Xops i negats

Aquesta setmana un aiguat ha colpit les nostres contrades. Una forta rubinada ha provocat la crescuda incontrolada dels rius segarrencs. L’aigua, sobreeixint de la llera, no n’ha tingut prou amb negar camps i camins i a Agramunt, capital del Sió, ha volgut emportar-se per davant la vida de quatre ancians. Ara direm que ni els més vells del lloc recordaven aital quantitat de pluja i que les calamitats són només fruit de la fatalitat, però la memòria documental ens fa veure com cada tres o quatre dècades aquests episodis es repeteixen cíclicament.

Al peu de les muralles de la vila closa de Torà hi trobem la plaça de la Font. En un extrem, després de travessar l’ull del pont de les Merites, la riera de Llanera hi espetega i, des d’allí,   fa una giragonsa que volta la vila pel costat nord. Al bell mig s’hi alça, des de 1704, la font de la vila, que dóna nom al lloc. L’estructura té forma de petita capella, precedida per un porxo capçat per una façana amb tester semicircular en el qual una plaqueta de marbre blanc indica el nivell on van arribar les aigües el 1907, l’any que durant dècades seria recordat com l’”any de l’aiguat”…

A les quatre de la tarda del 12 d’octubre de 1907 unes precipitacions sobtades van desbordar els rius Llobregós i Llanera. La vinguda d’aigua va arruïnar les collites, va enderrocar tancats d’horts i corrals i es va concentrar als encontorns de la font de la vila. Els veïns dels habitatges més propers, al carrer de la Torre, van ser agafats d’imprevist i molts van haver de fugir nedant dels edificis, inundats fins l’alçada del primer pis. Mossèn Blasi, rector de Torà, va ser evacuat a espatlles de diversos joves del poble i el mestre de l’escola va salvar la vida gràcies a una corda que va evitar que se l’endugués el corrent. Pitjor sort va córrer el raval de les Casetes, on alguns habitants van haver de disparar trets a l’aire en demanda d’auxili. Aquí va intervenir la guàrdia civil, encapçalada per l’agent Pedro González Luengo, qui “con exposición de su vida”, va salvar de morir ofegada la senyora Ramona Garriga, tot i que per la senyora Esperança Ferrer no va poder fer més que rescatar-ne el cadàver surant; la pobra dona havia baixat als corrals de casa (cal Flandes, que s’alçava al solar que avui hi ha al costat del Taller Toranès, a peu de la carretera de Calaf) a intentar salvar els quatre porcs que hi tenia, quan un mur li va caure al damunt i la va estabornir, deixant-la a mercè de l’aigua.

Una setmana més tard, quan les aigües ja havien tornat al seu curs, deixant més de trenta famílies desemparades i sense llar, el rei Alfonso XIII visitava la vila. La seva presència s’inscrivia en un periple que el conduïa pels llocs més afectats per l’aiguat catastròfic. Hi va arribar des de Calaf on, a instàncies dels diputats a les Corts de Madrid, en Pere Milà, de Solsona, i en Felip Rodés, de Balaguer, s’havia deixat convèncer per no agafar el tren directe a Lleida i fer el trajecte en automòbil. El canvi de plans del monarca va obligar a improvisar els preparatius a les viles de Castellfollit, Torà, Ponts i Artesa de Segre, fites del recorregut, i va causar no pocs maldecaps a les autoritats locals. A més, va deixar amb un pam de nas als ciutadans de Lleida que havien anat amb fervor monàrquic a l’estació a rebre “resonando á la par vítores y aplausos” el comboi del regi visitant.

Diuen que el mateix rei conduïa el vehicle, un luxós descapotable, acompanyat pels dos diputats catalans. En un altre cotxe (l’“automóvil de respeto”) els seguia Antonio Maura, president del Consejo de Ministros, i el general Arsenio Linares, Ministre de la Guerra. L’estada a Torà fou breu, però suficient per presenciar com, en servil homenatge del consistori municipal, l’epicentre de la calamitat era rebatejat amb el nom de “Plaza de Alfonso XIII”. Val a dir que, trenta anys més tard, en una demostració de pragmatisme –no mancat de certa gasivitat-, la placa amb l’egregi nomenclàtor fou giravoltada per a ser gravada amb el nou nom de la plaça: de la República (anvers i revers del marbre en qüestió són avui visibles al lloc, novament anomenat plaça de la Font, en pública mostra de la mal·leabilitat toranesa als temps i als governs).

La crònica dels diaris ens informa que el viatge del monarca va prosseguir direcció Ponts, on uns dos-cents cinquanta obrers havien treballat dur tota la nit per construir un pont que li permetés travessar el Segre. L’ensurt va ser enorme quan al pas de la comitiva les travesses van cedir i van estar a punt de precipitar tot el seguici, rei inclòs, a les aigües del Segre. No obstant, superat el tràngol, la comitiva va continuar cap a Artesa, on arribava a quarts de nou, i, des d’allí, travessant Balaguer, seguia per estar a Lleida a l’hora de sopar.

De tot això, al lloc pocs testimonis en queden, més enllà d’una marca a la font i un vell diploma del Ministro de la Gobernación, exhibit des de fa uns mesos a l’Ajuntament de Torà,  pel qual es fa pública la Real Orden de 16 d’octubre de 1909 de concedir una medalla de tercera classe al “Guardia Civil segundo” Don Pedro González Luengo, agent balaguerí destinat a Torà, en reconeixement dels heroics serveis prestats.

Diplomes emmarcats, medalles envitrinades, rius canalitzats i fonts entubades, la vida moderna segueix endavant, d’esquena als elements. Si s’escau la desgràcia, com canta en Raimon, direm allò d’ “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, i, exonerades les consciències, seguirem avançant en el desenvolupisme galopant que tant ens plau.