Elogi de la boira

La matinada del passat 21 de desembre, carregat de lleganyes i bona fe, vaig retornar al dolmen de Llanera… Pels puristes, puntualitzaré que del megàlit també en podem dir de la Torre dels Moros o de la Vila de la Gola dels Bous, a gust del consumidor (però mai de Llobera!, dit sigui de pas). Allí em vaig reunir amb una colla de segarretes intrèpids que, sense por a la son ni al fred, desitjaven contemplar un espectacle exclusiu del solstici d’hivern: la il·luminació amb els primers raigs de sol de les lloses interiors de la cambra del sepulcre. L’extraordinari fenomen, comú amb d’altres dòlmens catalans, ens connecta amb aquells proto-segarretes que, més de quatre mils anys enrere, vivien d’acord amb els cicles de la natura…

No obstant, una presència no convidada va frustrar les expectatives: la boira, que amb la seva espessor va fer inútils els empenys d’avenç dels raigs solars i va teixir un teló que no va alçar-se per l’espectacle. Sort en vam tenir d’unes tasses de xocolata ben calenta i d’uns talls de coca sanaugina que, repartits a pleret, varen escalfar-nos cos i ànima a mode de consol.

Encara no satisfet del tot amb les llepolies, vaig rematar la revifalla amb un esmorzar de forquilla al proper santuari de Pinós, al vell hostal d’en Pitosa, on “en veritat és que sense diners no donen res”. Poc quilòmetres separen el dolmen del santuari, però en el trajecte s’hi pot corroborar la tesi que diu que els imprecisos límits de la Segarra fineixen allí on els tentacles de la boira s’esfilagarsen. Emergint de la densa capa, encimbellat al capdamunt de la serra de Pinós, vaig contemplar la plana, tot taral·lejant els darrers versos d’”El rei de les coses” d’en Roger Mas: “un mar de boira on s’emmiralla el sol / cobreix totes les valls d’un país inventat”.

És ben cert que la boira va espatllar l’experiència i que més hauria preferit no trobar-me-la. Però la boira forma part de la identitat d’aquestes terres i en marca el caràcter, tant del paisatge com de la seva gent, i cal apreciar-la com un dels seus valor intangibles. En aquest camp, els campions són els amics de la Boira de Ponent, que des de la plana d’Urgell la defensen com a símbol patriòtic i la posen en valor organitzant caminades i pedalades per escampar-la sense por, capitalitzant-la a través d’un engrescador projecte de dinamització turística i enorgulliment nacional.

L’enyorat Toni Nadal, des de la Història Natural de la Segarra, ens confirma que la boira, mer “núvol arran de terra” és el fenomen meteorològic més famós de les terres de Ponent, i ens puntualitza que  “no és a la Segarra on es deixa veure més vegades (…), però sí el suficient com perquè sigui un signe d’identitat del clima de l’hivern“. L’escriptor Josep Vallverdú (finalista del Premi Josep Pla, precisament amb “Indíbil i la boira”) n’és un dels seus principals valedors quan escriu que “la boira té el seu encís (…), sobretot quan arriba després d’una forta glaçada i vesteix de fantasioses filagarses les puntes de l’herbei i els glaços que pengen, en estalactites, de balcons i canaleres”.

Però qui més hi ha cercat la musa és el ram dels poetes. És omnipresent a l’obra del guissonenc Jordi Pàmias (“Campanes de diumenge / Tots hem estat, un dia, / infants, sota la boira” o “Boira de nit, fal·laç volum; que s’arrossega per l’eixida”), mentre que la cerverina Rosa Fabregat l’ha triat per donar nom al darrer volum recopilatori (“Ancorada en la boira”). També estén el seu mantell als versos d’autors de la talla de Joan Maragall (“Oh! boira que amb el sol tota t’aclares, / i que tu tota sola t’obscureixes / i t’omples dels rumors de la tempesta…”), Màrius Torres (“Hi ha una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, / on els anys d’alegria són breus com una nit; / on el sol és feliç, el vent és un poeta, / i la boira és fidel com el meu esperit”), Josep Carner (“Enmig de la boira que munta / l’estiu sospira”), Espriu (“aquesta aigua de pluja a l’hivern. Ha caminat tota la peregrinació del cel, trobant-se multiplicadament a través dels fins vials de la boira, oferta mirall d’ella mateixa, germana de la llum”) o Martí i Pol (“”No passa cap pensament a través / d’ aquesta boira feixuga que fa dies / aïlla el poble i tots els que hi vivim.”), entre molts (i molts) d’altres. A més, més d’un dels qui vam viure el naixement del rock català, reconeixem mig avergonyits haver cantat, encenedor en alt, allò de “Somnis entre boires / Boira entre els dos / Tu i jo pell a pell / Ombres dins el cel…” dels Sangtraït.

