Crispetes km.0

El passat cap de setmana es va cloure la vuitena edició de Lo Cercacurts, festival de curtmetratges de Montornès de Segarra. Des del 2007 aquest esdeveniment internacional ha crescut de forma exponencial, fins al punt que a la darrera edició ha rebut gairebé quatre-cents treballs, amb la corresponent feinada pel jurat de triar els finalistes. Enorme mèrit el dels seus promotors, que any rere any estan fent d’un poble de poc més de cent habitants un referent en els certàmens cinematogràfics del país. I admirable la capacitat d’innovació contínua, tant pel que fa als formats com a la captació de complicitats dins la primera línia del cinema català. Però especialment encomiable és el compromís de Lo Cercacurts amb el territori immediat, palès a través de l’extensió de les projeccions a d’altres espais de la Segarra i l’Urgell (el castell de les Sitges de Florejacs, la sala de Ca l’Eril de Guissona, l’Ateneu de Tàrrega, el Museu comarcal de Cervera…), sense oblidar l’arrelament al casal matriu: el poble de Montornès, seu del festival i dels actes de cloenda i lliurament de premis. Com és habitual, l’esdeveniment és possible gràcies a la feinada d’un equip reduït de persones que amb la seva generositat, força i rauxa dediquen els seus recursos a fer realitat allò que, en una primera pensada, semblava fantasia. Sense l’empenta i l’entusiasme contagiosos de la Marta i en Robert el festival no existiria… Però, a més del valor de Lo Cercacurts com a projecte en sí mateix, ara es constitueix com el germen d’altres iniciatives que lliguen cinema i territori: el “Galacticat”, mostra de cinema fantàstic de les terres de Ponent, i el projecte del llargmetratge “Nosferatu, el origen”. En el primer dels casos, la sinèrgia entre en Robert Garcia i en David Ferreras ha donat lloc a una mostra de cinema que posa el seu gra de sorra per acabar amb el degoteig de tancament de sales a les ciutats i viles del nostre entorn i, al mateix temps, per donar a conèixer un gènere, el de la ciència-ficció, que, tot i comptar amb multitud d’adeptes, no té prou presència a les grans pantalles. En el segon dels casos, la filmació d’un llargmetratge a la Segarra, amb voluntat de gran difusió i emprant com a localitzacions espais de gran potencial turístic, cultural i dinamitzador, constitueix una aposta en benefici de tots que cal fer realitat…
Però, a banda de l’equip humà, una segona pota és imprescindible per tirar endavant totes aquestes iniciatives: el finançament. I l’obtenció de recursos, especialment els darrers anys, és una odissea que a voltes no acaba a bon port. A dia d’avui, la major part dels projectes culturals independents cerquen els recursos fora de les administracions, evitant així la cantarella ploranera i els copets a l’esquena que s’obté en acudir a segons quines finestretes. El mecenatge sovint es troba lligat als projectes més visibles endegats des de les administracions, que permeten als grans patrocinadors posar el seu logotip amb ostentació perquè el poble prengui consciència de la seva generositat. Tal i com ho feien els patricis evergetes en l’època clàssica, pagant l’erecció de teatres i temples com a mecanisme d’assolir prestigi, engalanar la seva imatge i influir en el poder polític, avui mateix podem anar a Cellers o a la Prenyanosa per veure cartells informant que la Caixa ha patrocinat la restauració d’una església o d’un espai natural; a voltes, són tan grans i els pressupostos tan petits que hom pot qüestionar si la quantitat donada ha estat suficient per a sufragar el propi cost del rètol. Però l’alternativa dels més modestos està en el mecenatge filantròpic dels particulars.
De fet, Montornès ja té tradició històrica en aquest camp. Ara fa un segle, en Josep Balcells, cabaler del poble que va fer fortuna a Cuba, fou un gran benefactor que va patrocinar la construcció de la nova escola (actual seu de Lo Cercacurts) i del cementiri modernista, la restauració de l’església i els camins veïnals i, a més, va implantar un generós sistema d’ajudes per aquells que es quedaven a viure a Montornès (amb ajudes de 500 ptes., pels que s’hi construïen la casa, entre d’altres incentius).
Avui, però, davant la impossibilitat de trobar d’altres Balcells, aquest finançament es busca més a petita escala. Es cerca l’ajuda dels petits patrocinadors que es gratin la butxaca, fent-se còmplices de l’objectiu promogut i partícips del seu èxit. Val a dir que no és una experiència nova a la Segarra: el molí per als vells blats de la Garbiana de Tarroja, l’obrador de la cervesa artesana i social de Casa Dalmases de Cervera o el documental reivindicant la vida i obra de Manuel de Pedrolo, han estat reeixits gràcies a la col•laboració de centenars de micro-mecenes, a banda de l’efecte colateral de trencar amb el tòpic de la garreperia segarreta. En conseqüència, seguint aquesta estela, en Robert Garcia ha posat en marxa la captació de recursos pel projecte del seu primer llargmetratge, que compta amb el compromís de ser rodat als exteriors de la Segarra i a emprar recursos, tècnics i actors de proximitat.
Així doncs, esperem algun dia gaudir a casa nostra de la projecció de la història de l’origen de Nosferatu. I, ja posats a fer la carta als Reus, que sigui a la pantalla del cinema del Casal de Cervera, que el taquiller ens vengui les entrades amb un gran somriure i que les crispetes estiguin recent fetes i amb panís no modificat genèticament… Si es concedeix el primer dels postulats, ja estarem satisfets.

