De follets i ànimes venudes

Hi havia una vegada, en un mas rònec de la vall del Llanera, una pobra vídua desesperançada. Guerres i pestes l’havien deixat tota sola i no tenia prou recursos per portar la casa, menar els camps i encarregar-se del bestiar. A poc a poc s’esllanguia dins aquell casalot, enclotat en una fosca obaga. Fins que, una nit de desesper, va desafiar el Cel exclamant que vendria l’ànima al mateix Diable a canvi d’una ajuda… En aquell moment, va aparèixer el mateix Banyetes i li va lliurar una ampolla de vidre tot dient-li que dins trobaria allò què necessitava; però, va advertir-li, que el dia que no tingués feina per manar, tornaria per endur-se-la amb ell. Astorada, la vídua va obrir la botella… De dins, va emergir un nan molt lleig, de braços i cames llargs i prims, que no va trigar en exigir-li labor. D’això ella en tenia de sobres: durant mesos i mesos no va parar d’encomanar feines a aquell ésser, que les acomplia amb una diligència i agilitat admirables, sense cap mostra de fatiga. Amb el temps, aquella casa va arribar a ser la més formosa de tota la contrada, neta com una patena i endreçada com cap altra; els camps estaven esplanats, despedregats i sempre ben treballats; els corrals polits, les gallines i els conills formosos, els corders pasturats; els bancals de pedra ben drets i el paller alt, gros i fangat; la llenyera i la carboneres ben abastides… No obstant, un dia, quan tot era al seu lloc i no hi havia més feina que l’angoixés, la dona no sabé que més manar al petit pencaire. Passaven els minuts i la criatura s’impacientava. Potser eren imaginacions d’ella, però començà a flairar olor de sutge… Aleshores,  tingué una brillant idea: va lliurar al follet un cistell i li manà que anés a la bassa a treure’n tota l’aigua per, un cop buida, netejar-la. De seguida va començar la feina, però per més que corria, el cistell no podia retenir l’aigua, que regalimava i tornava sempre allí d’on havia de sortir. Al final, esgotada i burlada, la criatura es va rendir i va desaparèixer per sempre més, alliberant la dona de la maledicció del Temptador…

Aquesta llegenda es conta per terres de Llanera. Ens parla dels familians, petits follets antropomorfs que amb el mateix nom també trobem a les illes Pitiüses, i que són parents dels minairons pallaresos, els martinets ceretans, els nyitus i les falugues osonencs i els joanets ripollesos… Les rondalles catalanes són plenes d’aquestes criatures, sempre entremaliades i juganeres, que conviuen amb els humans, beneficiant-los a voltes i perjudicant-los sovint. Però cap d’aquests personatges sembla tenir prou ganxo per a fer negoci perquè, a Lleida ciutat, els mandataris prefereixen els belgues smurfs d’en Peyo, traduïts al català com barrufets…

I és que a la Paeria de Lleida, l’equip socialista de govern i el convergent d’oposició estudien seriosament l’opció de convertir l’espai de les Basses d’Alpicat en un parc temàtic dels barrufets. El projecte no és nou, ja que CiU va llançar fa anys el globus sonda del projecte “CreaParc”, i tampoc és cap sorpresa, després que PSC, CiU i PP (aquests per abstenció) aprovessin la modificació urbanística de l’emblemàtic parc. Així doncs, seguint l’estela tematitzadora i globalitzant, després de l’espantada de l’Eurovegas d’Adelson i en plena polèmica sobre el BCN World de Bañuelos i companyia, els riallers nans blaus volen obrir pas a una nova àrea recreativa global, on el capital privat inverteixi en grans superfícies comercials, botigues franquiciades, sales multicines i vés a saber quines altres ofertes d’entreteniment i consum asèptic, inodor i, pretesament, familiar.

Fet i fet, prenent l’exemple, l’experiència també podria traslladar-se a la vall del Llobregós i desencallar aquell projecte de dinamització de l’interior eixut que, des de 2005, enronda Torà i els encontorns… Gairebé ningú recorda l’acte d’abril del 2008, al peu de la torre de Vallferosa, amb fanfàrria i llums de color, fet en presència de patums com el Conseller d’Agricultura de l’època, en Joaquim Llena, el director de la Fundació Territori i Paisatge de la Caixa de Catalunya, en Jordi Sargatal, l’il·lustre biòleg i socio-ambientalista Ramon Folch, l’alcalde de Torà i el president del Consell Comarcal del moment. Allí es posà la primera pedra (i última) per elaborar un pla de gestió forestal, paisatgística i patrimonial de la vall del Llanera, a partir d’un acord de custòdia de territori entre l’Ajuntament de Torà i la Fundació Territori i Paisatge i havia de ser l’embrió d’una iniciativa que s’estendria al llarg de 5.000 quilòmetres quadrats, per sis comarques de la Catalunya dels secans. Avui ja ningú (o quasi bé ningú: oi, Jaumet?) recorda aquell il·lusionant projecte i l’interior eixut segueix essent un món incògnita, aliè als mapes i les rutes. Ara, fagocitada la Caixa Catalunya pel BBVA i extinta tota Obra social, no hi ha esperança…

Fet i fet, mateixa sort que va córrer l’altre projecte de posada en valor de les zones estepàries, anunciat l’any 2010 al despoblat de Conill, municipi de Tàrrega, precisament on avui una totpoderosa corporació agroalimentària pretén dipositar els detritus… I és que la tabula rasa feta pels govern convergents amb els projectes de desenvolupament rural gestats durant els tripartits no tingué misericòrdia (fixem-nos també en la xarxa dels CAT, per a més exemples).

Per tot plegat, sembla que farem com la vídua del mas de Llanera i reptarem el Dimoni. Així potser aconseguirem que siguin les forces diabòliques les que aconsegueixen acabar amb el desequilibri territorial, ja arribin dins una ampolla com els familians o en canut ple de minairons,  dins un talonari de dòlars com els Adelson o a través d’un pilotasso financer com els Veremonte o -qui ho sap?- encatauats dins un bolet lisèrgic, on viuen contents els Barrufets. A fi de comptes, en el pitjor dels casos, el preu tampoc és tant alt: si va malament, només hi podem perdre l’ànima.