Elogi de la boira

La matinada del passat 21 de desembre, carregat de lleganyes i bona fe, vaig retornar al dolmen de Llanera… Pels puristes, puntualitzaré que del megàlit també en podem dir de la Torre dels Moros o de la Vila de la Gola dels Bous, a gust del consumidor (però mai de Llobera!, dit sigui de pas). Allí em vaig reunir amb una colla de segarretes intrèpids que, sense por a la son ni al fred, desitjaven contemplar un espectacle exclusiu del solstici d’hivern: la il·luminació amb els primers raigs de sol de les lloses interiors de la cambra del sepulcre. L’extraordinari fenomen, comú amb d’altres dòlmens catalans, ens connecta amb aquells proto-segarretes que, més de quatre mils anys enrere, vivien d’acord amb els cicles de la natura…

No obstant, una presència no convidada va frustrar les expectatives: la boira, que amb la seva espessor va fer inútils els empenys d’avenç dels raigs solars i va teixir un teló que no va alçar-se per l’espectacle. Sort en vam tenir d’unes tasses de xocolata ben calenta i d’uns talls de coca sanaugina que, repartits a pleret, varen escalfar-nos cos i ànima a mode de consol.

Encara no satisfet del tot amb les llepolies, vaig rematar la revifalla amb un esmorzar de forquilla al proper santuari de Pinós, al vell hostal d’en Pitosa, on “en veritat és que sense diners no donen res”. Poc quilòmetres separen el dolmen del santuari, però en el trajecte s’hi pot corroborar la tesi que diu que els imprecisos límits de la Segarra fineixen allí on els tentacles de la boira s’esfilagarsen. Emergint de la densa capa, encimbellat al capdamunt de la serra de Pinós, vaig contemplar la plana, tot taral·lejant els darrers versos d’”El rei de les coses” d’en Roger Mas: “un mar de boira on s’emmiralla el sol / cobreix totes les valls d’un país inventat”.

És ben cert que la boira va espatllar l’experiència i que més hauria preferit no trobar-me-la. Però la boira forma part de la identitat d’aquestes terres i en marca el caràcter, tant del paisatge com de la seva gent, i cal apreciar-la com un dels seus valor intangibles. En aquest camp, els campions són els amics de la Boira de Ponent, que des de la plana d’Urgell la defensen com a símbol patriòtic i la posen en valor organitzant caminades i pedalades per escampar-la sense por, capitalitzant-la a través d’un engrescador projecte de dinamització turística i enorgulliment nacional.

L’enyorat Toni Nadal, des de la Història Natural de la Segarra, ens confirma que la boira, mer “núvol arran de terra” és el fenomen meteorològic més famós de les terres de Ponent, i ens puntualitza que  “no és a la Segarra on es deixa veure més vegades (…), però sí el suficient com perquè sigui un signe d’identitat del clima de l’hivern“. L’escriptor Josep Vallverdú (finalista del Premi Josep Pla, precisament amb “Indíbil i la boira”) n’és un dels seus principals valedors quan escriu que “la boira té el seu encís (…), sobretot quan arriba després d’una forta glaçada i vesteix de fantasioses filagarses les puntes de l’herbei i els glaços que pengen, en estalactites, de balcons i canaleres”.

Però qui més hi ha cercat la musa és el ram dels poetes. És omnipresent a l’obra del guissonenc Jordi Pàmias (“Campanes de diumenge / Tots hem estat, un dia, / infants, sota la boira” o “Boira de nit, fal·laç volum; que s’arrossega per l’eixida”), mentre que la cerverina Rosa Fabregat l’ha triat per donar nom al darrer volum recopilatori (“Ancorada en la boira”). També estén el seu mantell als versos d’autors de la talla de Joan Maragall (“Oh! boira que amb el sol tota t’aclares, / i que tu tota sola t’obscureixes / i t’omples dels rumors de la tempesta…”), Màrius Torres (“Hi ha una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, / on els anys d’alegria són breus com una nit; / on el sol és feliç, el vent és un poeta, / i la boira és fidel com el meu esperit”), Josep Carner (“Enmig de la boira que munta / l’estiu sospira”), Espriu (“aquesta aigua de pluja a l’hivern. Ha caminat tota la peregrinació del cel, trobant-se multiplicadament a través dels fins vials de la boira, oferta mirall d’ella mateixa, germana de la llum”) o Martí i Pol (“”No passa cap pensament a través / d’ aquesta boira feixuga que fa dies / aïlla el poble i tots els que hi vivim.”), entre molts (i molts) d’altres. A més, més d’un dels qui vam viure el naixement del rock català, reconeixem mig avergonyits haver cantat, encenedor en alt, allò de “Somnis entre boires / Boira entre els dos / Tu i jo pell a pell / Ombres dins el cel…” dels Sangtraït.

A pesar de tot, cal reconèixer que la boira no té bona premsa. Flac favor n’ha fet el cinema, vinculant-la a les pel·lícules de por (recordo especialment la seva persistència a l’exterior de la mansió de Los Otros, o al Dràcula de Coppola, que convertit en boira s’escolava  al sanatori de Carfax, o la paorosa boira de The Mist, adaptació de la novel·la Stephen King, amb un dels finals més tràgics que podem trobar al cel·luloide) i als territoris nefands, com el mític Mordor del Senyor del Anells. Tampoc n’ha estat cap aliat aquell clàssic de Llach, que agafant-se al tòpic que la relaciona amb obstacles, pretén encoratjar l’avenç afirmant que “malgrat la boira, cal caminar”…

Per tant, trenquem una llança en favor de la boira i gaudim-la, ben abrigats i escampant-la a poc a poc -això sí!-, no fos cas que la gebrada jugués una mala passada als nostres malucs. I si en un moment de debilitat o angoixa fem com Vallverdú, que arribada l’ancianitat, va dir que “escriure sobre la boira és una cosa, però patir-la és una altra” com a justificació de no instal·lar-se al seu Puiggròs natal, tinguem ben presents que som molt afortunats: l’anticicló que a nosaltres ens porta les gotetes d’aigua de la boira, a l’atmosfera de la gran conurbació du partícules tòxiques en suspensió.