La perillosa novetat de discórrer

Corre l’any 1827. Espanya es troba al bell mig d’una etapa que serà batejada pels historiadors com “la dècada ominosa”. Enderrocat el Trienni Lliberal, l’absolutisme més repressor satanitza i emmordassa tot allò que faci tuf a il·lustració o intel·lectualitat i es tanquen a cop de decret -i, si s’escau, de sabre-, rotatius, universitats i centres sospitosos de renuents al poder omnímode de la Corona. L’església, les organitzacions gremials i l’aristocràcia recuperen els privilegis abolits per la breu alenada constitucional i Ferran VII exerceix per dret diví el seu poder il·limitat.

Cervera és la seu de la única Universitat existent al Principat i, tot i que la ciutat es manifesta ultrareialista, tanta acumulació de llibres dins un edifici, per gran que sigui, el situa també dins l’ull de l’huracà. El Claustre està temorenc i ha de palesar el rebuig a tot besllum de modernitat i la condemna a qualsevol ideal lliberal i a la temptació del lliure pensament. És aleshores quan decideix acreditar la seva submissió, postrant-se als peus del Borbó amb una “exposición a S.M.” que literalment afirma que “todos somos de un corazón y de una alma: lejos de nosotros la peligrosa novedad del discurrir”. La lletra assolirà el seu objectiu i congratularà tant l’ànim del Rei que aquest n’ordenarà la publicació a la Gaceta de Madrid, estigmatitzant i ruboritzant per sempre més el temple cerverí del saber…

La renúncia voluntària i la repressió a discórrer, és a dir, l’acció de “desenvolupar una sèrie d’idees deduint les unes de les altres pel raonament”,  com a activitat sediciosa i potencialment revolucionària, és una eina habitual dels règims autoritaris. El lliure pensament, la raó, porta a qüestionar allò que es dóna com a veritats dogmàtiques i que sovint només són els peus de fang d’una gegantina autoritat. Aquell enardit “¡Muera la inteligencia!” de Millán Astray com a argument front les disquisicions d’Unamuno, aplaudits l’any 1936 per un cor de falangistes, o el cínic “quan sento parlar de cultura, trec el fiador de la meva Browning”, atribuït al fundador de la Gestapo, en són d’altres exemples.

