Cercant l’harmonia del Parnàs

El Corb traça una línia al llarg de la qual, tot serpentejant, la pobre i mutilada Segarra perd el seu nom. El seu curs, desnerit, quasi furtiu, avança sargint la costura d’un territori de vinyes i oliveres, castells i monestirs, barrancs i poblets aturonats, antics molins i bancals despedregats, esdevenint la medul·la d’una identitat pròpia. “Perduda en les geografies acadèmiques”, com escriu Foix,  tant li fa si en diuen Segarra, Conca de Barberà, Garrigues o Urgell, si ho inscriuen dins la província de Lleida o Tarragona, dins el bisbat de Solsona o Tarragona, al partit judicial de Cervera o de Montblanc… La vall del Corb té una memòria comuna i un paisatge compartit que defineixen caràcter propi i la doten d’un gran atractiu, una il·lusionant projecció i un potencial inesperat transformador. Des d’èpoques ben reculades, molts segles abans que se’n descobrís la força guaridora de les aigües, els seus pobladors ja intuïren aquest poder i plantaren casa a la vall. Així, el territori fou llar de monjos guerrers, de bandits salta-marges, d’insignes escriptors, de religioses enclaustrades i d’una llarga corrua de gent que hi ha deixat, i encara ho fan, empremta. D’entre tots aquests, fa quatre-cents anys, dos personatges van tenir-hi una trobada que els canviaria la vida…

Imatge                Imatge

 

Corria un vespre de tardor de 1609, quan mossèn Francesc Vicenç Garcia arrufava el nas en obrir la porta de casa seva a en Pere de Rocaguinarda. El capellà feia pocs mesos que ocupava el càrrec de rector de Vallfogona, títol pel qual passaria a la història, i començava a tenir cert reconeixement com a poeta i dramaturg. Havia nascut a les terres de l’Ebre i comptava amb una àmplia formació religiosa i humanística forjada a la seu episcopal de Vic. Per la seva banda, el visitant, ja era famós per les seves correries en terres osonenques, on havien guanyat el sobrenom de Perot, “lo Lladre”. El posat esquerp del rector, poc habitual en ell, tenia plena justificació: seguia les ordres del comanador del lloc d’atendre amb ànim acollidor a aquell incòmode convidat, que venia a fer una estada a la Segarra per a defensar amb coltell i pedrenyal els drets dels hospitalers sobre el senyoriu de Vallverd. Però no era aquesta missió la que esborronava al religiós, sinó el fet de saber que aquell bandoler no només lluitava al costat del bàndol dels nyerros, sinó que havia gosat atacar i ferir al mateix bisbe Francesc Robuster, cap dels cadells de Vic. El rector li devia tot a Sa Eminència, que l’havia ordenat sacerdot i li havia fet de mentor fins el dia de la mort, i aquell tal Perot en blasmava la memòria anomenant-lo despectivament “el Cadell gros”. Per tot això, no podia evitar sentir-se molt a desgrat en la seva presència, encara que patia una poc catòlica i inconfessada curiositat per conèixer aquell home del qual tantes aventures es contaven…

No obstant, les ordres del comanador Bertomeu Desbrull, amo d’aquells verals, eren del tot inapel·lables. Encara que el poder eclesial manés sobre el temporal, en aquella vall tan allunyada de la mitra calia estar a bones amb el senyor del castell templer. Per tant, a contracor, el rector entaulava el bandoler a casa seva per oferir-li les millor viandes del seu rebost i el vi abrivat de la bota del racó…

Poc ha transcendit del que van parlar els dos personatges durant la llarga vetllada, però els fets posteriors permeten intuir que la conversa fou fluïda i que, amb tota seguretat, el fruit de les vinyes i del treball dels vallcorbins, va catalitzar l’entesa i la complicitat. Hom diu que els iguals es reconeixen i els clàssics afirmen que en el vi es troba la veritat. Ambdós personatges, rector i bandoler, escriptor i aventurer, religiós i proscrit, van descabdellar una llarga conversa que els va revelar que, segons es mirés, no eren gaire diferents. Cadascun d’ells vivia amb arravatament la seva existència i havien après a gaudir dels plaers que la vida els posava al davant. Sabien canalitzar les passions humanes per, sense esdevenir-ne un esclau, extreure el gaudi de les petites coses. Un àpat, una conversa, una lectura, una copa de vi o la contemplació de la bellesa els feia xalar d’allò més i els inspirava grans gestes. Evidentment, les gestes del rector eren escomeses amb capell, sotana, ploma i paper, i les del bandoler amb barret emplomat, capa i un pedrenyal a cada mà… Però males veus també parlaven de la tendència del capellà a triar majordoma entre les jovencelles més formoses i, per altra banda, hom afirmava que el trabucaire havia assistit als certàmens poètics que el seu senyor, Don Carlos de Vilademany, organitzava a la Universitat literària de Vic…

Sigui el què sigui, aquella tertúlia va canviar-los la vida. La influència moralista del rector, finalment, deuria influir en el d’Oristà, que, potser penedit, potser fatigat de veure caure un darrera l’altre els seus fidels homes, penjats a la forca o tirotejats en escaramusses, va abandonar les malifetes i s’acollí al perdó ofert per la Corona, ingressant com a capità dels terços espanyols i enfilant camí de Nàpols. Per la seva banda, el rector Garcia, va arribar a la conclusió que vivia en “estranys temps (…), on son los bandolers barons y los barons bandolers” i que el seu nou amic mereixia un sonet que afirmava que “Qui tinga tal judici, mire i calle, / o diga’t senyoria, que ho mereixes / per lo millor pillard del cristianisme”. A partir d’aquell moment, la ploma del rector es va enriquir amb aquell enginy i sentit de l’humor, lluny de l’estereotipat formalisme que correspondria a un prevere, que el va fer passar a la posteritat.

I és un fet que, encara avui, qui s’acosta a la vall del Corb i para atenta l’orella, podrà oir al poeta del Parnàs recitant allò de: “Oh, que vida regalada! / Oh, que só estat venturós! / Prego a Déu que ma desditxa / No em traga mai de aquest lloc”. Qui, que comparteixi l’ànim vital i inquiet de rector i bandoler, podria resistir la crida?

 

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 26 Mai 2014, in paisanatge, Patrimoni and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Molt bo, Jaume. M’ha agradat! Quin parell de personatges!

  2. Ara he recordat perquè em va agradar (entre d’altres motius) aquella evocació en diàleg que em vas mostrar fa temps: hi sortia la Quintana d’Oristà, una de les cases fortes de la vila i que al segle XVIII serà reconstruïda per un arquitecte que estudio fa temps. Perquè la literatura no ha d’anar renyida amb el rigor. Sic placitum!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: