Arxiu del Blog
Ratllat, reescrit i oblidat
“Control-X”: tallar i suprimir. Encara que algú ho pugui pensar, aquesta molt útil aplicació dels processadors de text no és pas una invenció del Sr. Gates o del Sr. Jobs, sinó que és un recurs àmpliament manit al llarg de la història. A la vila de Guissona en tenim uns bons exemples…
L’església de Santa Maria presideix des d’èpoques molt reculades la Plaça Major de Guissona, coneguda popularment i per raons òbvies com la “Plaça de Missa”. La façana que podem contemplar avui fou afegida al segle XVIII, quan les formes barroques de línies neoclàssiques, per influència de la Universitat de Cervera, definiren la reconstrucció de l’antiga canònica medieval. Juntament amb la profusió d’ornaments escultòrics i arquitectònics que la guarneixen, algú va decidir pintar-hi a cada costat dues inscripcions coronades on hi constaven l’any de consagració del temple renovat i l’any de l’arribada de les relíquies de Sant Plàcid, patró de la vila.
Però va arribar el Trienni Liberal, i, en el seu envit laïcitzador, les autoritats afins al Govern que havia trencat amb l’absolutisme de Ferran VII, van decidir substituir aquelles pietoses inscripcions per sengles articles de “la Pepa”, la Constitució de 1812. A l’esquerra, s’hi repintà l’article constitucional que consagrava la llibertat d’impremta, mentre que al costat dret el relatiu a l’obligació de combatre amb les armes en defensa de la pàtria. Això succeí, amb tota seguretat, al març de 1820, simultàniament al rebateig (o, més aviat, renominació) de la plaça com “Plaza de la Constitución”.
No obstant, els aires liberals aviat deixaren de bufar, i la reacció dels absolutistes fou fulminant. L’alçament militar dels realistes, l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i l’execució de Rafael Riego, retornà al poder absolut el Borbó i donà pas a una reacció ominosa obsedida a esborrar qualsevol rastre dels liberals, afrancesats, impius, negres i massons. Guissona no en fou una excepció, ans al contrari: l’any 1825, un dels més fanàtics guerrillers del camp absolutista, el temible mossèn Benet Tristany, fill d’Ardèvol, fou recompensat amb una canongia a Guissona, de forma que queda garantit que la restauració a l’obediència al Monarca absolut i la fidelitat a la Santa Mare Església varen tenir un gran valedor en aquesta vila segarrenca. Coincidint en el temps, una mà inquisidora va esborrar matusserament els preceptes de la Pepa que sacrílegament tacaven el santíssim temple de Santa Maria. No obstant, no es va prendre la molèstia de restaurar les antigues inscripcions, de manera que va sobreviure prou rastre de les esborronades lletres perquè, molts anys després, en Joan Santauelària les sabés desxifrar.
Un segle i escaig més tard, sota una altra dictadura absolutista, veïns de moral i ordre, tornaren a fer acte de presència a la Plaça, però aquest cop no gosaren envair la façana de l’església, sinó una de les cases del lateral esquerra. Allí, en nom de la Liga contra el Mal Hablar i també amb el vistiplau del consistori, emulant altres capitals segarrenques, foren col·locades sis rajoles amb la imatge del cavaller Sant Jordi i la llegenda “ALABADO SEA DIOS / por dignidad – por cultura / HABLAD BIEN”.
Aquestes rajoles van perdurar gairebé vuit dècades, al contrari de les equivalents de Cervera o de Calaf, que foren trinxades a cops de mall i roc fa molts anys (tot i que els escadussers trossos encara els fan identificables). Recentment, però, una anònima mà revisionista, farta de veure el venerable mandat i, potser, des de la militància descreguda i l’activisme renegaire, ha decidit esborrar-les pintant de color negre (de forma molt acurada, això sí: sense sortir-se del marge) tot el rectangle. D’aquesta manera, ara ja ningú impedeix que la plaça sigui un camp lliure per a deixar anar imprecacions, blasfèmies, renecs i paraulotes, oratòria en la qual, diuen els cronistes, els segarrencs han estat històricament virtuosos.
En resposta, veus historicistes i memorialistes han protestat per aquesta pèrdua. Opinen que el patrimoni, encara que sigui incòmode, s’ha de reinterpretar, mai esborrar. Alhora, experts en restauració de patrimoni afirmen que potser no està perduda la inscripció, perquè un bon professional podria netejar la pàtina negra i recuperar les rajoles de terrissa en tot l’esplendor del seu correctiu carca.
Sigui el que sigui, tatxar, ratllar, oblidar i reescriure la història sembla que és un error i que no pot portar a bon port, encara que al nostre país cada cop hi ha més partidaris de la nova història i de la damnació de la memòria.
Nota: gràcies infinites a David Castellana, del Museu de Guissona, per la informació facilitada per intentar donar una mica de rigor a aquesta boutade
Cago’n Cristina Puta!