A pesar de tot, cal reconèixer que la boira no té bona premsa. Flac favor n’ha fet el cinema, vinculant-la a les pel·lícules de por (recordo especialment la seva persistència a l’exterior de la mansió de Los Otros, o al Dràcula de Coppola, que convertit en boira s’escolava  al sanatori de Carfax, o la paorosa boira de The Mist, adaptació de la novel·la Stephen King, amb un dels finals més tràgics que podem trobar al cel·luloide) i als territoris nefands, com el mític Mordor del Senyor del Anells. Tampoc n’ha estat cap aliat aquell clàssic de Llach, que agafant-se al tòpic que la relaciona amb obstacles, pretén encoratjar l’avenç afirmant que “malgrat la boira, cal caminar”…

Per tant, trenquem una llança en favor de la boira i gaudim-la, ben abrigats i escampant-la a poc a poc -això sí!-, no fos cas que la gebrada jugués una mala passada als nostres malucs. I si en un moment de debilitat o angoixa fem com Vallverdú, que arribada l’ancianitat, va dir que “escriure sobre la boira és una cosa, però patir-la és una altra” com a justificació de no instal·lar-se al seu Puiggròs natal, tinguem ben presents que som molt afortunats: l’anticicló que a nosaltres ens porta les gotetes d’aigua de la boira, a l’atmosfera de la gran conurbació du partícules tòxiques en suspensió.

Divagacions en la boira segarrenca

Dia de boira tancada. A l’altra banda dels finestrals, difuminades per un tel blanquinós i mat, només s’entrelluquen les siluetes de les velles acàcies del pati. El termòmetre marca tres graus positius i l’espessor del núvol pronostica que no remuntarà gaire. Per tant, no hi ha cap motiu que convidi a enfrontar-me al gèlid no-res exterior que promet tallar-me la pell de la cara, endinsar-se entre plecs de roba fins a glaçar-me l’espinada i entumir-me els dits dels peus a través de les soles del calçat. No obstant, jo, que sempre tinc a punt un discurs idealitzat per replicar a aquells que troben en la boira un motiu per desmerèixer el lloc on visc, surto a passejar, tot rastrejant aquell paisatge sonor que només aquests dies es pot copsar…

M’encamino cap a llevant, prenent el camí que mena a les Sitges. No veig un ruc a quatre passes i l’intens fred fa molt feixuc avançar. En tossuderia arrauxada no em guanya ningú i, sovintejant ruflets nassals i expel·lint vapor per la boca, apresso el caminar vers l’erm presidit pel meu castell quotidià. En girar el darrer colze del camí,  una inesperada visió em fa aturar sobtadament. Tot i la boira, veig que la mola guerrera i escairada de la fortalesa s’ha transformat en un campament envoltat de palissades d’estaques punxegudes al voltant d’un bastió cilíndric de murs de tàpia, coronat per una corsera de fusta. De sobte, de l’única obertura visible del fortí, emergeixen en formació militar centenars de combatents armats amb llances i espases de bronze i abillats amb cascs i cuirasses. L’exèrcit es posa en marxa cap al sud-est, avançant al ritme d’una cadència marcada per cent flautes dobles de canya. Al seu capdavant, el general Hannó, lloctinent d’Anníbal, cavalca enfundat en una armadura de bronze, amb un elm guarnit de plomes d’estruç, una espasa grega lligada a la cintura i brandant una llarga arma llancívola. Aterrit, em desvio cap al nord, vers la conca del Llobregós.

