L’allargada ombra d’en Canivell

En aquestes dates nadalenques, a la meva taula festiva no hi pot faltar una amanida de productes de l’hort de Tarroja regada amb oli de Cervera, uns embotits artesans de Torà maridats amb vi de l’Ametlla, uns talls de torró d’Agramunt acompanyats de ratafia de Guissona o unes llesques de coca de pa de Sanaüja untats de melmelada d’Hostafrancs…

Per tant, a la recerca dels productes de proximitat, em vaig encaminar als meus comerços de confiança. Allí, a les lleixes dels refrigerats, vaig descobrir amb goig els nous productes alimentaris d’una emergent empresa que llueix al seu logotip el nom de la comarca. Un cop a casa, l’excel·lent producte va fer palesa una textura i un gust que van superar amb nota el difícil repte d’agradar a petits i grans. No obstant, revisant l’envàs per constatar que els seus ingredients eren ben naturals i sense artificiositats, vaig parar atenció que no estava etiquetat en la meva llengua. Per més voltes que vaig donar al troncocònic receptacle, amb gran desil·lusió vaig comprovar que la denominació del producte, les característiques i la relació d’ingredients estava redactada en anglès, francès i espanyol, cosa que, si bé no em va fer inintel·ligible el producte, ja que entenc els tres idiomes -no sense certes dificultats, reconec-, sí que me’l van allunyar centenars de quilòmetres d’un sol cop. Acte seguit, a través del seu lloc web -que, val a dir, sí que empra la llengua pròpia del meu país com a idioma vehicular-, vaig comunicar el meu desencís a l’empresa… 

La resposta va ser ben àgil “i sense cap intenció d’ofendre” (sic). El servei d’atenció al client, després d’afirmar un arrelament al territori i una voluntat de satisfer als consumidors -mai qüestionats-, em va fer saber que “sempre que l’envàs ho permet informem en català i en castellà” i que “el més important és arribar cada vegada a  més gent,  que s’entengui el què fem i degustin els nostres productes. (…) Per nosaltres “fer país” és fer l’empresa d’aquí cada vegada més forta i coneguda arreu, augmentant l’oferta de feina al nostre territori i fent d’ambaixadors de Catalunya fora de les nostres fronteres (tasca, tot sigui dit, gens fàcil)”. Val a dir que, si bé la primera afirmació és qüestionable (el producte que jo vaig adquirir anava en un “envase ahorro” de mig quilo), la segona és la que més em va entristir…

Aquesta manera d’arribar a més gent i fer d’ambaixador de Catalunya va portar-me a la memòria una criatura del cel·luloide que creia ja superada: en Jaime (Jaume) Canivell. “La escopeta nacional” és una obra mestra on el gran Berlanga ens ofereix un retrat tan cruel com precís del venedor de betes i fils català que, acomplexat i temorenc de ferir sensibilitats, renega de la seva llengua, aprima el seu sentiment de país i paga els xeflis d’uns espanyols desagraïts amb tal de caure simpàtic i poder despatxar el seu mostrari. En Canivell sufraga una cacera de perdius (a 500 pessetes la peça!) a un elenc de personatges entre els quals s’hi compten aristòcrates casposos, capellans ultrareaccionaris, ministres influenciables, milionaris erotòmans, banquers arribistes i demés “very vips” (com diu el seu amfitrió) en un esforç per col·locar al mercat espanyol els seus porters automàtics electrònics. Com a contrapartida, no rep més que mocs, reprovacions, burles i menysteniments. De fet, en Canivell interpreta una versió d’aquell “pedóneme generalísimo por ser catalán” de Juan Antonio Samaranch (qepd) i encarna l’esperit servil d’aquells que, encara ara, pensen que pagant les fartaneres i fent-se els simpàtics a Espanya hi guanyaran influència.

Sort en vam tenir amb les campanyes de boicot als productes catalans atiades fa ben poc des dels mitjans de comunicació de la caverna.  Mentre allí xisclaven “¡Demos nuestro dinero del cava a regiones más agradecidas que la región catalana!”,  aquí varen descobrir que Espanya ja no és el mercat preferent i que és en els taulells internacionals on hi ha camp per córrer. El sector del cava va respondre al descens d’un 6,6% de vendes a Espanya amb un creixement del 6% en les exportacions i un augment històric i espectacular de vendes al mercat interior. A més, passada la febrada, el mercat espanyol va tornar a consumir el nostre cava, ja que, tot i català, era d’una qualitat molt superior a aquell escumós d’Almendralejo que va multiplicar per set les seves vendes, va patrocinar “la Roja” i, passada la ressaca, va tancar les seves portes per manca de clientela i inversió…

Les empreses catalanes són expertes en adaptar-se als entorns econòmics canviants i han acreditat que estan preparades per a obrir-se pas internacionalment. Integrats en una economia globalitzada, el creixement econòmic passa per assegurar la millora de la competitivitat general i la capacitat exportadora, més que vetllar pel manteniment de les relacions comercials amb uns socis habituals inconstants, capriciosos i, darrerament, insolvents. La catalanitat dels productes és un valor afegit que els dóna uns trets de distinció, qualitat i competitivitat i que es reflecteix, també, amb l’ús de la llengua que n’identifica l’origen i el caràcter.

Per tant, cal exigir als nostres productes, a banda de la qualitat i la competitivitat, l’etiquetatge en català. Això serà una triple mostra de respecte als consumidors, contribuents i accionistes del país, a la legalitat establerta a l’estatut del consumidor i a la identitat d’una nació que prou esforç fa per sobreviure als atacs externs com per veure’s afeblida des de l’interior.

En un moment donat de la pel·lícula, un inesperat gir fa adonar a l’industrial català que ha esmerçat debades temps i diners costejant la cacera. Al·legant que ha estat víctima d’un engany, s’apropa al banquer barceloní Castanys -mà dreta d’un nou i puixant ministre-, per sol·licitar la seva empara. El banquer dóna a entendre que se l’escoltarà, però li planta per endavant una nova renúncia: “¡En castellano, Canivell, en castellano!”. Desesperat, arrencant-se el bisogné del cap, escoltarem al venedor de porters automàtics lamentar-se: “Santa Maria, Marededéu! I què faig jo amb aquesta gent, que no comprèn aquestes coses…!?”. Doncs això: què hem de fer amb aquesta gent?