Arxiu del Blog

Ací jau un escolà

Ja fa dies que vam deixar enrere el 2014. Fou aquell un any marcat per la gran efemèride de la commemoració dels tres segles de la derrota de Barcelona a mans de les forces borbòniques. Sonades han estat les celebracions en motiu dels tres-cents anys i envigorits els sentiments patriòtics de bona part de la població. A banda del tri-centenari, també han estat recordats el centenari del naixement del poeta Joan Vinyoli i de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya o els cinquanta anys de la mort de l’escriptor i periodista Agusti Calvet, “Gaziel”. No obstant, ha quedat oblidat un fet que es va succeir fa quatre-cents anys i que va colpir el poble de Vallfogona de Riucorb…

En aquell temps, aquesta parròquia baix-segarrenca era ocupada pel seu veí més il·lustre: en Francesc Vicenç Garcia, conegut històricament com “el rector de Vallfogona”. El mossèn habitava la rectoria acompanyat, com era costum, per una majordoma i per un escolà. I fou precisament l’any 1614 quan l’escolà va emmalaltir i morir, causant un gran trasbals a tota la població i inspirant uns dels versos més coneguts del poeta del Parnàs: “Ací jau un escolà / del temple de Vallfogona, / que dol i llàstima donà / als bronzes que repicà / en los breus anys que logrà / tan bon designi prengué, / que de dotze que en visqué, / sis a l’Església en serví; / i a millor vida partí / lo qui la partí tan bé…”.OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El minyó, de nom Peret, va ser adoptat pel rector quan, trobant-lo desemparat als encontorns de Verdú, li va preguntar pel seu estat. La contesta va ser feta en vers: “vinc de Tàrrega / me’n vaig a Verdú / em dic Pere / i no m’estic amb ningú”. Comptava només sis anys i aital enginy va admirar l’atenció de Garcia, que el va portar a Vallfogona perquè fos el seu escolà. Ben aviat, la complicitat entre ambdós, però també els duels d’inventiva, donaren lloc a un ric anecdotari que, sovint més en forma de llegendes que d’històries veritables, engruixirien la història del gran poeta del barroc català.

Una de les historietes més delicioses conta  que, darrera una estampa de pa d’àngel, hi havia un xicot més llest que una fura: una vegada, el minyó, va servir per sopar al rector un pollastre guisat a la cassola. De seguida el capellà es va adonar que a l’au li mancava una pota i va recriminar-li que s’hagués menjat l’altre cuixa. El desvergonyit, però, va voler eludir la culpa dient que l’aviram del galliner només tenia una cama. Per demostrar-m’ho, va acompanyar Garcia al corral, on li va mostrar les gallines que, com que estaven adormides, descansaven sobre una pota. El rector, però, per desfer l’engany es va posar a picar de mans: les bèsties, esvalotades per l’espant, varen saltar i córrer amunt hi avall, desmuntant les raons de l’escolanet. Però aquest, lluny de reconèixer a seva culpa, li va etzibar: “doncs perquè no ho féieu això de picar de mans, quan érem al menjador i teníeu el pollastre sobre la taula?”.

En una altra ocasió, el rector el va manar a l’hort a recollir un parell de figues. L’encàrrec, però, era un parany per pescar-li la dolenteria: el capellà va quedar-se a observar-lo des del finestró de la cambra i va contemplar com, de camí, no podia resistir la temptació d’aquells fruits primerencs i dolços i se’n cruspia un. En arribar, el va renyar, tot dient: “Peret, com ha estat que t’has cruspit una de les dues figues?” i el bergant, posant cara de no haver trencat mai un plat, va clavar queixalada a l’altra, tot dient: “ho he fet així, senyor Rector”…

Val més ser golafre que ruc”, diuen que exclamava sempre en Peret per excusar les seves trapelleries, i que mai s’abstenia de tripijocs per poder fer algun traguinyol del vi de missa de la bóta del racó de la rectoria. Per aquesta raó, el mossèn l’obligava a anar i tornar del celler cantant ben alt.

