El poeta visionari

Cervera, abril de l’any 1828. Fa pocs mesos que el comte d’Espanya, el sanguinari Charles d’Espagnac, ha sufocat amb puny de ferro l’alçament dels malcontents. No hi haurà pietat pels insurrectes: els capitostos són portats a Tarragona, on cauen afusellats; la resta dels rebels pateixen la qüestionable fortuna de ser deportats a Ceuta. En aquells dies, Sa Altesa Reial Maria Josefa Amalia de Sajonia, la tercera esposa de Ferran VII, arriba a la ciutat per fer-hi una estada. La reina ja ha superat el tràngol de consumar el matrimoni amb el monarca, fet al qual, val a dir, s’havia resistit al llarg del temps per considerar que el contacte íntim era quelcom immoral (fins que una carta del puny i lletra del Papa Pius VII la convenç que les relacions sexuals entre cònjuges no són contràries a la moral catòlica).

A la Universitat, un estudiant de Vilanova i la Geltrú, fill d’un ric comerciant del Garraf, ha estat testimoni d’uns i altres fets. El noi, tot just amb vint anys acomplerts, fa temps que viu a Cervera, on cursa els estudis de dret i filosofia. Aviat, però, hi descobrirà la passió que el farà passar a la història de la literatura com una de les primeres figures del romanticisme espanyol. El seu nom és Manuel de Cabanyes i Ballester i, malgrat la seva curtíssima vida (només vint-i-cinc anys), es convertirà en un dels nostres poetes més rellevants del segle XIX. Per desgràcia, però, no va arribar a temps a afegir-se a la recuperació de la llengua catalana a la literatura, no obstant haver denunciat “las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma extranjero” (de fet, hi ha qui l’anomenarà “el poeta sense llengua”).

(interior Casa Cabanyes, Vilanova i la Geltrú)

El nostre protagonista, el jove Cabanyes, troba la inspiració en la contemplació de la reina, que compta tot just cinc anys més que ell, i la fa la seva musa en una de les seves primeres composicions poètiques, l’oda “A María Josefa Amalia, Reina de España”. Els seus versos, però, no s’alliberaran de l’angoixa dels fets bel·licosos i esdevindran un manifest contra la guerra: “¡Oh, Paz! ¡Oh, dulce paz! Sola tú seas / el numen que me inspire; asaz oímos / lúgubres sones, y gritos espantosos / como en tormenta el trueno”.

La censura reprovarà alguns dels fragments de l’oda, però, lluny de descoratjar-lo, el poeta perseverarà amb una altra composició (“Epísola a Osman”), veritable al·legat contra l’integrisme ideològic, que el farà ser detingut per les autoritats de la Paeria i rebre la repressió de l’absolutisme borbònic: “Las furias del Averno dirigían / las homicidas manos ¡Patria, Patria! / -gritaba el uno- y ¡Libertad!, y fiero, / despiadado más que hircano tigre, / la cabeza, que aún chorreaba sangre, / de su contrario paseaba con triunfo…”

Joan Corminas i Güell, catedràtic de retòrica a la Universitat de Cervera, és un dels mestres de Cabanyes, del qual en destaca “una passió decidida per la veritat i la justícia i un desig ardent de saber”. Corminas l’introduí en literatura clàssica grecollatina, i en feu un gran coneixedor, i alhora li aproximà la literatura europea dels seus contemporanis. Però, val a dir, el nostre poeta, integrat en un grup de joves arrauxats que sovint infligien la normativa del règim intern fora del recinte universitari, durant la seva estada a la Universitat cerverina, no només es va avesar al món de la lírica, sinó també en l’univers de la filosofia política.

I fou en aquest vessant on va ser pioner al traduir a l’espanyol l’obra de Nicolau de Maquiavel, en una època quan la ciència política del florentí començà a traslladar-se a la pràctica per diversos polítics i intel·lectuals de l’època. De fet, des de Cervera, possiblement fou un dels primers causants de popularitzar les estratègies polítiques de Maquiavel, aquell qui va deixar dit que la política no es regeix ni per l’ètica ni per la moral, i, si n’hi ha, és fruit de l’atzar que el polític -en tant que persona- tingui aquesta ètica i aquesta moral.

I, val a dir, la seva obra ha deixat forta empremta a la capital segarrenca, i, qui ho dubti, només ha de veure les cròniques de la votació a la investidura del Paer en Cap de Cervera del passat 13 de juny. “El eco / del Capitolio altivo aun los nombres, / que él despertó, tornaba, / del rompedor de pactos inhonestos…” (escrivia l’any 1833 el poeta, a la composició “La Independencia de la Poesía”).

“No, jamás diga el eco de la Historia / mi nombre esclavo al siglo que vendrá. / ¡Ay!, turbios son los rayos de la gloria, / si no los hiere el Sol de Libertad”, deixà escrit el poeta Cabanyes en la seva composició “Canción del esclavo”, publicada pòstumament l’any 1858. I ben tèrbols són els raigs de glòria que ara es projecten sobre Cervera i, per extensió, sobre tota la comarca, si atenem a les maniobres tosques, vergonyants, maldestres i dignes del vodevil més barato que han portat, per acció i per omissió, a la formació del Govern municipal o les trucades insistents que, a totes hores, enrogeixen orelles de propis i aliens, en la cursa per encapçalar el Consell.

Si avui el malaurat poeta alcés el cap, coneixedor que els paers són precisament aquells que haurien de portar la pau, ja no gosaria reivindicar aquella “Dulce Paz” com a focus d’inspiració, sinó que preferiria gaudir “en tormenta el trueno”: d’un tro que l’abstragués del llastimós espectacle de la política domèstica i l’entretingués amb els motors eixordadors, fins i tot si s’escaigués que hagués deixat de guanyar curses i que rodolés més amb les costelles pel terra que amb els neumàtics sobre l’asfalt.