Put a fem

La setmana passada, una misteriosa onada de ferum va envair els aires barcelonins. La ciutadania va omplir les xarxes i els telèfons d’emergències alarmada per una pudor a la qual, habituada als flaires de tub d’escapament o d’aromatitzador de botiga franquiciada, se li feia estranya. La fortor semblava tenir una font orgànica -“pudor a merda” denunciaven molts-, i venir de l’oest, per la qual cosa el dit acusador va apuntar cap a la pagesia. D’aquesta manera, tots els mitjans de comunicació donaren per fet que l’origen de l’enigma es trobava al Parc agrari del Baix Llobregat, on un pagès havia administrat fems a tres hectàrees de conreu. A l’endemà, però, la insidiosa olor persistia i el seny portava a dubtar que tant petitíssima finca pogués empudegar tota Barcelona, des del Llobregat al Besòs, arribant fins a més de deu quilòmetres de distància. En conseqüència, es varen obrir les més diverses teories, que abastaven des d’hipotètics carregaments estibats al port, fins a metà alliberat al fons marí, passant per teories conspiranoiques basades en l’amenaça terrorista i acudits polítics inspirats en la corrupció política i l’obertura de finestres de seus embargades. Sigui com sigui, l’origen de la pudor no s’ha pogut identificar i l’enigma roman obert per qui el vulgui investigar. L’episodi, però, no és aïllat: de fet, misteris olfactius semblants s’han esdevingut darrerament a les ciutats de Huelva, Ciudad Real o A Coruña (on s’han buscat culpables al polígon petroquímic, a l’adob dels parcs públics o a les activitats portuàries).

Els qui vivim al camp, però, sembla que davant l’agressió de la pudor no tenim gaire dret a protestar. A les olors orgàniques, emanades de les tasques agràries d’adob del camp o de les activitats ramaderes vinculades als purins o la gallinassa, s’hi sumen també les d’origen industrial, com l’inquietant “olor de xiclet” que versa el Petit de Cal Eril en el seu retrat de Guissona o les pudors desfermades que deixava anar la Pet Food de Ribera d’Ondara. També,  darrerament, hi podem afegir els efluvis repugnants dels llots de depuradora que, venuts com a fertilitzant barat, estan convertint camps de secà en veritables abocadors de residus urbans i industrials. No ens ha d’estranyar, a fi de comptes, que durant l’episodi de la pudor, algun cínic urbanita piulava amb tota cruesa a l’alcaldessa de Barcelona que “si volgués olorar a merda, marxaria a viure a Lleida”.

No n’hi ha prou amb que l’aire que es respira no representi cap perill per a la salut, també ha de resultar fresc i agradable, i aquests factors es poden mesurar. Cert és que és difícil avaluar el nivell de mal olor i sovint s’acostuma a establir com una mera percepció subjectiva, però també és cert que la qualitat odorífera de l’aire és un factor de forta incidència per establir la qualitat de vida d’un lloc. Són pocs coneguts els mètodes, però existeixen un seguit de tècniques que permeten valorar les dues sensacions simultànies que deriven de la percepció de l’aire: l’olfactòria i la irritant. Ja al segle XVIII, el polític i científic Benjamin Franklin (inventor de les lents bifocals, les aletes de nedar o el parallamps, entre d’altres creacions) va inventar un odorímetre per calibrar les olors. A dia d’avui, s’empra l’olfatòmetre, que gradua els olf de l’aire. Un olf és la mesura de la força de l’aroma i equival a l’olor d’un adult que es dutxa 0,7 cops al dia, es canvia de roba interior a diari i realitza una baixa activitat quotidiana. Els experts empren aquesta mesura a l’hora de valorar les molèsties que poden generar els productes i les activitats, i el graduen per metre quadrat. Així s’estableix, per exemple, que el marbre fa 0,01 olfs, un infant jugant 2 o un fumador habitual 25.També, com a alternativa, s’empren grups de persones considerades “olfactes experts”, seleccionats després de nombroses proves i en funció del seu llindar olfactiu, que detecten i analitzen en cada cas les incidències odoríferes.

Per tant, esdevé del tot inadmissible que, com cada cop més se sovinteja en els informes de Medi Ambient, es digui que tal o qual projecte industrial no farà més “que l’olor habitual pròpia de les activitats agrícoles” o “de les dejeccions ramaderes habituals d’una granja”. L’impacte hauria de ser parametritzat i mesurat, de la mateixa manera que ho és el consum d’aigua o energia, la distància a nuclis o l’afectació lumínica. Establir-ho a l’engròs suposa donar un xec en blanc perquè la contaminació de l’aire i la immissió de la fortor no se sotmeti a cap tipus de control ni, en conseqüència, limitació.

Hi ha un conte infantil que comença dient que “això s’esdevingué fa molt de temps, quan l’únic fum que feia pudor era l’alè dels dracs…”. Aquells temps remots han quedat enrere i ja no tornaran mai més, però avui hi ha qui ens vol explicar contes on els dracs no en tenen prou amb empudegar-ho tot amb el seu alè, sinó que a més pretenen cruspir-se la princesa i quedar com els bons de la història.