OLYMPUS DIGITAL CAMERASis foren els anys que en Peret va servir al rector de Vallfogona, fins que una malaurada malaltia se’l va endur a la tendra edat de dotze anys. Fou tanta la commoció que va patir en Garcia i tan alta l’estima que li tenia que va decidir sebollir-lo dins l’església, honor que ni tan sols tenien els capellans. “De sos ossos lo descans /  baix d’aquesta pica’s funda, / que li torna quan inunda / l’aigua que hi posà amb ses mans”, continua l’epitafi del minyó, en al·lusió al fet que l’aigua baptismal es podrà filtrar fins els ossos del seu cos, que descansa dessota la pica. Avui encara és visible la làpida, amb l’epitafi en qüestió, dins l’església de Santa Maria de Vallfogona, tot i que en un estat de degradació que el fa força il·legible.

El quart centenari hauria estat una bona excusa per recordar un noi al qual ser petit i desnerit li havien aguditzat l’enginy. La mort, arribada abans d’hora, va impedir que el seu talent es desenvolupés en plenitud i que, amb tota seguretat, l’insigne escriptor de Vallfogona tingués un successor digne del seu nivell.

Diu la dita que “abans de ser capellà, convé haver estat escolà” i a fe de Déu que es compleix abastament, tot i que avui en dia en la versió laica: són els cadells formats dins les estructures dels partits, fets a imatge i semblança dels líders, els qui seran recompensats amb els alts càrrecs quan arribi el moment de la jubilació d’aquests, perpetuant el model partitocràtic. Al menys, així era fins que la irrupció dels independents ha deixat plantats alguns dels qui, cercant mèrits en el paper de fidel servidor, han quedat fora de la cursa successòria pel poder. Això sí, d’entre aquests, sempre hi ha algun més espavilat i golafre que d’estranquis ha tingut temps –com el bo d’en Peret- de menjar-se alguna cuixa i queixalar alguna figa…. i ara, que li vagin al darrera amb el flabiol sonant!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Anuncis

Cercant l’harmonia del Parnàs

El Corb traça una línia al llarg de la qual, tot serpentejant, la pobre i mutilada Segarra perd el seu nom. El seu curs, desnerit, quasi furtiu, avança sargint la costura d’un territori de vinyes i oliveres, castells i monestirs, barrancs i poblets aturonats, antics molins i bancals despedregats, esdevenint la medul·la d’una identitat pròpia. “Perduda en les geografies acadèmiques”, com escriu Foix,  tant li fa si en diuen Segarra, Conca de Barberà, Garrigues o Urgell, si ho inscriuen dins la província de Lleida o Tarragona, dins el bisbat de Solsona o Tarragona, al partit judicial de Cervera o de Montblanc… La vall del Corb té una memòria comuna i un paisatge compartit que defineixen caràcter propi i la doten d’un gran atractiu, una il·lusionant projecció i un potencial inesperat transformador. Des d’èpoques ben reculades, molts segles abans que se’n descobrís la força guaridora de les aigües, els seus pobladors ja intuïren aquest poder i plantaren casa a la vall. Així, el territori fou llar de monjos guerrers, de bandits salta-marges, d’insignes escriptors, de religioses enclaustrades i d’una llarga corrua de gent que hi ha deixat, i encara ho fan, empremta. D’entre tots aquests, fa quatre-cents anys, dos personatges van tenir-hi una trobada que els canviaria la vida…

Imatge                Imatge

 

