Deposicions subversives

Permetent-me una llicència publicitària, recordo que fa uns tres anys vaig publicar el llibre “Els castells de la Segarra”, guia per conèixer i gaudir de la comarca a través del pal de paller de la seva projecció cultural: els castells. En les pàgines del treball relatava tot allò que m’inspiraven les fortaleses segarrenques, factors clau en el procés de seducció comarcal. Després de recórrer prop de noranta d’aquests elements, el llibre conclou amb un annex, que va anar a càrrec de l’amic Jesús Roig, coautor de l’obra, que ofereix al lector un vocabulari sobre les parts d’un castell. Allí s’hi distingeixen les més habituals, classificades en defensives i auxiliars; dins d’aquest segon apartat, hi ha un terme que –per escatològic i mundà- encara ara s’acostuma a obviar, però que esdevé d’importància clau per entendre la vida als castells i, alhora, des de fa tres segles, instrument subversió i de reivindicació de l’anhel de llibertat del poble català: la latrina… Com no podia ser d’una altra manera, els constructors dels castells van destinar un espai perquè els estadants poguessin dur a terme, amb major o menor confort, les deposicions pròpies del trànsit intestinal. A la nostra comarca podem trobar les més diverses plasmacions d’aquest element, començant per la meravella de la torre primitiva de Vallferosa (un reduït espai integrat al gruix del mur, tot un luxe en un edifici militar del segle X), continuant per la bacina de les Sitges o els barrals de les Pallargues, fins l’esplèndida latrina del segle XVI encastada a la façana lateral del castell de Concabella, a l’alçada de la planta noble, sustentada per dues mènsules i amb un doble forat que revela la propensió a emprar-la en companyia (com, curiosament, trobem també a la cerverina Casa Dalmases, molt més contemporània). La denominació d’aquest cubiculum (vocable que, caldria preguntar als filòlegs, no sembla pas gratuït) és d’allò més rica. El terme usat més antic és el de baça, que al segle X el trobem fent referència tant al lloc on es fa la deposició dels excrements com el clot on seran dipositats. El llenguatge comú ha anat deixat enrere aquest mot -com si, per si mateix, empudegués-, i n’ha adoptat d’altres: des del segle XIII trobem textos que parlen de l’”extremera” o la comuna i, també ben aviat, l’eufemística intervé amb els vocables “privada” o ”excusat”. Molt més endavant arribaran els neologismes vàter o tualet… Però és amb la derrota catalana de la Guerra de Successió quan arriba la gran innovació subversiva. El 15 de setembre de l’any 1714, el duc de Berwick ordena la dissolució del Consell de Cent, òrgan de govern de la ciutat de Barcelona des del segle XIII. El savi Consell s’havia posicionat dins del bàndol austriacista i havia alçat un regiment per fer front a l’ofensiva castellana. Sembla que no satisfet amb aquesta mesura, les forces borbòniques, segurament inspirades per l’odi anti-català del rei Felip, varen imposar la denominació “cent” a totes les comunes. D’aquesta manera, a l’entrada de moltes latrines s’hi fixà un cartell on s’hi llegia “el cent” i va córrer una dita que afirmava que, per curt que fos un carrer, sempre hi havia alguna casa que tingués el número cent… No obstant, el poble català,  hàbil i irreductible, no va trigar en reaccionar a aital ignomínia: va decidir rebatejar latrines, privades i comunes amb el nom de “Can Felip”, o, simplement, “felipa”, en homenatge al monarca que tant mal els feia. La denominació va tenir molt d’èxit i de seguida s’escampà per tota la geografia catalana i, fins la Segona República, va gaudir de gran prèdica. Joan Coromines, l’il·lustre lingüista, recull aquest “cas d’aplicació apel·lativa de l’avorrible nom de persona Felip (…), el nom del més gran enemic de la pàtria” i explica que,  en alguns casos, “felipa” va mudar en “selipa”, degut potser a “una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!)”. Des del passat 19 de juny torna a ser un bon moment per reivindicar aquesta denominació, coincidint amb la proclamació del nou rei d’Espanya, en Felipe de Borbón y Grecia. De fet, el nou rei ocupa oficialment la corona hispànica amb el nom de Felipe VI, però, d’acord amb la història, serà Felip V de Catalunya, ja que el primer dels felipes espanyols fou el d’Habsburg (“el Hermoso”, marit de Juana I, “la loca”), que va regnar només a Castella i Lleó, mentre que seu sogre Ferran “el Catòlic” mantenia el tron a la Corona d’Aragó. En conseqüència, serà una bona mesura per la defensa de la llengua catalana i per la reivindicació dels drets i les llibertats de Catalunya, recuperar aquest mot en perill d’extinció i tornar al bo, sa i patriota costum d’anar a evacuar al menys un cop al dia a Can Felip. Com a alternativa, per aquells que vulguin estalviar-se la retolació sense renunciar a exercir també l’exercici  doble de recuperació del vocabulari tradicional i d’abominació de botiflers, també es pot adoptar el costum de desenvolupar certs “assumptes llépols” (parafrasejant al rector de Vallfogona) a Can Roca, en al·lusió a la principal fabricant catalana de sanitaris i, alhora, a cert pare de la constitució i defensor legal de la Casa Reial i també, en clau segarrenca, en homenatge al Mas Soler de la Roca, imponent casa pairal del centre de Massoteres que llueix un altre exemple notable de felipa volada…