Foc inquisidor

M’inspirava la setmana passada en qui fou l’ànima de la Universitat de Cervera, en Josep Finestres i de Monsalvo, a la mort del qual la decadència de la institució esdevingué imparable. No tinc per costum que un article esdevingui la continuïtat immediata de l’anterior, però avui faré una (no la primera, reconec) excepció. Josep Finestres, com diguí, fou un dels introductors a Catalunya de les idees de la Il·lustració. A pesar de l’ambient reaccionari i conservador que la monarquia forastera va voler imbuir a la nova universitat, Finestres va promoure un cercle d’intel·lectuals que front la superstició i la tirania esgrimien un avenç encarat a la recerca de la felicitat sobre la base de la raó i el progrés. El professor, humanista i catalanista, antagonista al borbonisme, va ser el node d’un cercle d’erudits que obriren pas a Catalunya al desenvolupament modern dels estudis de ciències i lletres. La seva desaparició va ser factor desencadenant de l’ocàs de la Universitat, que va acabar convertida en un baluard contra les noves idees, plasmat amb aquella màxima de “lejos de nosotros, la peligrosa novedad del discurrir” o amb l’hecatombe de la impremta universitària (“…hemos aniquilado esta imprenta por las falsedades que se han imrpeso contra la gran nación, a fin que sirva de escarmiento”).

Dins del cercle de Josep Finestres, s’hi comptà la figura d’en Daniel, el petit dels seus sis germans. Als tendres quinze anys, el noi ja vestia els hàbits blancs dels canonges premonstratencs. Seguint les passes d’en Josep, als vint-i-un va desplaçar-se de la seva Barcelona natal a la Universitat de Cervera per cursar-hi els estudis de teologia. En un ascens vertiginós, als vint-i-sis era nomenat abat del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. En aquell convent va ser el primer d’un seguit de religiosos –hom parla de l’”escola històrica de les Avellanes”- que posaren els fonaments de la historiografia moderna, aprofundint el l’arxivística i amb una visió crítica dels historiadors que els havien precedit, especialment punyent en el camp de les vides de sants. Deixebles seus foren Jaume Caresmar, Jaume Pasqual i Josep Martí, primers historiadors considerats “moderns” del nostre país.

Daniel Finestres va ascendir dins la comunitat premostratenca i les seves responsabilitats el van portar a viatjar en diverses ocasions per Castella, on va tractar amb d’altres representants de la il·lustració hispànica. Fruit dels seus viatges i la recerca als arxius del clergat, va redactar prop d’una vintena d’obres manuscrites sobre història religiosa i literatura catalana i va reunir un extens arxiu sobre la matèria. No obstant, el seu delicat estat de salut el va obligar, als quaranta anys acomplerts, a recloure’s a Cervera. Una greu tuberculosi l’enclaustrà prop del seu germà gran, acompanyat dels manuscrits i papers recollits en els seus periples. Els darrers mesos de vida els va passar entre els pitjors patiments d’hemoptisi, malaltia respiratòria que li provocava sovintejats atacs de tos amb esputs sanguinolents. Tot i les forces minvades, en cap moment va deixar de treballar en la seva documentació, factor que en va provocar la perdició… Daniel va morir la festivitat de Reis de 1744, només dues setmanes després que en Manuel Alòs i de Rius, canonge de Lleida, hagués assumit el càrrec de canceller de la Universitat. El Dr. Alòs tenia la voluntat de fer mans i mànigues per exterioritzar l’adhesió a la monarquia de Felip V de la Institució que presidia i val a dir que els treballs del jove Finestres no li eren de gran ajuda en aquest empeny. Així doncs, prenent com a causa la possible condició d’infecciosa de la malaltia que havia acabat amb en Daniel Finestres, va ordenar (o, si més no, tolerar) que tots els seus papers fossin cremats. En la memòria col·lectiva de Cervera encara eren presents els estralls de les pestes del segle XVII, fins al punt que la simple menció de l’epidèmia corglaçava la ciutadania i legitimava qualsevol acció. En conseqüència, en un episodi que ens recorda el gentil (“donoso”, a l’original de Cervantes) escrutini de la biblioteca del Quixot o la distòpia Fahrenheit 451 de Bradbury, tota la documentació que custodiava el jove historiador fou calcinada sense perdó. Així es van perdre tots i cadascun dels seus manuscrits i els arxius curosament sistematitzats i l’obra de Daniel Finestres només va passar a la posteritat per les cites que en van fer els seus deixebles, llevat d’uns versos en llatí i una vida de San Norbert, fundador de l’ordre premostratense, salvats de les cendres miraculosament (o potser per la ma del desconsolat Josep). L’incident va marcar un abans i un després a la Universitat, on la labor dels següents cancellers, la gran majoria castellans i aragonesos, van deixar enrere les llums de la il·lustració per les quals maldaven els Finestres i la van conduir vers excessos en l’obscurantisme quasi fanàtic i la defensa a ultrança i més botiflera del Decret de Nova Planta de l’etapa del canceller Llàtzer de Dou…

Tot això va succeir fa més de dos segles i mig, però hi ha un rerefons que, a qui sigui una mica murri, li pot sonar familiar. Qui sap si avui en dia, en una situació anàloga, els incòmodes treballs de l’erudit no serien prohibits, menystinguts o, fins i tot, impugnats davant d’algun Tribunal inquisidor o, potser, reduïts a confeti a través d’algun voraç destructor de documents. A banda de, en cas de tenir-lo i als efectes de demostrar resolució i empeny, el seu gos seria sumaríssimament jutjat i executat per part de les autoritats competents.