Les fonts de merda medicinal

La comarca de la Segarra és un territori regat generosament per aigües de propietats sanadores des de temps remots . La tradició ja ens parla de diverses fonts beneïdes per atributs curatius i miraculosos. Molt bé saben els cerverins que la font del santuari de la Brufaganya és considerada capaç de curar miraculosament tota classe de dolències des del segle III, quan un cop de vara de l’anacoreta Sant Magí la va fer brollar per sadollar els botxins que el martiritzaven. Els guissonencs, per la seva banda, dipositen la seva fe en la font de la Marededéu de la Salut, doll d’aigua al qual també, en aquest cas des del segle XVIII, se li atribueixen propietats guaridores i profilàctiques. A aquestes podem afegir un bon catàleg de brolladors on els parroquians dipositen esperances curatives de mals i ferides, com la font de l’Auró a l’antic terme de Llanera, o les aigües de la font Amarga de Rubinat, que es feren famoses a finals del segle XIX gràcies a la mirada astuta del doctor Pau Llorach. Més populars són, per la seva banda, les del balneari de Vallfogona de Riucorb i les de la font de la Verge Coronada de la Ciutat Jardí de Cervera, declarades mineromedicinals l’any passat per la Generalitat i cridades a fer fortuna.

                    

No obstant, ben aviat, totes i cadascuna de les fonts de la Segarra, i de bona part de la franja central del país, compresa entre el pla de Lleida i Osona, esdevindran aigües amb propietats medicinals per intercessió del Ministre d’Indústria i Energia del Govern d’Espanya, el sr. José Manuel Soria. I això serà així com a efecte col·lateral de l’ambiciosa reforma del sector energètic, aprovada per Decret – Llei de l’Estat central, amb la “voluntat de garantir l’estabilitat financera del sistema elèctric”. Aquesta reglamentació segueix la línia endegada pel Govern del PP per la qual es fan del tot inviables els sistemes alternatius de generació d’energia i es potencia l’oligopoli de les grans empreses elèctriques i gasistes, eliminant-ne tota competència. La seva aplicació, després de suprimir amb caràcter retroactiu les primes al sector productor d’energies renovables i d’imposar un peatge a l’autoconsum energètic, ha suposat en un primer moment la ruïna dels emprenedors en energia solar i eòlica. I ara, com a dany afegit, afectarà el sector porcí, amb el tancament de les plantes de tractament de purí amb cogeneració. La rebaixa d’un 40% del preu pagat per l’electricitat produïda en aquestes plantes les fa inviables i les precipita al tancament.

Fet i fet, val a dir que és sorprenent constatar com aquestes indústries, les instal·lacions de les quals ja estan majoritàriament amortitzades, es veuen obligades a plegar per la retallada de les subvencions. Això posa de manifest que, tal vegada, no estaven concebudes de manera sostenible. Pel que sembla, no ho eren ecològicament ni econòmica: generar electricitat amb la combustió de gas natural, amb el corresponent alliberament de CO2, no és pas conforme a l’objectiu de frenar l’escalfament global ni a obtenir energia amb recursos renovables; i el fet que els purins juguessin una paper colateral en el procés, aprofitant l’escalfor de la combustió pel seu assecament, però fonamental en la viabilitat econòmica, ja que la seva presència era la baula que lligava les ajudes públiques, revela que no eren cap panacea, ans al contrari. Com a via fomentada des de la Generalitat per a la supressió dels purins i, alhora, per a potenciar el creixement de la indústria ramadera catalana, esdevenia precària i subsidiada i la sentència de mort del ministre Soria només ha vingut a palesar-ho. Una aposta per un model de producció del porcí menys intensiu, basat en la qualitat i la pagesia familiar i la gestió dels residus a través d’una xarxa de minicentrals de biogàs, hagués estat més oportú i amb futur.

Ara, però, el mal ja està fet. Anem tard. Catalunya s’ha convertit en una gran potència en el sector porcí, amb una població de porcs que supera amb escreix la d’humans i que genera anualment uns 650.000 metres cúbics de purins. En resum: una pila immensa de merda que ara no hi haurà on dipositar ni tractar. I això, com ja s’ha insinuat durant les recents manifestacions de protesta des dels sectors ramaders, pot abocar als propietaris de les granges a les “males pràctiques”…

La ramaderia intensiva que s’ha estès pel país comporta que els animals estiguin medicats de forma crònica en prevenció de malalties com la pesta porcina (la qual, per cert, ha fet que Rússia prohibeixi la importació de carn de porc d’Europa) i engreixats amb pinsos enriquits al laboratori a la recerca d’un creixement més ràpid. Aquests medicaments, una gran varietat d’antibiòtics, són eliminats de l’organisme per via de l’orina i dels excrements. Els compostos, un cop alliberats al medi ambient, acaben filtrant-se als aqüífers. En conseqüència, mesclats amb els nitrats, els antibiòtics d’origen veterinari arriben a l’aigua i són susceptibles de transmetre’s als humans a través de les fonts. I seria aquí, en el camp de les “males pràctiques”, on s’esdevé el prodigi: l’entranyable acte d’anar a beure aigua d’una font pot aportar a l’organisme humà més antibiòtics que el xarop de la tos, amb la consegüent afectació per la creació de resistències als medicaments o repercussions a l’aparell digestiu.

Canten els goigs que l’aigua de Sant Magí gaudeix del poder curatiu contra tota mena de nafres, sobretot la pigota, les quartanes, la rosa, la trencadura, el dolor i la tos. Ben aviat, a aquestes propietats conquerides per intercessió divina, s’hi afegirà la gràcia d’engreixar-se i créixer amb precocitat i la profilaxis contra la pesta porcina, obtingudes aquestes per designis del ministre Soria, amb la intercessió a nivell català d’una ineficient solució política i el braç executor de les males pràctiques ramaderes. Agraïm doncs, de forma pietosa i devota, aquests béns que se’ns regala i tinguem-los presents en les nostres oracions, tan confessionals com laiques.