L’home que camina

No sé gaire què he vingut a fer aquí. No tinc ni idea de què m’hi trobaré. Sóc poc amic de mascarades i de místiques i molt recelós a participar en accions on no hi tinc el control, i això sembla que en va carregat. A més, m’han desposseït de rellotge i telèfon, xopant-me d’una desagradable sensació d’horror al buit, i, el més terrible de tot, m’han demanat que guardi silenci… A mi!, que pateixo d’incontinència verbal, patologia que s’accentua en estats de nerviosisme com el que ara m’envaeix, això és castigar-me amb un autèntic suplici. No obstant, la promesa d’un bon àpat per tirar avall el tràngol i aquella curiositat que, com diu el proverbi, va matar el gat, m’han impel·lit a acceptar arrauxadament la invitació d’en Kiku

Carregat amb una dosi estimulant de teïna, un bastó de puntera metàl·lica i un petit mapa, començaré el viatge. No hi vaig sol. Vuit som els escollits. Ens han donat un mapa que ens ha de conduir al punt de partida, cosa que em fa pensar que això deu ser una mena de gimcana. De reüll, contemplo com els que seran el meus companys al llarg de la ruta agafen el bastó de diferent manera: hi ha qui el porta sobre l’espatlla, amb una bossa a mode de farcell lligada a l’extrem; l’altre, el du penjant paral·lel al terra com si fos una llança de caçador watusi presta a ser projectada contra un antílop; hi ha qui la pren elegantment i delicada per l’extrem, fent-lo oscil·lar com si fos el bastó d’un gentleman i qui, prement-lo amb força, el va clavant a terra a cada pas, com si desitgés deixar senyals per si calgués recular.

A les afores del poble, trobem allò que se’ns ha indicat que serà el punt de partida: en Platero, el ruc que, estacat en el tronc d’un vell ametller, mastega gormand una mescladissa de matolls i margarides, perfumades al fonoll i la farigola. Plantat al seu costat, mentre el quadrúpede gaudeix tranquil·lament d’un berenar remeier, tinc la impressió que el burro sóc jo. Em sento com el protagonista d’una pel·lícula de l’Albert Serra. No obstant, ja sóc al ball; per tant, toca ballar…

De sobte, algú ens fa senyals des de lluny. Per fi, identifico al nostre amfitrió, que al peu d’una casa enrunada ens compel·leix a anar a trobar-lo. Ha preparat vuit pedres perquè ens puguem asseure al seu voltant i escoltar les paraules que ens introduiran al Camí…

El caminant ens espera entotsolat entre un devessall de carreus. Ben mirat, no està del tot sol, l’acompanya la veu carnal de Maria Callas, expel·lida pel transitar d’una agulla invisible als solcs d’un disc inexistent, que inunda l’aire a través d’un enorme pàmpol ressonador orfe de fonògraf. El seu abillament va a joc amb la ruïna que l’envolta: gel·laba blava, descolorida i esquinçada als plecs dels colzes, sobre una camisa de lli amb coll Mao, que fa anys que ha perdut la blancor original, i sandàlies de tires de cuir rosegat, que cobreixen uns peus abrigats per uns esfilagarsats mitjons de canalé, rematats per diversos forats que alliberen més d’un, i de dos, dits dels peus; com a complements, una esgrogueïda polsera trenada al canell dret, única concessió sumptuària a l’estètica, unes ulleres de muntura de pasta imitació carey de vidres circulars, d’aires retro, que pengen al pit engrapades per unes corretges fetes amb fil de lligar garbes, i un sarró confegit amb la tela d’un vell mocador de fer farcells, l’embalum del qual evidencia anar carregat de fòtils. Tota aquesta vestimenta embolcalla el caminant sense nom, que amb els pèls del crani rasurats a la mateix mida que una barba incipient i una cueta a la nuca, d’aires tibetans, alça el cap i, amb parsimònia, ens parlarà un a un, cercant els nostres ulls amb una seva mirada intensa, confiada i sincera…

És aquí, al bell mig dels Comalats, en plena Baixa Segarra, en la costura que algun buròcrata sedentari va decidir descosir per trencar una unitat històrica i separar la Segarra de la Conca de Barberà, on començaré el camí inenarrable, indescriptible i incomparable de l’Homo Viator. Rere les passes del caminant i tibats per les rengles del seu ruc, vuit ànimes avançarem en el Camí de camins vers la utopia que traça la línia de l’horitzó. No estarem sols. A cada etapa se’ns farà present la veu d’altres que van seguir el sender, veus hermètiques de pelegrins que no volen ser compresos, conscients que comprendre’ls suposaria esclavitzar-los. El boig, l’eremita, el penjat, el sol, la lluna… els vells arcans surten al nostre pas i ens parlen de follia, d’amistat, de pèrdues, de renúncies, d’ambicions, de fortunes, de patiments, de felicitat, de mentides, de saviesa i de les pedres que, en el camí de la vida, se’ns escolen dins les espardenyes per llaurar empremta a la carn. Al llarg de la marxa, el caminant ens recita, ens condueix, ens custodia, ens impel·leix a la tria i ens dóna seguretat, però també ens espanta, ens confon, ens desorienta, ens amoïna i ens obre interrogants. El caminant és el mag que ens embadaleix amb el seu enginy, el rapsoda que ens colpeja amb la paraula, el mascle que copula amb la terra fèrtil, el crisòstom que crea meravelles amb la paraula i el guru que desclou els sentits adormits. Ell és el timoner d’una nau que, a través de boscos densos i camps de pedres, en el forcall dels camins que desafien el futur i en mig de l’oceà d’espigues on fondejà el navegant d’Ítaca, desafiarà un vent ple de promeses i atresorarà els guanys del camí…

A Segura, a la Baixa Segarra, en Kiku Mistu, l’Amai i en Platero, la terra, el cel i l’aire, els camins, les pedres i les boscúries ens regalen una experiència que potser no ens farà millors -o sí-, tampoc diferents -o també-, però ens farà viure intensament un moment, isolat, dins la marxa d’un temps que fuig sense aturador… En el Camí de l’Homo Viator, tot és incert, però res és atzarós, i la única manera de sortir-ne és fer-se Caminant. A Segura, a la Segarra, molts són els cridats, però pocs els escollits. Jo he estat escollit. Jo ja sóc un Homo Viator.

Imatge

 

“Homo Viator”, fotografia de Roberto Suárez

 

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 14 Mai 2013, in Sin categoría and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: