En serra d’or

L’Hug, vestit amb els llargs calçotets de lli, es va mirar de reüll al mirall del recambró que, entre caixes de vi envasat en tetrabrik i anís de Montserrat embotellat en PVC, li feia de camerino. Darrerament començava a fer panxa i va pensar que el vestit d’hereu amb el que es disposava a abillar-se ja començava a estar mancat de credibilitat. Als seus seixanta-tres anys, més que l’hereu d’una família benestant de la pagesia catalana de dos segles enrere semblava un trabucaire de festa major de Villanueva, Vich o qualsevol altre suburbi metropolità… Però, fet i fet, per aquella colla de turistes que no sabien distingir un casteller d’un caramellaire no calia ser gens purista. Es va calçar les sabates, cuitant que la llengüeta quedés fora i, amb el dit polze ben llepat, va fregar-ne la sivella per fer-la brillar. Va tibar-se amunt les mitges fins al tou de la cama, va ajustar-se (no sense dificultats) la faixa que envoltava la unió de la camisa de coll rosegat amb els pantalons, va cordar de dalt a baix els botons de llautó del jupetí de vellut (llevat l’inferior, que de tant ser violentat per ajustar-se a una cintura sobredimensionada amenaçava en desprendre’s d’un moment a l’altre) i va cobrir-se el cap amb una barretina de quatre pams d’una llana vermella que, desgastada per l’ús, s’agrupava als plecs en flocs de borrissol.

Va esperar que l’home de l’orgue repetís tres cops la nota musical, mentre entonava allò de “sa-ca-bó…” (habitual punt i final de la interpretació del repertori de cançons d’ahir, d’avui i de sempre) i va pujar a l’escenari. Allí, la Mary Cheli, guia acompanyant del grup, havia començat a fer-ne la presentació: “And now, distinguido público, nuestro friend cathalan les dará el welcome a la Montserrate mountain en nombre del ever hospitalario y friendly pueblo de la comarca. Para ello, utilizará la lengua indígena de sus antepasados. Ladys and gentelmen, I wanna hear un fuerte aplauso para Hug Puigdellívol i Serrador…!

L’Hug va forçar un somriure el més “friendly” possible i va adreçar als turistes del dia el seu habitual discurs, no sense esperar abans que l’animadora deixés de fer aquell aplaudiment histèric que, perpetrat amb els colzes ben separats i sense desenganxar les parts toves de la mà, el posava de molt mala llet.

Benvolgudes i benvolguts visitants. El meu nom és Hug i sóc l’hereu dels Puigdellívol, nissaga de matonaires de Monistrol de Montserrat. És per mi un gran honor adreçar-me a vostès en la llengua catalana, parlada fa poc més d’un segle per una comunitat de dotze milions de persones, repartides en quatre estats, més de la meitat de les quals la tenien com a idioma matern. El català, d’origen llatí com tants d’altres, fou el mil·lenari idioma amb el que es van escriure obres immortals de la literatura com Tirant lo Blanc, L’Atlàntida, La Plaça del Diamant, L’Auca del Senyor Esteve, Les històries naturals o Pa Negre, novel·la que, per si no ho saben, fou adaptada al cinema en una pel·lícula oscaritzada fa vuitanta anys… A més, fou llengua pròpia de Catalunya fins el primer quart del present segle i, com a idioma oficial en pla d’igualtat a l’espanyol, era eina d’educació dels infants, acollida dels emigrants i transmissió del saber i la cultura. Els meus avis el parlaven i l’escrivien amb normalitat i els meus pares encara el van poder aprendre a l’escola, tot i que a partir del decenni marià va començar a caure en desús gràcies a les polítiques de normalització de la llengua comú dels espanyols fomentades des de Madrid. Avui encara hi ha petites comunitats de parlants de català en poblacions rurals del sector muntanyenc de la nostra Comunidad Pirenaica Nororiental i alguns grups folklòrics encara canten cançons en aquesta llengua durant les festes assenyalades. No és debades que el formatge fresc que tastaran de postres s’anomeni “matón de Montserrate”, i no pas requesón, ja que el nom deriva del vocable català “mató”, amb el que es coneixia aquest tradicional producte derivat de la llet...”.

Una dona de la primera fila va badallar ostentosament, mentre el seu acompanyant ho contemplava tot amb posat seriós. Mentalment, l’Hug va maleir l’organització d’aquestes excursions i qui fos que programava la seva intervenció just abans de l’hora de dinar i va accelerar la seva parla per acabar d’una vegada amb aquell numeret: “…per tant, només em resta agrair la seva presència avui aquí, tot desitjant que passin una molt agradable jornada entre eixos penyals coberts de romaní i fer-los saber que ens complaurà comptar-los d’ara endavant entre els nostres amics”.

Amb un gest de cap va indicar al virtuós músic de l’orgue que podia donar inici a la interpretació de la partitura de l’oblidat Josep Rodoreda, mentre per l’altre extrem de l’escenari feia entrada la seva dona, na Montserrat Mikailova. Ella, abillada amb un vestit de vellut negre que començava a clarejar i amb els cabells recollits sota una gandalla de fil de bona qualitat, va començar a entonar l’antic himne espiritual i patriòtic dels catalans: “Rooosa d’aaabril, Mooooreeena de la Seeerra…”

Quan la Montserrat acabà (“…guieu-nooos, caaaap aaal ceeeel”), la Mary Cheli va recuperar el seu torn de paraula: “Thank-you very much a la Montserrate y a Hugo por sus palabras y su emocionante performance. En una translate de sus palabras les diré que Hugo les ha dado la welcome en nombre de la familia titular de la requesón  factory del lugar y ha hecho su speech utilizando el cathalan, lengua hablada un century ago por los indígenas de la región…”, i va traduir més o menys literalment a la llengua comú del públic el discurs del mestre matonaire i els versos del Virolai.

Mentre la simpàtica animadora feia intel·ligibles les paraules del matrimoni Puigdellívol Mikailov, la senyora de la primera fila va repetir un badall descarat. El seu home -que ho havia escoltat tot amb els ulls ben oberts- va dir-li, a cau d’orella, però amb un to prou alt perquè l’escoltessin tots els que estaven al seu voltant: “Me parece very alucinante pensar que less than cincuenta years ago se tolerara un language indígena y que con él se educara a boys and girls. ¡Piensa que estamos hablando de children!”. Ella, amb gest despreocupat, li va contestar, “Pues a mi este look étnico me ha parecido very chic, y más en las puertas del twenty-two century. Por cierto, ¿really  después del lunch habrá dancing? I wish que nos lleven back to home in Molinos del Rey before empiece el match del Barsa que echan en Intereconomía TV”.

Excursió a Montserrat

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 18 Octubre 2011, in Turisme and tagged , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Només trobo que el nom de l’home, Hug, és molt maco però no fa per hereu de Monistrol (és a dir, no és un nom “relíquia” com Ramon -potser més adient si l’hereu fos de la Segarra- o Baldiri, o Abdó o Senén), però si és un homenatge particular a algú que coneixes, doncs res a dir. D’altra banda, diria que tens la curiosa certitud de què alguna mossa d’origen eslau ha d’entrar a formar part de la teva família en el futur (ho deu fer la proximitat geogràfica!).
    En definitiva, és un escenari plausible per bé que sobrestimes la influència de l’anglès i dels americans (pobres!) en el futur. Aviat els USA no pintaran res en aquest món, que d’aquí a poc serà tot tot tot dels xinos. Però bé, el conte no anava d’això. Jo penso que si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, aixo que expliques no ens passarà…

  2. Com saps, Marieta, els meus contes acostumen a tenir diverses lectures i geometries ocultes… Aquí, els noms dels protagonistes són un petit homenatge als inspiradors de la narració. Els cameos de dones eslaves estan molt vinculats al meu context geogràfic quotidià i la influència de l’anglès és rebuda per via de l’espanglish que mal parlen les noves generacions a través de l’univers paral•lel de les xarxes socials.
    Pel que fa a aixecar-nos d’hora… potser a hores d’ara ja tenim el sol massa alt (tot i que els meus “enxiemplos” també tenen la vocació de Despertador de Catalunya).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: