Arxiu del Blog

El poeta visionari

Cervera, abril de l’any 1828. Fa pocs mesos que el comte d’Espanya, el sanguinari Charles d’Espagnac, ha sufocat amb puny de ferro l’alçament dels malcontents. No hi haurà pietat pels insurrectes: els capitostos són portats a Tarragona, on cauen afusellats; la resta dels rebels pateixen la qüestionable fortuna de ser deportats a Ceuta. En aquells dies, Sa Altesa amaliaReial Maria Josefa Amalia de Sajonia, la tercera esposa de Ferran VII, arriba a la ciutat per fer-hi una estada. La reina ja ha superat el tràngol de consumar el matrimoni amb el monarca, fet al qual, val a dir, s’havia resistit al llarg del temps per considerar que el contacte íntim era quelcom immoral (fins que una carta del puny i lletra del Papa Pius VII la convenç que les relacions sexuals entre cònjuges no són contràries a la moral catòlica).

can cabanyesA la Universitat, un estudiant de Vilanova i la Geltrú, fill d’un ric comerciant del Garraf, ha estat testimoni d’uns i altres fets. El noi, tot just amb vint anys acomplerts, fa temps que viu a Cervera, on cursa els estudis de dret i filosofia. Aviat, però, hi descobrirà la passió que el farà passar a la història de la literatura com una de les primeres figures del romanticisme espanyol. El seu nom és Manuel de Cabanyes i Ballester i, malgrat la seva curtíssima vida (només vint-i-cinc anys), es convertirà en un dels nostres poetes més rellevants del segle XIX. Per desgràcia, però, no va arribar a temps a afegir-se a la recuperació de la llengua catalana a la literatura, no obstant haver denunciat “las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma extranjero” (de fet, hi ha qui l’anomenarà “el poeta sense llengua”).

can cabanyes 2

(interior Casa Cabanyes, Vilanova i la Geltrú)

El nostre protagonista, el jove Cabanyes, troba la inspiració en la contemplació de la reina, que compta tot just cinc anys més que ell, i la fa la seva musa en una de les seves primeres composicions poètiques, l’oda “A María Josefa Amalia, Reina de España”. Els seus versos, però, no s’alliberaran de l’angoixa dels fets bel·licosos i esdevindran un manifest contra la guerra: “¡Oh, Paz! ¡Oh, dulce paz! Sola tú seas / el numen que me inspire; asaz oímos / lúgubres sones, y gritos espantosos / como en tormenta el trueno”.

La censura reprovarà alguns dels fragments de l’oda, però, lluny de descoratjar-lo, el poeta perseverarà amb una altra composició (“Epísola a Osman”), veritable al·legat contra l’integrisme ideològic, que el farà ser detingut per les autoritats de la Paeria i rebre la repressió de l’absolutisme borbònic: “Las furias del Averno dirigían / las homicidas manos ¡Patria, Patria! / -gritaba el uno- y ¡Libertad!, y fiero, / despiadado más que hircano tigre, / la cabeza, que aún chorreaba sangre, / de su contrario paseaba con triunfo…”

Joan Corminas i Güell, catedràtic de retòrica a la Universitat de Cervera, és un dels mestres de Cabanyes, del qual en destaca “una passió decidida per la veritat i la justícia i un desig ardent de saber”. Corminas l’introduí en literatura clàssica grecollatina, i en feu un gran coneixedor, i alhora li aproximà la literatura europea dels seus contemporanis. Però, val a dir, el nostre poeta, integrat en un grup de joves arrauxats que sovint infligien la normativa del règim intern fora del recinte universitari, durant la seva estada a la Universitat cerverina, no només es va avesar al món de la lírica, sinó també en l’univers de la filosofia política.

I fou en aquest vessant on va ser pioner al traduir a l’espanyol l’obra de Nicolau de Maquiavel, en una època quan la ciència política del florentí començà a traslladar-se a la pràctica per diversos polítics i intel·lectuals de l’època. De fet, des de Cervera, possiblement fou un dels primers causants de popularitzar les estratègies polítiques de Maquiavel, aquell qui va deixar dit que la política no es regeix ni per l’ètica ni per la moral, i, si n’hi ha, és fruit de l’atzar que el polític -en tant que persona- tingui aquesta ètica i aquesta moral.

I, val a dir, la seva obra ha deixat forta empremta a la capital segarrenca, i, qui ho dubti, només ha de veure les cròniques de la votació a la investidura del Paer en Cap de Cervera del passat 13 de juny. “El eco / del Capitolio altivo aun los nombres, / que él despertó, tornaba, / del rompedor de pactos inhonestos…” (escrivia l’any 1833 el poeta, a la composició “La Independencia de la Poesía).

No, jamás diga el eco de la Historia / mi nombre esclavo al siglo que vendrá. / ¡Ay!, turbios son los rayos de la gloria, / si no los hiere el Sol de Libertad”, deixà escrit el poeta Cabanyes en la seva composició “Canción del esclavo”, publicada pòstumament l’any 1858. I ben tèrbols són els raigs de glòria que ara es projecten sobre Cervera i, per extensió, sobre tota la comarca, si atenem a les maniobres tosques, vergonyants, maldestres i dignes del vodevil més barato que han portat, per acció i per omissió, a la formació del Govern municipal o les trucades insistents que, a totes hores, enrogeixen orelles de propis i aliens, en la cursa per encapçalar el Consell.

Si avui el malaurat poeta alcés el cap, coneixedor que els paers són precisament aquells que haurien de portar la pau, ja no gosaria reivindicar aquella “Dulce Paz” com a focus d’inspiració, sinó que preferiria gaudir “en tormenta el trueno”: d’un tro que l’abstragués del llastimós espectacle de la política domèstica i l’entretingués amb els motors eixordadors, fins i tot si s’escaigués que hagués deixat de guanyar curses i que rodolés més amb les costelles pel terra que amb els neumàtics sobre l’asfalt.

Cabanyes

Ni botiflera ni filipista

Cau a les meves mans l’”Àlbum Històrich, Pintoresch y Monumental de Lleyda y sa provincia”, de Joseph Pleyan de Porta i Frederich Renyé, publicat l’any 1880. Cerco les pàgines dedicades a la Guerra de Successió i, als paràgrafs del sege XVIII, llegeixo “Cervera durant aquesta guerra, si pot ferselhi carrechs per haverse separat de la causa catalana (cual fet donà á sos fills lo nom de butiflers) ab tot acreditaren un valor y heroisme del que’n mitj dels atzars d’aquella guerra s’honraba Catalunya tota, puig catalana era la sang d’aquells valents. Son amor á Felip y l’ajuda que dongueren á sa causa, valgué a Cervera lo tindrer Universitat, lo ferla lliure de tota mena de contribucions y allotjaments, y’l serho igualment sos fills de tota mena de peatje y pontatjes. Aixó y molt mes mereixia aquella ciutat en la que després de la guerra s’hi contaban mes de cinqcentas viudes, cuals marits s’havian sacrificat per una llealtad mal entesa”.  Constato que el malnom de botiflers, en referència a la “bella flor” de lis de l’escut d’armes de la casa de Borbó, ha acompanyat la ciutat de Cervera al llarg de tres-cents anys… i encara avui  se li vincula des de la pròpia wikipèdia.

No obstant, la pretesa fidelitat inqüestionable dels cerverins al bàndol filipista, traïció consegüent a la causa dels catalans, majoritàriament partidaris de Carles III de Catalunya, arxiduc d’Àustria, ha quedat desmentida pels recents estudis dels historiadors Josep Ma. Llobet i Portella i M.Teresa Salat i Noguera. El seu treball de recerca ha posat de manifest que els cerverins, durant la guerra de successió, es van escarrassar a minimitzar els estralls que els exèrcits d’ambdós bàndols, successivament, feien a la ciutat i els seus encontorns amb el pas i aprovisionament dels seus homes, muntures i utillatges. Una ciutat sense guarnició militar i situada al bell mig del camí entre Barcelona i Lleida, no podia permetre’s altra cosa que triar entre l’heroisme de la bandera negra i el “vèncer o morir” del setge barceloní (però sense canons que defensessin les muralles) o el pragmatisme de ballar al so de la corneta de torn. Presidits per un sentit de supervivència, la ciutat s’engalanava l’any 1701 per rebre amb honors al jove Felipe V, li dedicava balls i cants i disparava un castell de focs artificials, congratulant-s’hi perquè signés les immunitats i els privilegis de la vila; quatre anys més tard, feia el mateix per guanyar-se els favors de Carles III, celebrant les successives rendicions de Barcelona i València a les tropes imperials amb celebracions i tocs de campanes, i l’any 1708 es posava sota la protecció austriacista, tot encarregant un retrat de l’emperador; dos anys més tard, girada de nou la truita bèl·lica, destruïa tota documentació relativa a la seva filiació imperial i comissionava dos síndics a la cort de Felipe V amb un memorial de desgràcies presumptament provocades per haver-li estat sempre fidel…

Captiva de la seva pròpia impostura, Cervera ha estat estigmatitzada amb l’apel·latiu de botiflera, per davant d’altres viles, com Berga, Manlleu, Centelles o Verges, que des del primer moment i convençudes ideològicament, es van posicionar al costat del bàndol borbònic.

Però mai és tard i, amb el tercer centenari de la derrota catalana a les envistes i amb un sentiment sobiranista extens, manifest i militant, la Paeria de Cervera sembla que vol desempallegar-se per sempre del tòpic pejoratiu. És innegable la militància i el compromís de l’actual consistori amb el clam perquè Catalunya trenqui les cadenes que, des d’aquell nefand 1714, la lliguen i subjuguen a Espanya. L’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència i el suport a l’Assemblea Nacional de Catalunya, l’hissada d’estelades a les torres del Sindicat i el campanar de Santa Maria, la proliferació de senyeres sobiranistes arreu, algunes en edificis ben emblemàtics com la Universitat o la mateixa Paeria, la declaració de territori català lliure, la participació a les marxes de torxes i de la independència, l’encesa de l’estelada de foc i la retirada de la bandera espanyola, tot i el vol amenaçador de la virreina Llanos de Luna, no deixen cap escletxa al tactisme d’altres temps.

No obstant, pel definitiu trencament amb la causa borbònica, a la ciutat li queda un darrer escull: la retirada del títol de comte de Cervera a l’hereu de la monarquia hispànica. Felip de Borbó, que regnarà Espanya -a menys que els tripijocs matussers de la seva família no li ho espatllin- amb el nom de Felipe VI, ostenta des de 1990 el títol de comte de Cervera. És el primer hereu de la casa Borbó (i confiem que darrer) que llueix aquest honor, tot i que només en fa ús durant les seves visites a Catalunya. Val a dir que l’actual Paer en Cap ja va manifestar fa sis mesos la incomoditat que li suposa la condició de comte de la ciutat de l’hereu d’una monarquia que, transcorreguts molts anys des d’aquell públic homenatge amb que fou rebut el Príncipe a la ciutat, se sent com quelcom aliè i antipàtic.

Però aquesta mateixa setmana, Montblanc se li ha avançat. El consistori, governat per forces sobiranistes, ha aprovat una moció de rebuig a la monarquia espanyola i ha demanat a l’hereu espanyol que deixi d’usar el títol de duc de la ciutat; tot i l’abstenció dels regidors de CiU i del PSC, l’ajuntament montblanquí ha fet un pas valent i coherent declarant que rebutja el sistema monàrquic per entendre que no té la legitimitat democràtica del règim republicà. Tot i això, no ha tingut el mateix èxit la moció presentada a l’Ajuntament de Girona, on els vots contraris de CiU, PP i PSC han deixat en minoria aquells que demanaven que la ciutat deixés de reconèixer a Felip de Borbó com a Príncep gironí. Per la seva banda, a la ciutat de Balaguer, de la qual l’Heredero en té el senyoriu, també hi ha formacions que postulen la retirada d’aquests honors…

Potser ara no toca, potser no és el moment d’atiar més el vesper, però seria una veritable llàstima –vergonyant- que al 2014 es celebrés el tercer centenari de la derrota catalana essent vassalls submisos de la Corona conqueridora. I més considerant que l’hereu, a més d’ostentar el nom en homenatge al seu avantpassat de trist record, llueix honors immerescuts d’una ciutat que, a fi de comptes, parafrasejant Plutarc, no només no és botiflera, sinó que n’està lliure de qualsevol sospita.

Imatge

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...