Poc he avançat quan un profund so de corn i la remor de centenars de passes em porta a enconillar-me entre el boscam. Ben aviat, per davant meu, un altre exèrcit, aquest format per homes armats amb arcs, falcates, fones i escuts, es mouen amb lleugeresa. Els irreductibles ilergets dels cabdills Indíbil i Lleoner deixen enrere les muralles infranquejables d’Athanàgia per unir-se a les tropes cartagineses que maniobren vers Cissa, on lliuraran la cruenta batalla contra els romans de Gneu Escipió…

Camuflat en l’espessa boira,  corrent sense aturador pel curs del Llobregós, fujo del desenllaç d’aquell carnatge. Però és debades… A l’aiguabarreig del Llobregós i el Llanera, un esclat de xoc de metalls torna a espaordir-me. Al centre d’un núvol de pols que es barrejava amb la boira, simitarres i espases, alfanges i coltells s’alcen i cauen amb violència. Crits de guerra i esgarips dels ferits m’ensordeixen les orelles. Les hosts de Ramon Borrell, Bernat Tallaferro i Ermengol d’Urgell lluiten amb les sarraïnes d’Abd-al-Malik, terror de la bona gent de la marca, i del seu titella el califa Hixam al-Muàyyad. Les forces cordoveses porten les de guanyar fins que, de sobte, Sant Benet, a lloms d’un cavall blanc i enarborant amb les dues mans una gran espasa, apareix en mig de la batalla i d’un destre gest colpeix al califa, tot separant-li el cap del tronc.

Abans que la testa de l’infidel rodoli per terra, de nou els meus passos volen camps enllà, ocult entre boirines i boscam. Pel camí, m’avança una carrossa escortada per un grup de cavallers que troten apressadament en direcció Ivorra, des d’on arriba un incessant repic de campanes, talment hagués esdevingut un miracle. L’escut escacat, d’or i sable, acoblat d’un bàcul, identifica la comitiva del bisbe Ermengol, tot i que en tinc algun dubte.

No m’entretindré en esclarir-ho. Segueixo el camí fins topar amb una comitiva formada per una munió de clergues i vilatans. Entre salms i avemaries, avancen lentament seguint una mula cega que carrega a lloms el cos d’un difunt venerable. Contemplo com el pobre animal, després de donar tres tombs al voltant d’una capella dedicada a Sant Nicolau, cau defallit. De la munió de gent, esclaten al·leluies, lloances al cel i gojos a Sant Ramon gloriós, però jo no m’hi aturo més i continuo el meu vagareig, ribera del Sió avall.

Creuaré el riu a l’alçada de Tarroja, on les meves passes s’afegiran a les d’un jove que, acabat de sortir del portal adovellat de la vila, carrega un patracol de pergamins. El noi es diu Cristòfol, fill d’Antoni Colom, ferrer de Terra Rubra, i marxa cap al castell de Pavia, emplaçat a la riba del torrent d’Ondara, on el rector li ensenya gramàtica i àlgebra. Vaig escoltant la xerrameca del xicot, que està més emboirat que el dia, i segueixo els seus somnis de navegacions per mars desconeguts, rutes cap a les Índies i descobriments de terres i riqueses, fins que un soroll de trets em fa prémer a córrer novament i deixar enrere el cadell d’almirall… Un escamot de més de cent homes, al capdavant dels quals hi ha el bandoler Barbeta, s’escapoleixen amb l’immens botí robat al comboi de moneda del rei Felip; els soldats del monarca disparen inútilment cap a la boira on els assaltants s’han fet fonedissos.

No en vull saber pas res i continuo el meu caminar, ara ja en direcció a casa. Esquivo l’enèsima brigada d’homes armats, aquests amb trabucs i pistoles. Van coberts de boines vermelles polsoses i vesteixen uniformes fets parracs, mentre traginen dos feixucs canons camí de Calaf, rere el seu rodanxó cap –mossèn Benet Tristany, suposo- que va xiulant malèvolament. Més enllà, al bell mig d’un poble de la riba del Sió, escolto com Bonaventura Durruti arenga al poble reunit a la plaça; camuflat entre els milicians, m’aturo un moment i atenc les virtuts del comunisme llibertari, escalfant-me el cor i el cap per l’entusiasme del lluitador o, potser, per les flames del registre de la propietat que acaben d’incendiar…

Hores més tard, arribo a casa, on al caliu d’un foc a terra caic rendit. En despertar, la boira s’ha esvaït i el sol il·lumina els camps que m’envolten la llar. Miro l’horitzó, on la crispació guerrera del castell de les Sitges s’emmarca entre cims llunyans, i rememoro les visions viscudes entre boires. No sé destriar què hi ha de cert ni què són fantasies, però una cosa està clara: la Segarra emboirada convida a divagar…