Irredemptisme segarreta

Dies enrere, amb motiu de la constitució i difusió de l’assemblea “la Segarra per la Independència” un amic foteta em comunicava la seva sorpresa pel fet que la comarca segarrenca pretengués exercir lliurement el dret a l’autodeterminació i optés per declarar-se independent. El comentari era doblement irònic, venint com venia d’un habitant d’Arbeca, població considerada tradicionalment segarrenca, tot i que avui pertanyent a les Garrigues i separada de l’actual Segarra per les planes adscrites a l’Urgell i creuades pel riu Corb. Immediatament em va venir a la ment el comentari d’un altre amic que també baixa d’Arbeca, en Vidal Vidal, columnista clarivident i filosegarreta militant, que presumeix a tot aquell que el vulgui escoltar del fet que la Segarra comença al balcó de casa seva (fet que inspira, en homenatge al geògraf Guiu Sanfeliu, el nom del seu recull d’articles “Els imprecisos límits de l’ànima”).

Fet i fet, posats a declarar independent la comarca de la Segarra caldria començar per promoure un moviment reunificador de tots aquells territoris que per naturalesa o per tradició es consideren segarrencs. Per tant, abans de cercar un llibertador en la línia de Simón Bolívar, Mahatma Gandhi o George Washington, fora bo cercar un agent unificador, a imatge del comte de Cavour o del general Garibaldi, protagonistes de la reunificació italiana del segle XIX i del risorgimento que va permetre superar el mosaic d’una Itàlia fragmentada i concebuda només com a expressió geogràfica per a dotar-la d’una personalitat i una fortalesa que l’afirmà front les potències franceses i britàniques. És en aquell context històric que neix l’“irredemptisme”, tesi que defensa les aspiracions de completar la unitat territorial a través de l’annexió dels territoris propis sotmesos a domini estranger, i que amb el temps fou adaptat per moltes d’altres nacions (Argentina respecte les Malvines, Xina respecte Taiwan, Romania respecte Transilvània, Alemanya respecte Prússia i, tant de bo!, algun dia Catalunya respecte els territoris del Pirineu Occidental perduts al segle XVII).

En conseqüència, ja que la independència del principat de Catalunya segueix essent un objectiu tan anhelat com complex, aplicant la màxima “think global, act local”, podem començar per endreçar allò que ens toca de més a prop i que, per avatars propis i aliens, es troba avui esmicolat per fronteres administratives, episcopals, judicials i polítiques. De fet, a hores d’ara, aquella Segarra d’imprecisos límits que l’any 1977 analitzava en Guiu Sanfeliu (en una obra que, després d’anys d’estar esgotada, ara és consultable telemàticament gràcies a Verdú Digital) se’ns presenta com una comarca gairebé residual, formada per dues subcomarques (una a l’entorn de Cervera i l’altre dins l’àrea d’influència de Guissona), més un tercer territori, al nord del Llobregós, de manifestes tendències centrífugues i secessionistes…

Paradoxalment, els territoris que podem considerar bressol de la Segarra històrica o n’han estat amputats, és el cas dels Prats de Rei (l’antic municipium sigarrensis dels romans), o se’n volen segregar, com passa a Biosca (a l’entorn de la qual podria estar emplaçada la ibèrica Sikarra), contrada aquesta que avui, com ja va explicitar a l’enquesta de l’any 1931, vol integrar-se dins del Solsonès “per moltes causes que obliguen i no poden desatendre’s” (sic).