En els nostres dies, el saber i la cultura segueixen essent quelcom incòmode a ulls del poder. Fins ara, i des de temps remots, la millor eina per allunyar la ciutadania de l’impuls cultural ve articulada a través dels diferents circs que s’ofereixen a tota hora i a baix preu. No obstant, l’argument de la crisi i la conveniència de les retallades atorga també una gran legitimitat als gestos que malden per dificultar l’accés dels homes i les dones a la cultura. Sense anar gaire lluny, a Tàrrega mateix, un regidor popular acaba de proposar retallar els pressupostos de cultura amb el demagògic argument que “no són vitals”, penalitzant, com sempre, el suport a les entitats independents de creació cultural.

A gran escala, la terrible mesura d’incrementar en 13 punts el gravamen de l’IVA cultural, del 8 al 21%, es consolida com una eina de policia del pensament. Els temps ha acreditat que no es tracta d’un recurs recaptador, ja que el consum ha baixat espectacularment i, en conseqüència, també la facturació i l’import absolut d’impostos pagats. Però ni tan sols així l’Estat espanyol ha fet un pas enrere (a l’inrevés d’Holanda i Portugal, que sàviament han derogat mesures equivalents). Aquest increment de la fiscalitat, sumat a una enorme davallada de les subvencions al foment cultural i a un cànon de la Societat General d’Autors que és el més alt d’Europa (el doble la mitjana), i possiblement el més mal gestionat, anorrea tots els marges de beneficis de les indústries culturals. Emportant-se per endavant llocs de treball i cotitzacions socials, condemna a l’amateurisme o a l’estraperlo la creació, l’activisme i la dinamització de l’emprenedoria cultural. A tot això, s’hi ha de sumar l’efecte “Madrid Arena”, que multiplica fins l’extenuació la burocràcia de les mesures auto-protectores i fins la ruïna els costos de producció d’esdeveniments, a més de la proliferació d’espectacles esportius televisats a diari, màxima plasmació d’un circ que, a manca de pa, es serveix en sessió doble.

Eppur si muove. Tot i això, la cultura encara belluga. L’enginy de la gent de cultura, acostumada a sobreviure, és infinit i no permetrà que els aires del pensament únic, el revengisme i l’elogi de la mediocritat acabin amb el seu esforç. Anecdòtic és el cas del teatre de Bescanó, que va decidir substituir la taquilla per una parada de pastanagues on el comprador de l’hortalissa (gravada al tipus reduït d’IVA) era obsequiat amb entrades per l’espectacle. Però d’altres conceptes sorgeixen, com sempre, d’una societat civil inquieta i resistent: el micromecenatge (o crowdfounding) aprofita les noves tecnologies de la comunicació per a nodrir de  finançament idees que, si fos per l’Administració, mai veurien la llum. Projectes de creació audiovisual, musical, literària, entre d’altres, es fan realitat gràcies a plataformes com Verkami o Kifund, a través de les guals qualsevol ciutadà esdevé un autèntic mecenes de l’art i la cultura i, a més, rep una compensació en espècie per part d’allò que ha ajudat a néixer.

En conseqüència, no hem de patir. La cultura sobreviurà als irresponsables governants i a llurs palmeros que la veuen com quelcom fútil, banal i prescindible. “La poesia, com la música, com la cultura en general, són eines que ens ajuden a dominar la tristesa”, deia fan ben poc el poeta Joan Margarit, i, com ell mateix, no  renunciarem a fruir de la vida.

La cultura és la llavor de les idees i és en el debat d’aquestes on es formen les inquietuds i la mobilització que ens fa progressar. Potser ara estem travessant una altra dècada ominosa, en la qual els hereus d’aquells absolutistes ens volen lligar curt, submisos i acrítics. Però aquesta època s’acaba, talment com amb les últimes raneres de Ferran VII es va fondre l’Imperio. Les coses canvien molt de pressa i, si perseverem i ens mantenim ferms, ho faran a millor.