Corria un vespre de tardor de 1609, quan mossèn Francesc Vicenç Garcia arrufava el nas en obrir la porta de casa seva a en Pere de Rocaguinarda. El capellà feia pocs mesos que ocupava el càrrec de rector de Vallfogona, títol pel qual passaria a la història, i començava a tenir cert reconeixement com a poeta i dramaturg. Havia nascut a les terres de l’Ebre i comptava amb una àmplia formació religiosa i humanística forjada a la seu episcopal de Vic. Per la seva banda, el visitant, ja era famós per les seves correries en terres osonenques, on havien guanyat el sobrenom de Perot, “lo Lladre”. El posat esquerp del rector, poc habitual en ell, tenia plena justificació: seguia les ordres del comanador del lloc d’atendre amb ànim acollidor a aquell incòmode convidat, que venia a fer una estada a la Segarra per a defensar amb coltell i pedrenyal els drets dels hospitalers sobre el senyoriu de Vallverd. Però no era aquesta missió la que esborronava al religiós, sinó el fet de saber que aquell bandoler no només lluitava al costat del bàndol dels nyerros, sinó que havia gosat atacar i ferir al mateix bisbe Francesc Robuster, cap dels cadells de Vic. El rector li devia tot a Sa Eminència, que l’havia ordenat sacerdot i li havia fet de mentor fins el dia de la mort, i aquell tal Perot en blasmava la memòria anomenant-lo despectivament “el Cadell gros”. Per tot això, no podia evitar sentir-se molt a desgrat en la seva presència, encara que patia una poc catòlica i inconfessada curiositat per conèixer aquell home del qual tantes aventures es contaven…

No obstant, les ordres del comanador Bertomeu Desbrull, amo d’aquells verals, eren del tot inapel·lables. Encara que el poder eclesial manés sobre el temporal, en aquella vall tan allunyada de la mitra calia estar a bones amb el senyor del castell templer. Per tant, a contracor, el rector entaulava el bandoler a casa seva per oferir-li les millor viandes del seu rebost i el vi abrivat de la bota del racó…

Poc ha transcendit del que van parlar els dos personatges durant la llarga vetllada, però els fets posteriors permeten intuir que la conversa fou fluïda i que, amb tota seguretat, el fruit de les vinyes i del treball dels vallcorbins, va catalitzar l’entesa i la complicitat. Hom diu que els iguals es reconeixen i els clàssics afirmen que en el vi es troba la veritat. Ambdós personatges, rector i bandoler, escriptor i aventurer, religiós i proscrit, van descabdellar una llarga conversa que els va revelar que, segons es mirés, no eren gaire diferents. Cadascun d’ells vivia amb arravatament la seva existència i havien après a gaudir dels plaers que la vida els posava al davant. Sabien canalitzar les passions humanes per, sense esdevenir-ne un esclau, extreure el gaudi de les petites coses. Un àpat, una conversa, una lectura, una copa de vi o la contemplació de la bellesa els feia xalar d’allò més i els inspirava grans gestes. Evidentment, les gestes del rector eren escomeses amb capell, sotana, ploma i paper, i les del bandoler amb barret emplomat, capa i un pedrenyal a cada mà… Però males veus també parlaven de la tendència del capellà a triar majordoma entre les jovencelles més formoses i, per altra banda, hom afirmava que el trabucaire havia assistit als certàmens poètics que el seu senyor, Don Carlos de Vilademany, organitzava a la Universitat literària de Vic…

Sigui el què sigui, aquella tertúlia va canviar-los la vida. La influència moralista del rector, finalment, deuria influir en el d’Oristà, que, potser penedit, potser fatigat de veure caure un darrera l’altre els seus fidels homes, penjats a la forca o tirotejats en escaramusses, va abandonar les malifetes i s’acollí al perdó ofert per la Corona, ingressant com a capità dels terços espanyols i enfilant camí de Nàpols. Per la seva banda, el rector Garcia, va arribar a la conclusió que vivia en “estranys temps (…), on son los bandolers barons y los barons bandolers” i que el seu nou amic mereixia un sonet que afirmava que “Qui tinga tal judici, mire i calle, / o diga’t senyoria, que ho mereixes / per lo millor pillard del cristianisme”. A partir d’aquell moment, la ploma del rector es va enriquir amb aquell enginy i sentit de l’humor, lluny de l’estereotipat formalisme que correspondria a un prevere, que el va fer passar a la posteritat.

I és un fet que, encara avui, qui s’acosta a la vall del Corb i para atenta l’orella, podrà oir al poeta del Parnàs recitant allò de: “Oh, que vida regalada! / Oh, que só estat venturós! / Prego a Déu que ma desditxa / No em traga mai de aquest lloc”. Qui, que comparteixi l’ànim vital i inquiet de rector i bandoler, podria resistir la crida?

 

Imatge

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...