Evocació a l’Excm. Llàtzer

El Congrés dels Diputats és un lloc tel·lúric on es poden evocar les ànimes d’aquells que han fet de les Espanyes allò que és ara. Entre fustes nobles i tapissos acolorits, entre motllures plateresques i heràldics penons, ressonen els ecos de les veus que han forjat la història moderna del Reino. Paraules que apel·len a la pàtria, a la llibertat, a la nació, i a tants conceptes pronunciats amb gesticulacions enardides, discursos abrandats i càrrega èpica, però d’aquells que poc o res se’n pot posar a l’olla… D’entre totes les presències sentides al llarg de poc més de tres anys, una de les més reveladores ha estat la d’un inesperat paisà amb qui he compartit interessants reflexions.

Amb el personatge en qüestió comparteixo trets biogràfics: nascut a Barcelona, com servidor, i també llicenciat en Dret, va desenvolupar bona part de la seva vida professional a Cervera, tot i que girs inesperats de la vida el van portar a ser elegit diputat a les Corts espanyoles, on –també- durant poc més de tres anys va representar el Principat de Catalunya. A partir d’aquestes afinitats, superant barreres quàntiques, hem mantingut llargues converses sobre els seus plantejaments polítics per assolir la tranquil·litat de Catalunya, la separació de poders, els drets humans i les llibertats de pensament i expressió, matèries en les que ambdós també hem coincidit a treballar.

El meu interlocutor tenia com una de les seves fixacions la resistència al disseny centralista i jacobí del Regne d’Espanya, essent especialment crític en l’organització per províncies. Maldava per exigir el reconeixement dels sacrificis que en benefici de l’Estat ha fet Catalunya al llarg dels segles. De fet, havia publicat un estudi que acreditava com el Principat era el principal contribuent, superant amb escreix els territoris castellans, d’un sistema que generava grans injustícies i desequilibris territorials. Acabar amb els antics privilegis i les contribucions desiguals eren la recepta per superar, amb paraules seves, que “a Catalunya se la tracti com una província conquerida”. No deixava de lamentar-se de com les seves propostes a les Corts per garantir la igualtat entre els territoris eren derrotades una vegada i una altra en les votacions, on comptava amb poc més que els suport dels diputats catalans. La mateixa dissort que, val a dir, corrien les seves iniciatives en defensa de la llengua catalana, que assolien tan sols 13 vots favorables, front una oposició gairebé unànime.

També va participar activament en el desenvolupament de mesures legislatives per l’abolició de la tortura, especialment en el marc de les investigacions policials i judicials, i en la llibertat política de premsa i de pensament, camp en el qual dissentíem profundament, ja que defensava mesures de censura prèvia com a limitacions d’allò que considerava “excessos de llibertat” i instrument imprescindible per evitar les calúmnies i els atacs als òrgans institucionals. Davant les reivindicacions de transparència i llibertat, era més aviat reactiu als  empenys per derogar les mordaces i les coaccions de les expressions de les dissidències ideològiques. Les seves disquisicions sobre el subjecte i l’exercici de la sobirania i sobre el model de contribució més just per acabar amb els privilegis i garantir l’equitat també foren memorables.

Finalment, però, el meu nou amic va perdre el seu escó i va tornar a Cervera, on avui se’l pot localitzar entre la Plaça Universitat i el Passeig Jaume Balmes, donant nom a un dels carrers més curts de la capital de la Segarra: en Ramon Llàtzer de Dou i Bassols, canceller de la Universitat de Cervera entre 1805 i 1832, diputat a les Corts del Regne d’Espanya entre 1810 i 1813 i President del Congrés de Diputats que, el dia de Sant Josep de 1812, va aprovar la Constitució de Cadis.

Les seves tasques, els seus empenys i els seus maldecaps polítics segueixen essent, més de dos segles després, matèria de gesticulacions enardides, discursos abrandats i exordis èpics que emplenen les Corts espanyoles, però el caldo que bull a l’olla segueix essent poc nutrient.