La llengua catalana és molt rica en renecs. L’enginy i l’humor català s’han prodigat amb generositat amb la creació d’expressions que donen vigor a la parla i que convé preservar com a signe identificador del seny i la rauxa del poble. Bona part d’aquests vituperis són de caire blasfem, interjeccions injurioses contra allò que es considera sagrat, però d’altres tenen el seu fonament en personatges reals, molts dels quals han caigut de les pàgines de la història i només perviuen en l’imaginari col·lectiu per obra i gràcia de l’exabrupte… Dins d’aquest subgrup, uns quants protagonitzen la maledicció escatològica per excel·lència, aquella per la qual el renegaire fa simbòlicament les seves deposicions sobre l’homenatjat o homenatjada. Aquest és el cas del “cago’n” (o, més amable, “casum” o “vatua”) “la mare del Tano, quan era gitano”, “en Cagalàstics”, “els collons d’en Wamba” o, qui dóna nom a aquest article “la puta d’oros” o “Cristina puta”…
Per cercar la musa inspiradora d’aital grolleria cal visitar les pàgines de la història de l’Espanya del segle XIX. En concret, els convulsos anys 30 i 40. Són temps d’eclosió del carlisme, a la llum del qual van sorgir altres invectives que també avui corren el perill d’extingir-se, com aquell “els carlins que els matí Déu (que per això els haurà creat)”, que posen en boca d’un militar de les tropes lliberals, fastiguejat d’afusellar carlistes, i que tradicionalment s’ha emprat per tractar d’esquivar alguna feina especialment enutjosa…
Doncs bé, la Cristina en qüestió seria la reina Maria Cristina de Borbón, vídua de Ferran VII, mare de la reina Isabel II i regent del tron d’Espanya entre 1833 i 1840. Ella fou l’objecte central de les ires dels partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó, qui, si no hagués estat per la derogació de la llei sàlica, hauria accedit al tron a la mort de son germà el rei Ferran. Diuen els historiadors que les maquinacions de la reina convenceren a l’agònic monarca perquè, en el llit de mort, aprovés la pragmàtica sanció que va derogar la imposició patriarcal en la línia successòria (vigent encara a dia d’avui, per cert). Amb això, la seva única filla, la petita Isabel, fou declarada hereva al tron (i, de pas, sa mare, reina regent). L’esclat de la primera guerra carlista estava servit i va xopar de sang el país en els enfrontaments entre isabelins, també anomenats “cristins”, i carlins.
A banda de l’escatologia, la imprecació en qüestió arrossega un altre motiu habitual en l’univers renegaire més nostrat: el masclisme. L’atribut sexista arriba fonamentat en episodis històrics: “Cristina puta” fou el malnom de la regent fruit del gran escàndol que motivà en l’època el seu conegut temperament passional. Tan sols dos mesos després d’enviudar es va casar en secret amb un jove sergent de la seva guàrdia Agustín Fernando Muñoz y Sánchez (qui aviat fou conegut com “Fernando VIII”) i amb qui arribaria a tenir vuit fills; de fet, va haver d’assistir als actes d’entronització de la seva filla Isabel ben encotillada per ocultar als ulls del populatxo el seu precoç estat de bona esperança. “Visqui el rei Carles! Mori Cristina Puta!” fou el crit de benvinguda amb que foren rebudes a Solsona les tropes del pretendent Carles de Borbó, quan l’any 1837 entraven per fer-ne la capital del carlisme català i instaurar-hi una universitat carlina amb professors vinguts expressament des de Cervera… “Vatua Cristina Puta” ha quedat com a renec nostrat de bona part de la pagesia catalana, maltractada pel procés lliberal de desamortització del camp, desposseïda de terres pròpies i comunals per l’”inmenso latrocinio” instigat pels ministres de la regent Maria Cristina. Des d’Alcanar fins a Berga, des de Morella fins a Solsona, la maledicció de la regent encara ressona en boca dels habitants de masos i llogarrets.
A més, reblant el clau, podríem identificar aquesta Cristina amb la “puta d’oros”. De fet, la Regent era anomenada a l’època “la reina de Oros”, per gràcia d’una desmesurada avidesa pel luxe i voracitat per enriquir-se. Entre d’altres inculpacions, els seus coetanis la van acusar d’haver sostret les joies de la Corona (anys més tard, el ministre calafí Laureà Figuerola la qualificaria a les Corts de “ladrona”) i d’haver evadit a França la seva fortuna, fugint així del control del fisc espanyol… Davant aitals calúmnies, ella va escudar-se en l’amor incondicional per Fernando, el seu gallard i formós espòs. Ell, gràcies a la seva esposa, va ser ungit amb el títol de Duc (de Riánsares) i va esdevenir un gran promotor de múltiples negocis, molts d’ells en terres valencianes; a més, va reunir una gran fortuna que el permeté adquirir la propietat de diversos palaus, entre els quals destacava una residència a Suïssa…
A aquells que creuen que la història és cíclica o als irredempts anti-monàrquics alguns dels detalls fins aquí relatats podrien sonar com a familiars. Que una membre de la família reial borbònica, de nom Cristina, es casi amb un formós membre de la plebs, que empri el paraigües de la Casa Reial per a enriquir-se personalment i que promocioni el xicot com a Grande de España i exitós home de negocis pot sonar actual; que excusi la seva prodigalitat en l’amor encès per l’home i els fills que li ha engendrat, o que marxi a Suïssa per allunyar-se de l’enuig del poble baix, també. No obstant, ben segur que el que va fer la reina Maria Cristina no té res té a veure amb el que ara s’imputa a la infanta Cristina de Borbón y Grecia… I, si no, que li ho preguntin al seu advocat defensor, en Miquel Roca i Junyent, fill d’en Joan B. Roca i Caball, vicepresident de les Joventuts carlines Tradicionalistes, i nét d’en Miquel Junyent i Rovira, diputat a les Corts pel Partit Carlí català i destacat membre de la Comunió Tradicionalista, sector regionalista del carlisme català. En cas contrari, és segur que ambdós pròcers alçarien el cap des de les seves tombes per exclamar a l’uníson un nostrat “Cago’n Cristina Puta!”.
Giliet de Florejacs 