A l’altra cara de la moneda, tenim els territoris de la Baixa Segarra, a l’entorn de Santa Coloma de Queralt, pertanyents a la Conca de Barberà, geogràficament al sud de l’altiplà segarrenc i amb molts més punts en comú amb la nostra comarca que amb Montblanc. De fet, a mitjans de la dècada passada el consistori colomí va endegar un moviment per oficialitzar la comarca de la “Baixa Segarra”, però l’escepticisme d’uns i la inacció dels altres ho va deixar al fons del calaix de la Conselleria de Governació.  Des de Santa Coloma vers ponent, els demés pobles dels Comalats i la Vall del Corb, avui repartits entre l’Urgell, la Conca de Barberà, les Garrigues i la Segarra, també asseguren encara que “continuen fidels a les arrels dels seus orígens i la Segarra es la seva terra on aquestes arrels hi tenen la seva estança i la memòria” (o al menys això ens diu el Trobador de la Segarra des del web de l’agrupació de la Vall) .

En semblant posició trobem l’espai avui denominat artificiosament “Alta Anoia”, en lloc del referent tradicional “Alta Segarra” (tot i que diplomàticament podria també dir-se “Segarra calafina”). Aquesta subcomarca fou manllevada de la Segarra per integrar-se dins del lot de la conca d’Òdena a favor d’una població, Igualada, quan aquesta li va caldre envoltar-se de territori en el procés de formació de la nova comarca de l’Anoia. Nogensmenys, també aquí una bona colla de paral·lelismes i arrels indentitàries l’entronquen amb la Segarra i, molt especialment, amb els demés municipis afilerats al llarg de la vall del Llobregós.

Menció a part mereix el territori del sud de la serra de Pinós, transició entre la Segarra i el Solsonès, històricament (i meteorològicament) vinculat a la Segarra i al Bages –com afirmen a l’enquesta de 1931- i adscrit també al Solsonès per l’ordenació burocràtica de la Generalitat de l’any 1936.

En conseqüència, tot escoltant savis com el mateix Sanfeliu, quan diu allò que “mentre hi hagi un sol home que en preguntar-li de quina comarca és respongui: -Sóc de la Segarra-, aquesta continuarà sobrevivint i el seu nom serà recordat a través dels segles” o en Josep Pla, que afirmà que “la Segarra és un mosaic de capçaleres, però ja comprendran vostès que això no té importància i més que la presència burocràtica el que interessa és parlar-los de la comarca”, l’irredemptisme segarreta reivindicaria la identitat segarrenca dels territoris escindits i la creació d’una Gran Segarra reunificada que garantís “la cohesió d’aquest territori, per preservar-ne els valors i la singularitat, i per vehicular les seves possibilitats de desenvolupament econòmic, social i cultural” (extracte copiat del manifest de la Plataforma per una Vegueria Pròpia… del Penedès). Assolit aquest objectiu, potser sí que fora el moment de promoure “la Segarra per la Independència de la Segarra”, estatus sobirà que, tal i com és de témer contemplant l’horitzó post 20 de novembre, esdevindria atractiu i anhelable per raons històriques, identitàries, socials, econòmiques i, per sobre de tot, profilàctiques.

Municipium Sigarrensis (els Prats de Rei)

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 15 Novembre 2011, in Política, Sin categoría and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

  1. M’agrada la idea dels “imprecisos límits de l’ànima”. Sens dubte, sovint sentiment molt més potent que la dels límits pautats politicament…

  2. Sense novetats a la frontera… Passo els dies entre esmolant l’espasa i meditant en quin moment assaltarem el valiat de Siurana… Espero aconseguir la senyoria de la vila de Prades en el fet, almenys…

  3. Molt bones reflexions, com de costum.

    Potser hi han hagut temporades massa llargues de “desafecions” comarcals, degudes a una interpretació “bonista” i malentesa de la universalitat.

    Com en d’altres àmbits, hem cedit el protagonisme d’allò que ens afectava tan directament, a qui només ha actuat mirant interesos aliens a la gent del territori o “que obliguen i no poden desatendre’s” com deieu. I molta deixadesa, no cal dir-ho.

    Ens convé molt aprofitar totes les possibilitats que tinguem per restablir aquest sentiment de pertanyença a la Segarra a tots els territoris que històricament ho han estat. Potser no tot depen de nosaltres, però sí la major part.
    Gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: