que hagués alliberat la ciutat de la “bàrbara cautividad (…) de los que en su locura querían asesinar a Dios”, així com que ara ajudés en la “restauración de nuestro glorioso edificio universitario”. Però, fet i fet, la presència de l’egrègia representació dels pròcers cerverins davant el tirà era la resposta a una peculiar visita que havia tingut lloc a la ciutat dos anys abans…

El 21 de maig de 1960 Cervera s’havia engalanat amb arcs de flors i heura. Adornats els paviments amb catifes de pètals i les façanes amb banderes espanyoles, la ciutat donava la benvinguda a Doña Carmen Polo de Franco, esposa del dictador. Segons els diaris del dia següent, més de dotze mil persones formaren un públic “deseoso de aplaudir a la primera dama de España” i l’acolliren amb “enfervorizados aplausos y vítores”. La popularment coneguda com “la Collares”, per la seva afició a lluir collarets de perles que manllevava de les joieries més selectes, va arribar a la ciutat a primera hora de la tarda. Entre el seu seguici, a banda de diverses patums del règim, s’hi comptava la petita María del Carmen, qui anys més tard esdevindria estrella de la premsa del cor amb el sobrenom de “nietísima”, agafada de la mà de la seva germana María de la O. En paraules de l’enviat de La Vanguardia española, la presència de les criatures fou “grata sorpresa que conmovió a Ios cervarienses”; anys més tard, l’alcalde de Cervera assegurava al seu sinistre avi que “su simpatía y cordialidad se ganaron el corazón de todos los cervarienses sin excepción”.

El motiu de la visita fou assistir a la commemoració dels vint anys de representació de “Cristo Misterio de Pasión”, tradició recuperada l’any 1940 durant el “luminoso amanecer de una España nueva”. No hi van faltar els actes de lloança a Doña Carmen,  entre els quals s’hi inclogueren el regal d’un gram ram de flors, la presència de les «Pubilles de Catalunya», que li van retre homenatge en nom de la dona catalana, i l’obsequi d’una artística safata de plata i esmalts i d’una cistella amb fruites del camp, donat per “señoritas vestidas con trajes regionales” comissionades en representació de la pagesia lleidatana (aleshores, “leridense”).

Després de dues hores i escaig, sense possibilitat de veure complerts tots els quadres de l’obra, la primera dama tornava cap al cotxe per emprendre el camí de Barcelona, havent  escoltat des de la llotja el públic del teatre acomiadar-se “con gritos de «¡Viva Franco!» y «¡Arriba España!», entre grandes aplausos” (segons La Vanguardia) i sortir-ne “largamente ovacionada” (segons l’ABC). Evidentment, va deixar la seva signatura al llibre d’or del Patronat de la Passió i, donades les presses, va lamentar haver-se perdut part de l’espectacle, tot manifestant el desig sincer de tornar a Cervera a admirar-lo de principi a fi. Nogensmenys, per sort -o per desgràcia-, la Sra. de Franco no va tornar mai més a la capital de la Segarra.

No obstant tot això, la “fidelísima y heroica villa de Cervera” encara no ha oblidat aquell general colpista que, per la gràcia de Déu i la desgràcia de la guerra, va ser cap de l’Estat espanyol durant gairebé quatre dècades. Per això, no gaire lluny de les esteles de marbre de la Universitat, al Centre Obrer se’l recordarà al vespre del proper 20 de novembre. Amb aquest lloable motiu, l’Associació de Joves de Cervera, convoquen a nostàlgics, melangiosos i enyoradissos a commemorar l’efemèride del traspàs de Franco, però no pas amb una missa ni una desfilada militar, sinó amb un acte anomenat “Si Franco aixequés el cap, quina hòstia es fotria contra la tomba”.  Vist el lema, és poc probable que hi assisteixin les patums del règim, preveure que el terra s’encatifi de flors o comptar amb que s’hi llueixin gaires perles, però està garantit que de pubilles i de passió n’hi ha haurà tanta o més que la que trobà “la collares” al gran teatre i que, en lloc de senyoretes abillades amb vestits regionals i senyors d’etiqueta  fosca, s’hi reunirà una joventut alegre i combativa.

Arriba Espanya, segons encara diuen alguns. Potser sí que arriba, però cada cop hi ha menys que l’esperen.

Amenaça liberal als castells

Darrerament, com ja he tractat en diverses ocasions en aquest espai, és notícia el deteriorament dels elements de patrimoni històric, artístic i arquitectònic. Les dificultats financeres per les quals travessen les institucions públiques, les entitats privades i les persones particulars fan que, dins l’ordre de preferències, la conservació dels monuments tingui un paper ben secundari. Per això, tot i algunes excepcions ben sonades (com les previsions dels 2.000.000 € per la fàbrica Trepat de Tàrrega, els 600.000 € pel castell de Concabella, els 400.000 € pel Molí de l’Espígol o els 300.000 € pel polèmic túmul de Seró), centenars i centenars de vestigis del passat s’esllangueixen lentament i sense aturador per a desconsol del veïnat.

