Grans veritats amb la boca petita

Aclaparat amb el resultat de les passades eleccions, abatut al veure que es complien els funestos presagis que profetitzava fa pocs dies, he procedit a enclaustrar-me per a fer més fàcil la digestió de la desfeta de la meua aposta electoral. Mentre la boira enterbolia les anàlisis centrades en l’esdevenir, una veueta m’ha arribat a les oïdes, agombolada pels acords d’una guitarra: “Polítics, sou cendres / Sou ments perverses / Cremin les vostres ànimes / A l’infern”. Astorat, he abandonat l’amarg exercici d’autoflagel·lació per a centrar-me en la melodia… “Sou el que nosaltres érem! / Sereu el que nosaltres som! / Sou el que nosaltres érem! / Sereu el que nosaltres som!”.  Magnífic epitafi, he pensat, encaparrat encara en la meua obsessió política, per a resumir la caiguda d’un govern que no ha sabut treure profit de totes les esperances que els catalanistes i progressistes hi vàrem dipositar… La tonada, manllevada de certa llinda de cementiri, és obra de Joan Pons, conegut com “El Petit de Cal Eril”, algú que –segurament, sense saber-ho- té el mèrit de fer que la vila de Guissona es conegui pel gran públic de Panadella enllà per quelcom més que per ser la casa mare d’una poderosa indústria agroalimentària i un destí pels amants d’escapades a menjadors d’afartapobres.

Desconec si en Joan, quan maleeix els polítics en la seva cançó, està pensant en el mateix que jo, i si el musicar la inscripció que dona la benvinguda al recinte de repòs etern al·ludeix a la defunció física o, el que pot ser més dur, al trist retorn a la vida quotidiana del polític derrotat, amb la consegüent extinció de l’excedència laboral i la recuperació de l’humiliant targeta de fitxar. De fet, les lletres del Petit tenen una mal·leabilitat que fa que permetin múltiples interpretacions: potser, quan ens cantava que “m’he comprat un elefant / on el poso si és tan gran?”, denunciava la precarietat dels habitatges a la urbs on fins fa poc ha viscut; quan ens deia que “per sempre més, per sempre més / sargantanes al sol”, parlava de l’apatia dels seus convilatans; quan convida a que “toquem el dos / d’aquest merder tan gros / fugim tots dos / esquivarem aquests voltors”, està entonant un modern beatus ille, reivindicant deixar enrere la ciutat i tornar a l’aparent placidesa del poble, potser somniant amb el seu hortet a Massoteres; o, fins i tot, quan canta l’alegre “mandolines tralarí” ens està parlant d’un conflicte violent de parella… Qui ho sap? Com és “l’amistat d’un calamar”? Quin és el “pobre somni que et desprecia i no et desperta”? Caldrà preguntar-li-ho , tot aprofitant la gira de presentació del seu darrer treball “Vol i Dol”.

Certament, en Joan Pons, no és pas en Jordi Pàmias, ni en Joan Margarit, però també és segur que les seves lletres arribaran molt més a la gent jove que les d’aquells grandíssims poetes segarrencs i que, encara que només sigui per una previsió biològica, té molt més camí per a recórrer. Amb una aparença innocent i sota la veueta del nen que no ha trencat mai un plat, dins un univers poblat d’animalons i surant en un magma de guitarres acústiques i refilades de flautes travesseres, mesclat amb “sirolls” quotidians de papers estripats, repics de campanes i frec d’espigues al vent, el Petit de Cal Eril ens parla de l’amor i la mort, el camp i la ciutat, el paisatge i el paisanatge, l’humà i el diví. Pels escèptics, cal assenyalar que el seu nou disc té la benedicció d’en Roger Mas, cantautor tel·lúric solsoní que, amb la seva veu pregona i torbadora, acompanya al Joan quan musica la Decapitació II de Pere Quart. Resulta hipnòtica la rapsòdia a dos veus “cal vol escapçar-los. Com bleixa! Com sua! / I brolla la sang invisible…”.

És indiciari que aquest xicot sigui un Erill, nissaga que remunta els seus orígens en un dels nou barons de la fama que acompanyaren el llegendari Otger Cataló en la fundació mítica de Catalunya. Per tant, tot i que petit, segur que en Joan està cridat a grans gestes: no només per ser un dels capdavanters en el nou folk català -al costat de grups com Manel o Els amics de les arts-, no només perquè sigui de la nostra comarca i gravi la seva música entre Guissona, Lloberola i Massoteres, sinó perquè l’aire fresc que porten les seves melodies psicodèliques i els missatges subjectivables de les seves lletres ajudaran a escampar les boires de l’altiplà segarrenc. Tant de bo que no es compleixi la dita, i que l’optimisme rural del Petit el faci profeta en la seua terra.