Buc insígnia d’aquest patrimoni ho són, a les terres de Ponent en general i a la Segarra en particular, els castells. Aquests elements, tot i que gaudeixen d’una protecció legal des de l’any 1949, segueixen donant-nos disgustos, essent els darrers (fins ara) els despreniments de Vergós Guerrejat i d’Alta-riba. Cal reconèixer que  les venerables ruïnes castelleres compten amb perillosos companys de viatge: el franquisme de postguerra en fou pioner en la salvaguarda. “ Cualquiera pues, que sea su estado de ruina, deben ser objeto de la solicitud de nuestro Estado, tan celoso en la defensa de los valores espirituales de nuestra raza”, diu l’exposició de motius del “Decreto de 22 d’abril de 1949 sobre protección de los castillos españoles”, que els situa sota la protecció de l’Estat espanyol per constituir “evocación de la historia de nuestra Patria en sus épocas más gloriosas”. Cèlebre era l’afició del dictador pels castells i les fortaleses medievals i popular es va fer aquells frase -d’un lirisme pomposament ridícul-, pronunciada rere la càmera de videoaficionat enfocada a les romanalles d’un castell roquer: “las peñas parecen castillos y los castillos destruidos son peñas”. De fet, el tirà del Ferrol va ostentar el càrrec de Presidente de Honor de la Asociación espanyola de amigos de los castillos, entitat que, a la seva mort, publicà un panegíric on el qualificava de “vigía de la paz” (sic) i expressava el desig que “…cuando desde el cielo vigile sus fortalezas y previniendo peligros y desánimos su voz avise “centinela alerta”, de todos los castillos de España brote pronta la respuesta “alerta está””… És innegable doncs que, amb aquestes referències, es fa difícil sobreposar-se i coincidir amb simpaties.

L’any 1985 es recull la protecció del Decreto i es declaren tots els castells Béns d’Interès Cultural (BIC) i l’any 1993, des de Catalunya, s’aprova la Llei sobre el patrimoni cultural català, que els inclou dins els béns immobles a protegir i defensar especialment. L’objectiu rau en que “puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures”. El text legal estableix l’obligació de les administracions (central, comarcal i municipal) de vetllar per la preservació i dels propietaris a garantir-ne la conservació. Així, s’imposa als titulars de drets sobre aquests edificis històrics una estreta fiscalització per part dels òrgans de l’administració en totes les intervencions que s’hi projectin, així com la prohibició d’enderrocament, el dret d’adquisició preferent, la possibilitat d’expropiació i d’altres obligacions que limiten considerablement l’exercici dels drets dominicals.

Tot aquest cúmul de condicionants es tradueix, a la pràctica, en un compendi de càrregues que fan enormement burocràtica, costosa i lenta qualsevol intervenció que es projecti sobre els castells, de manera que pot arribar a extenuar a l’emprenedor quixotesc i filantrop que decideix recuperar un bé d’aquesta categoria.

Davant de tot això, front les queixes presentades per diversos propietaris de castells, des de la mateixa administració certes veus han suggerit reduir les obligacions, relaxant els condicionants que pesen sobre les intervencions que afecten al patrimoni arquitectònic. Procedir així suposaria aplicar també dins la gestió del patrimoni les teories liberalitzadores en voga entre els governs conservadors. En consonància amb les mesures privatitzants que posen en mans dels interessos particulars i del lliure mercat els serveis públics, el “laissez faire” (deixar fer, confiant en la pròpia consciència del propietari) seria el nou principi inspirador de la encomiable tasca de conservació del patrimoni.

Això seria un greu error. Abandonar el paper de gendarme que per llei assumeix el Departament de Cultura significaria el risc de deixar a l’arbitri dels propietaris dels castells (o de qualsevol altre element del patrimoni) el futur d’uns edificis que tenen una dimensió pública irrenunciable. Els castells, els monuments en general, són part indestriable de la història de la comunitat, element vinculat a la identitat del territori i motor de futur; i no només un element sumptuari vedat al gaudi d’uns pocs. La resposta no està en retallar les normes específiques de protecció del patrimoni, sinó en agilitzar els tràmits i potenciar les mesures de foment i difusió que les lleis ja estableixen, amb ajuts reals a la investigació, la conservació i la rehabilitació i amb incentius fiscals a les inversions i al mecenatge cultural. A més, també convé una gestió transparent i rigorosa de la principal mesura de foment de la conservació (l’u per cent cultural de les obres públiques) i el suport als petits municipis, els quals, administrant ínfims pressupostos, es veuen incapaços per complir amb l’obligació directa de vigilància i preservació del patrimoni.

És innegable que, al llarg dels segles, els castells han estat símbols de poder i instrument d’opressió per part d’una minoria privilegiada sobre el poble pla. Des dels seus murs s’ha perpetuat un model feudal de control de la població que encara ara cueja i, en aquest sentit, és ben comprensible l’acarnissament i l’espoli que van patir durant les desamortitzacions per part de tots aquells que, generació rere generació, havien viscut sota la seva ombra. És ja hora, doncs, d’ajudar les pobres pedres a purgar les seves culpes i a tenir cura perquè puguin obrir portes, hi corri l’aire i esdevinguin veritables dinamitzadors de cultura i generadors de riquesa, empeny en el qual ningú hauria de descuidar el seu paper.